Setge al procés sobiranista
HB tenia més gràcia
El Suprem era més comprensiu amb l’independentisme quan processava l’esquerra abertzale, el 1997, per col·laboració amb banda armada que ara amb el sobiranisme català
L’alt tribunal que vincula Forcadell amb el “violent germen” i cita “puntuals focus violents” alliçonava Herri Batasuna que l’autodeterminació tenia encaix democràtic i era “presentable”
Llarenacita la “disposició a usar violència” per evocar rebel·lió; ETA no va fer virar el jutge tot i els tretze crims
Segons el relat de Joan Josep Nuet, l’únic investigat de la mesa del Parlament posat en llibertat incondicional, el primer que va dir el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena als citats va ser on eren. “Això no és l’Audiencia Nacional, i el que ha passat allà no té per què passar aquí”, va confessar Llarena posant en evidència el zel empresonador de la seva col·lega de l’Audiència, Carmen Lamela. El que Llarena no va dir, però, és que el Suprem on eren no és el Suprem del 1997 ni l’actual sala segona és la sala segona que va processar la mesa nacional d’Herri Batasuna fa vint anys per cedir un espai electoral gratuït a ETA en la campanya de les eleccions estatals del 1996. Amb una ETA activa, que va cometre cinc assassinats el 1996 i tretze crims més el 1997 –entre ells el de Miguel Ángel Blanco el 13 de juliol– durant el procés judicial, la sala segona del Suprem va condemnar la mesa nacional de HB a set anys de presó, però va tenir amb ella la gràcia d’alliçonar que “la reivindicació del fet diferencial basc”, des de la perspectiva de l’autodeterminació, té encaix com a “plantejament presentable” al si d’una estructura democràtica com l’espanyola. Eren els temps del “sin violencia se puede hablar de todo”.
La meticulositat que va tenir la sala segona del Suprem, que el 1997 era presidida pel progressista José Augusto de Vega i integrada pels magistrats Ramón Montero i Roberto García-Calvo (ponent), a l’hora de fixar l’autodeterminació com un objectiu perseguible si es trencava amb ETA, contrasta ara amb l’esforç de la mateixa sala per dibuixar el procés amb contorns violents. En la interlocutòria que el jutge Llarena va redactar la nit de dijous, la hipòtesi violenta apareix sovint com una entelèquia o com una possibilitat de futur, i aquesta boira arriba fins a Carme Forcadell, la presidenta del Parlament. En les 26 pàgines de la interlocutòria, el jutge constata que es troba davant un tipus greu –rebel·lió, tipificada a l’article 472 del Codi Penal i que té una pena de 30 anys– i que això l’obliga a afinar perquè exigeix un “alçament públic i violent”. Però en la pàgina 14 fa un sobtat viratge. “Però això no vol dir que, perquè l’alçament públic sigui violent, resulti exigible que incorpori fets lesius o danyosos contra persones o béns, sinó que es manifesta també l’alçament violent quan integra l’ostentació d’una força i es mostra la disposició a usar-la”, argumenta.
“Disposició a usar la violència”
L’exigència de violència, segons Llarena, passa a tenir la categoria d’“ostentació” i de “disposició a usar-la”. Interpretar que l’obligada violència pot ser en condicional és una distorsió que no avala l’autor del redactat del delicte de rebel·lió al Codi Penal del 1997, l’aleshores diputat d’IU Diego López Garrido. “Alçament ja és una paraula que indica violència, però per si de cas hi afegíem l’expressió “quien se alzare violenta y públicamente” i immediatament tothom hi va estar d’acord, inclòs el PP, i així es va votar a les Corts. El legislatiu va dir que calia violència material i física evident”, recorda López Garrido. Un paràgraf després, el magistrat Llarena redueix aquesta obligada violència evident a l’“exteriorització pública i patent d’estar disposat a la seva utilització”.
Després de reubicar la violència en el terreny de la potencialitat, la interlocutòria fa una descripció de fets que li venen de la querella del fiscal per abonar “comportaments agressius”. Quins? “Ocupació organitzada de carrers per centenars de tractors, (...) el bloqueig de l’edifici de la delegació del govern a Catalunya, l’assetjament a edificis de l’administració de l’Estat, l’aïllament d’agents (...), muralles humanes que defensaven de manera activa els centres de votació de l’1-O (...), la destrucció total i vandàlica de diversos automòbils de la dotació policial...” A partir de la descripció de la vida política catalana, el jutge Llarena articula la presó sota fiança de 150.000 euros per a Forcadell, de qui recorda que va presidir l’ANC com a subtil fet agreujant. “Tots aquests comportaments expressen el violent germen que arriscava expandir-se”, reprotxa el jutge a la pàgina 16. Tot seguit, ell mateix dona ja per acreditats els “puntuals focus violents” i busca de nou un refugi en el terreny de les hipòtesis. “No és mancada de fonament la pretensió acusatòria que els promotors de la independència podrien haver-se servit d’aquests puntuals focus violents”, constata el jutge Llarena, obviant que tots els “podria ser”, axiomàticament, inclouen un “podria no ser”.
La mirada penal sobre el procés català disloca la mirada del 1997, quan HB era jutjada per cedir a ETA un espai electoral per presentar l’Alternativa Democràtica on es defensava que “el dret d’autodeterminació no és una posició política, sinó un dret democràtic que ens correspon com a poble”. Què li va dir el Suprem tot i la condemna? “No és el contingut de l’Alternativa Democràtica en si mateix el que genera la responsabilitat penal, sinó la seva difusió a través dels vídeos, a partir de la decisió de cedir un espai electoral gratuït a una organització terrorista”, advertia la sala segona del Suprem, animant HB a abanderar l’autodeterminació com a projecte polític però deslligant-se d’ETA. “Les seus judicials no poden transformar-se en fòrums on resoldre seculars conteses polítiques, aquest tribunal no aspira a això”, afegia la sala segona on dijous es va voler forçar Forcadell i la mesa del Parlament a abjurar del seu camí ideològic per acatar la Constitució i l’article 155. El 20 de juliol del 1999, el Tribunal Constitucional va anul·lar la sentència del Suprem i va excarcerar els 22 membres de la mesa nacional de HB al·legant que l’alt tribunal vulnerava el dret dels acusats a la legalitat penal. “L’aplicació de l’estat de dret sempre és positiva, agradi o no el seu resultat”, va dir l’aleshores president espanyol, José María Aznar, des de Beirut. “Les garanties constitucionals funcionen correctament fins i tot per aquells que només acaten las sentències per imperatiu legal”, lloava el ministre portaveu, Josep Piqué. Eren els temps del “sin violencia se puede hablar de todo”.
