Farts de dies històrics

Preocupats, perplexos, tristos... No són polítics i, per tant, no saben o no volen entendre d’estratègies. Des de les seves disciplines, intenten aportar algun element de reflexió a la crisi Catalunya-Espanya. Però tots defugen la polarització i se situen en un terreny de matisos, de grisos, lluny del blanc o negre. Es mostren “cansats” tant del procés com de la posició immobilista del govern del PP i veuen necessari un “desllorigador” que permeti superar una situació de contínua excepcionalitat.

“Durant temps, l’emoció ha pogut més que la raó, i ara ha arribat el moment de la llibertat individual. Ens hem d’atrevir a dir el que pensem més enllà dels enfrontaments entre partits o entre governs”, opina el filòsof Norbert Bilbeny, que no amaga la seva inquietud pel futur immediat del país. I, precisament per aquest motiu, destaca la necessitat que el govern català sigui capaç de combinar dues ètiques, “la dels principis i la de les conseqüències d’aplicar-los”. El que és important, des del seu punt de vista, és que, “pel fet de ser responsables davant dels compromisos assolits amb el Parlament, no se sigui irresponsable generant greus conseqüències de tipus social i contra les mateixes institucions que es volen defensar”. Bilbeny insisteix que, igual que passa amb les decisions individuals, més enllà de l’emoció, “cal apel·lar a la capacitat de pensar de la gent” i fer entendre que “governar és recollir el sentiment popular, però també saber dosificar-ho pel sentit de realitat i la visió de futur”. Del que es tracta, hi afegeix, “és de trobar la manera de donar viabilitat als nostres somnis”.

La sociòloga Marina Subirats també posa la mirada en el futur. Després de lamentar que s’hagi arribat a aquesta situació per un insistent fracàs de la política, Subirats prefereix aportar una sortida a una situació “que té bona part de la població amb l’ai al cor”. Del que es tracta, creu, és de “reconvertir l’objectiu i aprofitar aquesta flamarada, que és sobretot una reacció a la crisi”. I ella assenyala com a alternativa “convertir Catalunya en una mena de laboratori de la societat futura que permeti combatre el capitalisme tan agressiu que vivim, una societat no tan vinculada a l’economia, molt més col·laboradora”. Subirats entén que la capacitat “d’innovació i de mobilització” que la societat catalana ha demostrat s’ha de fer servir “per obrir nous camins”.

Des de la ironia, i conscient que els ànims generals estan “molt exacerbats”, l’antropòleg Jordi Moreras subratlla la necessitat de reivindicar la quotidianitat. “Jo ja estic fart de tantes efemèrides, de tants moments clau que després no sé si recordarem”, afirma. I recrimina als polítics que “hagin abusat de la nostra voluntat de fer-nos protagonistes de la història que s’han muntat ells”. “Hem de parar. El poble no hauria d’escoltar els polítics que s’han permès el luxe de malbaratar tanta il·lusió sense tenir la garantia que podrien aconseguir la independència”. Això, segons Moreras, és “una falta de responsabilitat. Com gestionarem tanta frustració?”.

L’antropòleg es pregunta “com ho hem fet per arribar a aquest paroxisme” i com és que no s’ha fet servir “tanta il·lusió per parlar de mesquites o de migracions”. I ho atribueix, en part, al fet que, “com qualsevol poble, ens deixem seduir per determinats discursos que ens fan perdre la individualitat” i també al fet que “estem vivint temps convulsos, extraordinaris, que s’escapen de la normalitat” i que explicarien fenòmens com ara el Brexit i la victòria de Trump. “Estem pendents dels esdeveniments que arriben a nosaltres a través de les xarxes, sovint amb dades falses. Hi ha un excés d’informació i una incapacitat per distingir el que ens porta a actuar des de la irracionalitat”, destaca Moreras i recorda que, fruit precisament d’aquesta sobreexcitació virtual, “el 17 d’agost vam tenir un atemptat a Barcelona i ja ho hem oblidat”.

També l’arquitecte Jordi Querol es mostra disgustat amb la polaritat de les opcions. No aprova el que ell defineix com “la picaresca del procés” i abomina de la “incompetència intel·lectual del PP”. “Soc gran [79 anys], hi veig les trampes i m’he avorrit molt”, destaca. Però no només diu que ha sentit “vergonya en veure els bèsties de les porres”, sinó també en veure que “intel·lectuals catalans han volgut fer veure que Espanya és la Policía Nacional amb les seves porres. No, Espanya és un país molt atractiu i hem de pensar que el PP no manarà eternament”.

Des de les illes Canàries, el periodista Enrique Bethencourt, que ha seguit de prop “l’avançament de la desafecció” i entén “els desitjos” de bona part de la població, recorda la necessitat de “tenir un suport social fort” i insisteix en el paper cabdal dels líders “que no es poden sotmetre a les mobilitzacions”.

Bethencourt, que entén que “la polarització és soroll”, reivindica el paper dels líders i defensa que, per “superar una cruïlla com aquesta, “es necessiten estadistes d’altura capaços de fer renúncies per poder arribar a un acord”.