Opinió

Tribuna

València com a símbol

“Avui València és un problema en si mateix i d'Espanya per múltiples raons

Deia Hugh Thomas als anys setanta en un esmorzar de periodistes convocat per l'editor Joan Grijalbo, en el Cercle del Liceu, que a Espanya sempre resultava perillós tocar els símbols, manipular-los o ofendre'ls. Després arribaven les bufetades, segons ell. Quants símbols no estem grapejant amb fets o paraules en aquests anys? Quanta medalla olímpica no s'ha atribuït provincianament a Catalunya o Espanya, sent la mateixa persona la vencedora? A València el blaverisme va ser un insult a la intel·ligència, un voler negar l'evidència d'una cultura compartida i una llengua comuna. Sens dubte un exercici ridícul. Que hagi hagut d'arribar un president de la Generalitat morellà, Ximo Puig,
perquè Raimon fos considerat un valencià il·lustre ho diu gairebé tot: 60 anys a l'espera, mentre a la Universitat de Barcelona
el teníem com un ídol en els anys seixanta del segle passat. És clar que, en dir de Joan Fuster, “els morellans catalanegen”… Tal vegada per això aquest agost Raimon ha tornat a cantar als peus d'aquesta mole ciclòpia del castell morellà; i no pocs catalans es van apropar a Morella per gaudir d'aquest testimoni cultural únic que és el xicot de Xàtiva.

Encara no ha estat redimit aquest mal llevantí, ja que a cert sector sembla fins a avergonyir-los l'ús del terme legítim –que un dia va utilitzar un home de tanta cultura i ordre com el catedràtic Dr. Felipe Mateu Llopis, valencià que professava en la Facultat de Lletres de la Universitat barcelonina–. País Valencià a determinats sectors blaveristes els sona encara a sacrilegi. No així aquesta aberració, tan escassament legítima i real, de Comunitat Valenciana, quan de comunitari exhibeix només l'individualisme irredempt de les seves tres províncies (d'aquí la capçalera del més antic diari llevantí, Las Provincias) que han portat a la polèmica i al singularisme generacions d'intel·lectuals com Azorín, Teodoro Llorente, Beüt i Belenguer, etc. Comunitat Valenciana? Un acudit de la Constitució de 1978 que empara un Estatut, arreglat per Fernando Abril Martorell i el suarisme de la primera hora.

Avui València és un problema en si mateix i d'Espanya per múltiples raons que caldria sintetitzar en el desastre sense rumb del seu emblemàtic club de futbol, el València CF. És poc probable afegir més despropòsits a aquesta fallida de la burgesia valenciana, que en altre temps va ser hàbil per crear la indústria de la seda, generar un gran negoci exportador amb la taronja, explotar intel·ligentment el sector alimentari i tota la seva indústria-suport, i desenvolupar extraordinàriament el turisme –capítol fonamental de la seva economia– amb pioners com José Meliá, hoteler i alcalde de Benidorm. Anys després van arribar els abusos a partir d'un Zaplana deslligat amb la seva llei d'urbanisme i els prodigiosos PAI. Què se n'ha fet, d'aquella burgesia dels de Miguel, Ros Casares, Bartolomé Soler, els Lladró, urbanitzadors com Montoro, etc.? On és aquella burgesia capaç d'aixecar negocis, iniciatives culturals (com la Muntanyeta de Dénia o el Museu Nacional de Ceràmica de González Martí, o l'Institut del Castell de Peníscola, o la Societat Castellonenca de Cultura…), o el València CF dels gloriosos anys de Puchades o de Di Stéfano com a entrenador, o el més recent de Benítez. Amb prou feines ha sobreviscut gens, excepte la brillant intel·ligència dels germans Roig i la seva màxima creació, Mercadona, avui emblema de l'economia valenciana.

Les causes són variades, però vénen simbolitzades per un ciutadà de Singapur, Peter Lim, que va arribar com a salvador d'un club de futbol històric, i porta camí de despullar-lo de l'última pols de la seva glòria passada: transformar-lo en granja de jugadors en desenvolupament per especular amb la venda a altres clubs continentals. O el que per al blaverisme resulta més humiliant encara: reduir el València CF en planter del seu exrival el Barça. A aquest pas caldrà modificar la nomenclatura per Barça B o Mestalla-Planter del Barcelona FC. No senten vergonya els burgesos valencians? O, per ventura, no queda més burgès amb idees que els germans Roig? No s'avergonyeixen d'això els blaveristes, tan subtilment sensibles amb tota màcula de catalanisme? Per ventura s'ha fet de l'òpera Vinatea quelcom més que una referència llunyaníssima de gents cultes?

Confesso la meva decepció de valencià de les muntanyes del nord, allà on ens abracem amb els Ports de Catalunya i Aragó, i encara conservem el millor català-lleidatà medieval, portat a compte de la repoblació del rei Jaime I el Conqueridor a partir de 1232. Confesso el meu gairebé infantil rubor pel que un estrany empresari asiàtic ha fet amb el valencianisme i aquest símbol caigut que serà el traspàs d'Alcácer al Barça. Confesso el meu desànim davant d'una burgesia tan esquifida, incapaç d'aixecar projectes i estructures consistents i duradores. És trista la comparació entre les burgesies catalana i valenciana, molt més quan aquest estiu he conclòs un gruixut volum d'història de Burgesia innovadora y proteccionista (1771 – 1889) –és el seu títol– i aquesta ombra residual del que mai hauria d'haver desaparegut, la burgesia il·lustrada valenciana. Els símbols, definitivament, marquen un camí, que desitjo sigui amb retorn.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia