Envellim, com cal
L'envelliment és inevitable; ¿com s'han de viure les edats tercera (des dels 65 anys) i quarta (des
dels 80)?
Del 5% al 12%: aquesta és la previsió del percentatge de persones de més de 80 anys que viuran a la Unió europea cap al 2060. La font és The 2015 Ageing Report (), i sembla fiable. I aleshores només hi haurà dos treballadors per cada jubilat. Tenen les dades a internet però, sent ara l'esperança de vida dels 507 milions de ciutadans de la UE de 78 anys (83,1 entre les dones), fer els càlculs no és gens difícil. En breu: la població envelleix; envellim. ¿Hi estem preparats? Està vostè preparat per envellir?
El 2012 vaig celebrar amb els meus alumnes d'aleshores l'“any europeu de l'envelliment actiu”, interessant proposta de la UE: vam convidar experts, fer recerca, escriure comunicacions i manifestos, visitar gent gran de Roses, etc. Fou un treball pedagògic i acadèmic genial, i estic agraït a aquells alumnes meus, ara ja a la Universitat. També ells es fan grans, el temps mai s'atura. Des d'aleshores volia escriure'ls sobre la vellesa.
Per García Márquez va errat qui pensi “que deixa d'enamorar-se quan envelleix, i no se n'adona que envelleix quan deixa d'enamorar-se”. No sé quina edat té vostè, que ara em llegeix, però –per imperatius biològics– la nostra existència ens delimita en un arc cronològic natural i limitat: des dels 45-50 anys s'evidencien –sempre segons el ritme i estil de vida previs– regressions en el rendiment físic i intel·lectual. Comencem a ser més conscients que ens fem grans i negar-ho –més amb la ment que en la realitat– té fins i tot un nom, en la psicologia “popular”: la síndrome de Peter Pan (Kiley, 1983).
El títol d'aquest article té una doble interpretació: d'una banda, l'envelliment és inevitable; de l'altra, ¿com s'han de viure les edats tercera (des dels 65 anys) i quarta (des dels 80)? Els meus alumnes de psicologia, a 2n de batxillerat, gaudeixen amb les “xerrades TED”, vídeos de menys de 18 minuts disponibles a la xarxa en desenes d'idiomes. Atul Gawande, un metge nord-americà fill d'immigrants marathes (Índia), hi aporta idees interessants: insisteix que cal que els sistemes funcionin (fer “llistes de comprovació”, corregir errors i difondre bones pràctiques) i no només gastar cada cop més en tecnologia. No podem ser insostenibles, tampoc en la despesa. I ell ha publicat Being mortal (2014), que evidencia la fragilitat i la dependència del període vital final de les persones que avui dia tenim intenció de morir ben grans: volem sempre un any més, oi? Evitem la medicalització de la vellesa, la lluita aferrissada per defugir la mort i el desgast emocional i personal que ben sovint això comporta. Els qui em coneixeu sabeu que no estic per cap mena de suïcidi mèdicament assistit, que és un disbarat irracional. Ell no en parla; més aviat escriu que “la nostra meta no ha de ser una bona mort, sinó una bona vida fins al final”. L'eutanàsia mai és la solució.
He reflexionat sobre l'envelliment. Acabo de rellegir el De la vellesa (Ciceró) i també la 12a de les Cartes a Lucili (Sèneca). Els els aconsello: avui dia serien com “llibres d'autoajuda”. Ciceró, en el diàleg entre el vell Cató i els jovenets Escipió i Leli, ens dóna quatre raons per les quals la vellesa sembla miserable: ens aparta de les activitats; perdem la força física; allunya de força plaers i s'ensuma la proximitat de la mort. Però ensenya a envellir. I Sèneca, a la carta esmentada, s'enfronta amb la pròpia senectut, descoberta en una de les seves vil·les suburbanes. Descobrint el pas del temps, clama: “Abracem-la, estimem-la, la vellesa!”
No tinc prou espai per a consideracions filosòfiques ni donar-los ara remeis psicofísics, que hi són. Tampoc vull derivar cap al moralisme de dir que cal tenir cura dels vells per la saviesa emmagatzemada a les rugues de la seva cara. Tot això és veritat, i força llibres en parlen. Pensem-hi: no és un assumpte econòmic, sinó –i mai millor dit– vital!
Envellim sols, certament, però no aïllats: soledat i aïllament són ben diferents. Cal fer-se gran adaptant-nos gradualment al desgast de les nostres capacitats, hem d'anar al ritme de les forces disponibles. Jubilat no equival a inútil: de fet, prové del llatí iubilare, que seria donar crits d'alegria i goig. No sé com ens en sortirem, però tinc la certesa que qui sàpiga viure bé, sabrà envellir i morir bé. El “bé” no rau en el benestar, diners o salut, sinó que és de l'àmbit de l'ètica.
