40 anys del congrés

Marta Rovira Martínez (Banyoles, 1969), directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, sociòloga i assagista, ens diu que “cal reivindicar el que va ser el Congrés de Cultura Catalana fa quaranta anys, com a expressió de tot un poble en la Transició política, no només de les institucions o de les organitzacions polítiques sinó de tot un poble.” Per aquest motiu, i més enllà del revival, la commemoració connecta, a judici de la majoria dels ponents que han participat en les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el moment actual, ple d’esperances i incerteses, com el que va representar la Transició.

Tal com sintetitzen els organitzadors, el 28 de gener del 1975 la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un congrés en defensa de la cultura catalana. Amb la col·laboració de moltíssima gent i entitats d’arreu dels Països Catalans, es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular i la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana amb vista al futur. El congrés va ser un èxit: va rebre l’adhesió d’unes dotze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats. Estructurat en 25 àmbits integrats en cinc grans eixos de treball, defensa del patrimoni natural, identificació del territori, ús oficial del català, revitalització dels valors populars i del folklore i impuls institucional, el congrés, quaranta anys després, “la Transició ja forma part de la història, però cal reivindicar encara el Congrés de Cultura Catalana com un dels elements més rellevants del patrimoni col·lectiu que ens va deixar aquell moment. Tant des del punt de vista de la memòria col·lectiva com des del punt de vista estricte de l’anàlisi històrica, el congrés representa un dels fenòmens més rellevants de la Transició pel que fa a la mobilització de la societat civil”.

El simposi, Congrés de Cultura Catalana, un balanç des de l’actualitat, ha reunit persones que des de l’àmbit acadèmic han aportat coneixement i treballs sobre la història del Congrés de Cultura Catalana en el marc del franquisme (pre-congrés) i el de la Transició, del 1977: “Es pretén posar en comú l’anàlisi i les valoracions sobre el que va representar el congrés, com també les propostes de difusió que pot tenir aquest episodi de la història del nostre país.” Rovira Martínez ens diu que l’objectiu és “rescatar de l’oblit un relat de la Transició, sovint manipulat, on el congrés ha quedat obviat, sobretot per a les noves generacions. Pensa que no figura ni als llibres de text, tot i haver estat un fenomen extraordinari, que va aplegar milers d’activistes de tots els sectors. Per aquest motiu, ens van plantejar que des de la fundació havíem de convocar aquest simpòsium, tant des del punt de vista de les anàlisis dels ponents com dels arxius, dels quals n’hem rebut molt material, provinent dels particulars, alguns d’ells allunyats de la política. El congrés de fa 40 anys va ser pioner en el material i eclecticisme de les propostes”. Alguns dels ponents van accentuar des de les mobilitzacions a actes poètics o performances artístiques vinculades a la contracultura, com les dels mallorquins del Taller Llunàtic.

Després de destacar el material audiovisual trobat, Rovira observa un fenomen sobre el qual “ens de fer autocrítica o autoanàlisi: la queixa constant. Hem de valorar que va haver-hi una subseu a Madrid i que aleshores hi van participar escriptors com ara Mario Vargas Llosa o gent que actualment són afins a Ciutadans o al PP. Tot i el protagonisme del PSUC, el congrés va ser eminentment global”.