L’IMPERI DEL SOL PONENT
Un procés lent i relativament tranquil
L’emancipació centreamericana, marcada per un cert aïllament, va tard i s’emmiralla en l’actuació de Mèxic. Els actuals estats comencen junts, però acaben separats el 1838
-
Pintura de l’artista xilè Luis Vergara Ahumada, que recrea l’anomenat ‘Primer grito’, aixecament independentista a San Salvador el 1811. VIQUIPÈDIA Arxiu. -
Un procés lent i relativament tranquil Arxiu. -
Un procés lent i relativament tranquil Arxiu. -
Un procés lent i relativament tranquil Arxiu. -
Un procés lent i relativament tranquil Arxiu. -
Un procés lent i relativament tranquil Arxiu. -
Un procés lent i relativament tranquil Arxiu.
La secessió centreamericana suposa l’alliberament del control espanyol amb la firma de l’acta d’independència a la capitania general de Guatemala, que pertanyia al virregnat de Nova Espanya. A diferència d’altres països del continent, i exceptuant Panamà, la sobirania d’aquest territori es va aconseguir gràcies a un procés relativament tranquil tot i que els aires de canvi tenen com a referent la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa sense seguir-los fil per randa.
La primera acció que mostra que s’havia desenvolupat un sentiment d’identitat centreamericana que necessitava més espai polític té lloc el 5 de novembre del 1811, quan una conspiració encapçalada pels religiosos José Matías Delgado i Nicolás Aguilar intenta controlar un contingent d’armes a San Salvador. En aquest cas, els líders religiosos juguen un paper important perquè tot i el suport al procés per part dels criolls, les elits de Ciutat de Guatemala tendien a adoptar posicions més moderades i en consonància amb l’imperi de l’altra banda de l’Atlàntic.
La lentitud centreamericana a l’hora de rebel·lar-se està influenciada per un relatiu aïllament. Aquesta és una de les últimes regions colonials que aspiren a independitzar-se perquè vivia amb una estabilitat relativa i un cert immobilisme polític que seguia des de la distància el que havia passat a Mèxic.
Després d’anys de diverses accions, com ara la conspiració al convent de Belén del 1813, i sobretot quan es coneix el triomf del febrer del 1821 de la revolució mexicana, una reunió entre les autoritats colonials i una junta de notables protagonitzada per líders religiosos i els criolls va posar fi el 15 de setembre del 1821 al domini espanyol a la capitania de Guatemala, que comprenia l’actual estat mexicà de Chiapas i les repúbliques de Guatemala, Hondures, el Salvador, Nicaragua i Costa Rica. Cal dir que si l’autoritat colonial no es va resistir a la separació va ser perquè no tenien força per resistir la pressió social.
Immediatament després de la independència d’Espanya, Centreamèrica forma part de l’imperi mexicà (1822-1823) en un període caòtic i confús, però de seguida es converteix en les Províncies Unides de Centreamèrica i es convoca una Assemblea Constituent, el primer decret de la qual, l’1 de juliol del 1823, és proclamar novament la independència d’Espanya (dos cops independents!) i de Mèxic. Després es promulgarà una constitució federal, però aquest pacte es trenca el 1838 i cada república s’acaba convertint en un estat independent.
Independència
1808-1821
Sistema polític
República presidencialista
Independència
1808-1821
Sistema de govern
República presidencialista
Independència
1808-1821
Sistema de govern
República presidencialista
Independència
1808-1821
Sistema de govern
República presidencialista
Independència
1808-1821
Sistema de govern
República presidencialista
Nicolás Aguilar i Matías Delgado
Dos religiosos compromesos. Nicolás Aguilar va formar part de la gesta llibertària del 1811, va fracassar i va ser sotmès a un control ferri per part espanyola. També hi va tenir un paper destacat Matías Delgado, que acabaria sent president de l’Assemblea Constituent.
