La distòpia de l'euro

El proper 9 de maig el professor australià William Mitchell presentarà a Barcelona la traducció espanyola de La distòpia de l'euro. Mitchell hi analitza críticament les opcions que les nacions de la zona euro tenen per fer front a la crisi social i econòmica actual, en el marc d'una comprensió històrica del camí seguit per crear la UEM. Parteix del fet que el procés polític ha estat capturat per les elits que tenen el poder i la riquesa, que imposen polítiques que soscaven la prosperitat i la redistribució de la renda i la riquesa. Assenyala que l'experiència històrica posa en relleu les dificultats que, nacions amb molt diferents estructures econòmiques i falta de solidaritat cultural, tenen per fixar els tipus de canvi i adoptar una moneda única.

Les elits polítiques de la zona euro diuen que no hi ha alternativa (TINA) per poder imposar més austeritat, amb la reducció dels dèficits fiscals i l'aplicació de retallades generals en les despeses socials. Els principals partits polítics, al govern o a l'oposició, han acceptat el domini de la ideologia neoliberal. Les elits europees, que formulen i implementen les polítiques, romanen atrapades en el pensament gregari neoliberal que va crear l'euro, fet que explica la seva indiferència davant de les polítiques alternatives viables que podrien restablir el creixement. La zona euro està bloquejada per l'austeritat, una ideologia que ha institucionalitzat l'estancament econòmic, les retallades generalitzades i el deteriorament de les condicions de treball i les pensions de jubilació. L'austeritat és exactament la resposta contrària a la que fa falta. Una recuperació sostinguda a la zona de l'euro requereix un rebuig categòric del corrent principal de la teoria i la política macroeconòmiques i una reorganització de les estructures institucionals.

La UEM és un sistema defectuós. Mitchell considera en detall tres opcions alternatives: a) l'establiment d'una veritable federació, que les grans diferències entre les nacions europees fan molt improbable; b) que el BCE utilitzés la seva capacitat d'emissió de moneda per finançar els dèficits fiscals dels estats membres per tal que poguessin fomentar el creixement i l'ocupació sense les restriccions dels mercats de bons privats; c) el final de l'euro, que pot ser un desmantellament ordenat de la moneda i una restauració de la sobirania monetària per a cada nació i el restabliment del seu propi banc central (la millor opció), o una sortida unilateral de cada nació. Si s'ha d'aconseguir una prosperitat sostenible la zona euro ha de ser desmuntada d'una manera ordenada i s'han de restaurar les monedes nacionals. Si això no és possible, llavors la millor opció per a països com Itàlia, Espanya, Grècia o Portugal és la sortida unilateral de la UEM i restaurar la seva pròpia sobirania.