Política

JOSÉ LLUÍS VILLACAÑAS

FILÒSOF POLÍTIC. ESCRIPTOR. CATEDRÀTIC D’HISTORIA DE LA FILOSOFA DE LA UNIVERSITAT COMPLUTENSE DE MADRID

“La democràcia espanyola està malalta”

1-0 · “No em preocupa que l’1-O no es voti. El que em preocupa és que ningú sàpiga quin serà l’horitzó per votar a Catalunya després d’aquest dia” Europa · “Tard o d’hora hi haurà de prendre part. No hi hauria inconvenient que fos un mediador qualificat”

El referèndum català s’ha convertit en una màquina de deslegitimació de la democràcia espanyola
Espanya mai ha tingut un estat de dret amb bases normatives clares i això ha estat la seva font de tragèdies històriques

Al capdavant del departament d’història de la filosofia de la Complutense de Madrid, José Luis Villacañas (Úbeda, 1955) és un referent en la història de les idees polítiques, els conceptes i les mentalitats. L’avalen més d’una trentena de publicacions, la majoria llibres de filosofia i assaig, tot i que també ha firmat llibres d’història, alguna novel·la i fins i tot un poemari.

Catalunya té dret a reivindicar-se com a nació?
I tant! Catalunya no és una regió espanyola. És i ha estat des de Ramon Berenguer III una altra cosa, un cosmos polític amb lògica pròpia, que no es deixa representar per cap altra instància que la que ella mateixa promou. Pot perdre la representació per la força, i no tenir-la, però mai l’ha cedit a altres instàncies. Això és el que, entre altres coses, avui en dia en fa d’ella una nació. Reclama entrar en el joc del poder amb representants propis, no amb franquícies de ningú. La Constitució del 1978 ho sabia, ho va recollir, ho va reconèixer i ho hauria d’haver protegit, però no ho ha fet, i, veient els errors de l’Estat, és just que Catalunya reivindiqui el seu estatut nacional.
Es vol fer això amb un referèndum del qual se’n qüestiona la legalitat...
El referèndum no és legal des del punt de vista del sistema jurídic europeu i espanyol. I he de dir amb absoluta sinceritat que considero l’estat de dret, fins i tot un d’imperfecte com l’espanyol, com una conquesta irrenunciable. Espanya mai ha tingut un estat de dret amb bases normatives clares, i aquesta és la font de les seves contínues tragèdies històriques. Sigui quin sigui el conflicte, el mitjà és el dret; aquesta és la decisió d’Europa. Però un sistema jurídic és una arquitectura tancada que té a dins la clau per obrir-se, i el referèndum català no fa servir aquesta clau. Ha generat l’inici d’un sistema jurídic alternatiu, i això està tan enlaire com tota creatio ex nihilo. Però òbviament el punt de vista de la legalitat només és rellevant a certs efectes del curt termini i més aviat aliens a la política. La qüestió és què pensem des del punt de vista de la legitimitat.
I és legítim?
Crec que si aquest referèndum es vol considerar com a punt de partida constituent, no veig que pugui ser legítim. En realitat, l’actuació del Parlament condiciona d’una manera molt profunda aquest hipotètic valor constituent del referèndum de l’1 d’octubre. De fet, el Parlament, sense dir-ho, s’ha elevat a poder constituent amb la llei de transitorietat, i el referèndum de l’1 d’octubre seria més aviat per ratificar les seves decisions. Des del punt de vista de la legitimitat, tot això és molt dubtós i estrany. La llei del referèndum i la llei de transitorietat no passen l’examen de la validesa, que és l’examen de la legitimitat. S’ha començat per disminuir els drets dels seus representants al Parlament, cosa que és molt greu. La validesa no és merament una creença subjectiva. És un argument que es desprèn de la normativitat fonamental basada en els drets humans i drets fonamentals. I amb aquestes lleis a la mà no es tenen garanties d’una protecció de les minories espanyoles a Catalunya. Concedir-los la ciutadania espanyola no és un procediment, si no és que estigués pactat amb l’Estat espanyol. Aquesta previsió de la llei de transitorietat confessa ja que el pacte d’estatus és inevitable. Però també és il·legítim el que fa el govern del PP, perquè és impossible creure en la validesa política de les seves actuacions. I això és independent que siguin legals. L’estat de dret és molt més que legalitat. Així que el govern de Rajoy es pot passar la vida legalment perseguint urnes, paperetes, impressores, cartes i pàgines web. Però aquests actes legals repressius són il·legítims mentre no es posin al servei de reparar el que és important: generar un horitzó democràtic per resoldre el conflicte mitjançant el recurs democràtic d’una votació clara i vinculant. No tenim notícia que el govern treballi en aquesta direcció. El referèndum català s’ha convertit en una màquina de deslegitimació de la democràcia espanyola, mentre no s’ofereixi una sortida democràtica a la situació. Per això la qüestió és què es pot fer quan cap de les dues posicions polítiques enfrontades són legítimes. Si no ens plantegem les coses així no trobarem la sortida adequada i, com en moltes altres situacions polítiques de la història, és possible que les dues parts estiguin equivocades.
