Cada poble i ciutat de la costa de Normandia celebra amb banderes i monuments el desembarcament que si va alliberar Europa del nazisme va comportar la destrucció de vegades total d'aquests pobles, a càrrec de les tropes aliades. El benefici general passa per damunt de la tragèdia particular? Si és així, aquesta gent que veig passar pel carrer i entrar a la feina o als bars en les poblacions reconstruïdes, tots amb un mort a la família i amb l'antiga casa bombardejada, és admirable. Potser parlant-hi trobaria valoracions matisades però els viatges turístics fan difícil el contacte humà. I si trobés algú que se'm confiés, seria fiable? Hi deu haver llibres que ho expliquen. Miraré de localitzar-ne. No voldria ser indelicat, però Normandia viu en gran part del turisme. Turisme de guerra. A l'hotel, un veterà consulta cada matí un mapa per saber a quin lloc històric anar. Pels museus, les platges i els cementiris deambula gent vinguda de molt lluny, alguna vestida d'uniforme, amb el casc i tot. Si són americans, masteguen xiclet. Uns jeeps militars són posats a la seva disposició per desplaçar-se

Caen és fruit de la reconstrucció. Com Le Havre i en gran part Rouen. Per parlar dels nuclis urbans grans. Els pobles de primera línia de la costa, els que la matinada del 6 de juny del 1944 van ser dipositaris de les tropes que hi van accedir des del mar, són amb més motiu tots nous. Les banderes americanes, britàniques, canadenques, belgues, poloneses i evidentment franceses volien als pals. A Caen han construït el gran museu del desembarcament amb la voluntat de ser un receptacle de la pau. Està construït sobre un búnquer alemany. Els museus de les altres ciutats acaben de completar amb detalls minuciosos tota l'operació del desembarcament: els preparatius, l'assalt, les maniobres de distracció, la intendència, l'enginyeria dels ports artificials... Per molt que hagis sortit de casa equipat de pacifisme l'admiració brota.

El cementiri americà d'Omaha Beach. Prop de deu mil creus de marbre blanc i algunes estrelles de David. Hi ha inscrits els noms de tots els morts que es van poder identificar, i l'origen: Arkansas, Dakota, Nova York... Divuit, dinou, vint anys... Els seus pares, ho van entendre? S'hi hauria de parlar. Ara: l'agraïment i les llàgrimes s'imposen. Venir d'Alaska per salvar Europa és fort, ni que consideris que se salvava també el món. Els altres països aliats també tenen els seus cementiris, però cap tan aparatós com l'americà. I allà lluny, mal senyalitzat i en un poble remot que conserva entre camps de blat els búnquers amb els canons tal com els va deixar l'última granada aliada, el reclòs cementiri alemany. Divuit anys, dinou, vint... El pacifisme rebrota.