Manuel Azaña, al Vallès Occidental

Tot va començar en una excursió per la serra de l'Obac, al parc natural de Sant Llorenç: camí ral, collet Estret, turó de la Carlina... En un balconet que la natura ha fet al parc per tal que admirem un paisatge canviant, vaig agafar el mapa i vaig veure un topònim proper que es deia “búnquer de Lasaña”. Al Josep, segurament el millor guia del parc natural de Sant Llorenç i la serra de l'Obac, al Vallès Occidental, li vaig preguntar: “Això què és?” La resposta em va deixar atònit: “Es tracta d'un búnquer i niu de metralladores per defensar la torre on es va estar una temporada Manuel Azaña.” Ostres, ostres... Hem passat de búnquer d'Azaña a búnquer de Lasaña. Crec que, d'aquesta degradació de la memòria, en podríem fer una tesi doctoral sobre la desmemòria i sobre la incultura i l'estupidesa del nostre país. Tant li fa si com a “nostre país” consideres Catalunya o Espanya.

Em vaig encaterinar d'aquesta història i n'he volgut saber més. He llegit les pàgines que
hi dedica Raül Aguilar en el seu sensacional llibre producte de la tesi doctoral, Memòries d'una feixa. La urbanització d'un poble pagès de la regió de Barcelona (Matadepera, 1931-1983), al qual dec la major part de les explicacions que segueixen. És més o menys sabut que Azaña va estar en aquella zona, però, de fet, el que es diu més sovint és que va estar a La Barata. De fet, és cert que és a la zona de La Barata, però en realitat es va estar a Torre Salvans, a alguns centenars de metres d'aquesta gran masia.

Francesc Salvans, un industrial molt ric de Terrassa, i la seva dona, Cristina Piera, van comprar un tros de terreny als Barata a principis dels anys trenta, amb la voluntat de fer-ne la seva residència d'estiu. S'hi van construir una senyora torre. El propietari i el seu fill van ser morts els primers dies de la guerra uns quilòmetres més amunt de la carretera de Mura per una banda de sanguinaris sense escrúpols dirigits per Pedro Alcocer, Alcocer y sus Chiquitos, que tant de mal van fer a la República. Andreu Nin, conseller de Justícia, era conscient de la gravetat d'aquests actes i escrivia aquells dies “una promesa de justícia contra dels qui pretenguin deshonrar, a propi risc, la revolució amb actes irresponsables”. La família, òbviament, va abandonar la casa. El dia 26 de juliol de 1936, dos dies després, la Generalitat va ordenar a l'Ajuntament de Terrassa confiscar la Torre Salvans i La Barata per tal de salvaguardar les importants obres d'art que atresoraven.

El novembre de l'any 1937, quan el govern de la República, encapçalat per Juan Negrín, decideix abandonar València i venir a Barcelona, ve a Terrassa el ministre d'Estat José Giral amb l'objectiu de buscar una ubicació per al president de la República.
I es fa càrrec de la casa. Hi van construir un refugi búnquer excavat a la roca del soterrani, de dimensions molt notables i amb portes blindades d'acer. Més amunt, a mig camí de la roca del Corb, hi van construir una plataforma giratòria amb canó antiaeri –encara se'n conserven els fonaments–, un búnquer de ciment armat per emmagatzemar l'artilleria i un edifici de totxo annex. En cas d'un atac aeri, a la casa on habitava Azaña hi havia un escamot de 45 homes armats de la guàrdia presidencial, i la resta del batalló, fins a uns 200 homes, es van allotjar a l'Escola Pia de Terrassa.

Per tant, no és que el president de la República passés uns dies de vacances a La Barata, sinó que es va instal·lar a la Torre Salvans pràcticament un any!
Hi va arribar, probablement, el
14 de febrer de 1938. S'hi van instal·lar 45 homes armats de la guàrdia presidencial. Azaña anava tres o quatre dies per setmana al Palau de Pedralbes a despatxar els assumptes oficials. Andreu Castells ens explica que Azaña passava algunes vegades pel carrer Major de Sabadell, per tot el centre fins a la Rambla i cap a la carretera de Barcelona. La comitiva la componia un Mercedes negre, precedit per un Hispano Suiza gris amb quatre militars d'escorta.

Per la Torre Salvans, hi van passar personatges com Lluís Companys, Julián Besteiro, Ángel Ossorio y Gallardo, Paco García Lorca (el germà del famós poeta), Juan Negrín, Josep Tarradellas, etcètera. El dia 5 d'abril de 1938, s'hi va arribar a celebrar fins i tot un Consell de Ministres. I el fet que Azaña visqués a Matadepera potser explica que la darrera sessió –el dia 31 de setembre de 1938– de les Corts de la República Espanyola se celebrés al saló modernista de la seu central del carrer de Gràcia dela –en aquell moment– Caixa de Sabadell. Probablement, va ser
a la Torre Salvans on va escriure un dels seus discursos més famosos, el del 18 de juliol de 1938 a l'Ajuntament de Barcelona, conegut com el de les tres P (paz, piedad i perdón), que malauradament el franquisme no va voler escoltar. Van marxar de la Torre Salvans el 21 de gener de 1939. S'hi havien estat, doncs, quasi un any. El mateix Azaña, en una carta a Ángel Ossorio, explica: “Marchándonos el sábado, el enemigo ocupó nuestra casa el martes o el miércoles siguiente.” Van filar molt prim. D'allà va marxar cap a l'exili a França, on va arribar el 4 de febrer de 1939.

La casa està força ben arreglada; en algun moment es veu que va ser un casino. Com pot ser que el govern espanyol no hagi comprat i museografiat la finca? Com és que no hi han posat rètols per accedir-hi? Com
és que no hi ha dies de visita guiada? A França, en qualsevol poble on Charles de Gaulle va entrar a beure un got d'aigua hi ha un rètol i dies de visita guiada a la casa amb fotos i explicacions del moment històric. Resulta que Manuel Azaña es va estar al costat de casa nostra quan era president de la República Espanyola i el topònim acaba sent Lasaña. Ens hauria de caure la cara de vergonya. Crec que l'Ajuntament de Matadepera hauria de fer un primer projecte, ajudat pel Consell Comarcal i el Memorial Democràtic de la Generalitat, per dignificar aquesta memòria. I això ho hauria de pagar l'Estat espanyol. Si no dignifiquem la memòria dels que ens han precedit, com ens podem sentir orgullosos del nostre present?