El govern de Rajoy ha perdut els papers?
No, aquesta és una falsa impressió. El govern de Rajoy fa exactament el seu joc, que és lliurar una batalla sistemàtica, que ja va començar Aznar, per vèncer el nacionalisme català i reduir Catalunya a una regió d’Espanya. I sap que aquesta és la seva oportunitat històrica. Per això força el nacionalisme a cometre errors i subratlla la seva dependència de la CUP. La seva aspiració és doble: destruir el PDeCAT actual i condicionar la representació política de la burgesia catalana, donar una mena de lliçó històrica, i fer noves eleccions, de manera que les forces independentistes no obtinguin una majoria absoluta. Pot semblar un somni, però aquesta és la seva aspiració. Aquest pla, que compta amb la desmobilització posterior a l’1 d’octubre, és el seu escenari. Pot guanyar? Lamentablement, sí.
Calia que entressin en joc jutges i tribunals?
En absolut. Aquesta actitud procedeix de la matriu administrativa autoritària de la mentalitat apolítica dels actuals dirigents del PP. En realitat, implicant els jutges per fer la seva política (cosa que ja recomanaven els teòrics castellans dels cops d’estat del segle XVII), el govern s’amaga darrere d’una simple gestió repressiva que és molt perillosa, perquè deixarà els jutges com a intèrprets de drets fonamentals no codificats que en realitat només poden ser defensats políticament. Això pot portar a una ratera en què cada sala interpreti què és llibertat d’expressió, llibertat política, llibertat de consciència, etcètera. Un exemple: un jutge prohibeix un acte públic a Madrid perquè s’hi va debatre un acte que s’ha declarat il·legal. Per aquest raonament, les pròpies deliberacions d’una sala judicial sobre un crim podrien ser prohibides. Aquesta deriva formalista, automàtica, mecanicista, purament repressiva d’un assumpte polític, erosiona la democràcia espanyola i la porta a una situació que la posa en tensió amb la democràcia. Els jutges no són competents en política, perquè una sala judicial és el lloc d’una imputació d’actes, de definició dels fets i del seu encaix en els codis per emetre una sentència, mentre que el Parlament és el lloc del compromís.
Part de la societat ja ha trencat amb Madrid. Quin han estat l’error, més enllà de la repressió dels darrers dies?
Prefereixo parlar del govern de Rajoy. Aquest camí té noms i cognoms. La responsabilitat dels governs del PP en aquesta deriva és inequívoca i a la seva agenda sempre hi ha hagut neutralitzar el títol VIII de la Constitució. Van intentar-ne la denúncia, després de neutralitzar-lo amb lleis homogeneïtzadores, fins que van veure que la imperfecció de la Constitució és tan profunda i els drets de les minories tan mal protegits que n’hi havia prou amb una mutació constitucional per deixar aquest títol VIII sense valor i aconseguir un estat regional. I darrere el regionalisme s’amaguen les oportunitats econòmiques i de prestigi del maneig privilegiat d’un estat centralitzat. Per això la batalla és tan dura. Res temen més aquests interessos que un federalisme econòmic que redueixi d’una manera clara el pressupost del govern central o el coaccioni; per això llança uns territoris contra altres, i unes autonomies contra altres, per amagar el veritable nucli de la qüestió: que d’aquesta manera el govern central és l’àrbitre que maneja el pressupost i decideix la manera de gestionar-lo. I aquest és el principal problema d’Espanya: que no hi ha ciment civil, hàbits i estils polítics per federar territoris i interessos, la qual cosa fa que l’elit central aparegui com l’única que uneix de manera solvent. La versemblança d’aquest pla resideix en això: les forces independentistes han fet servir maneres, mitjans i esquemes propis de Casanova a principis del segle XVIII, inspirats en l’ús del dret de resistència i rebel·lió de les conjures de l’Antic Règim, i no els esquemes d’una realitat social i organitzativa del segle XXI. Posaré un exemple: el Parlament és la institució on encara es pot mantenir una aparença clàssica de sobirania i emetre proclames generals. Però sabem que, ara per ara, el primer pas per a una independència –sempre parcial en sentit actual– és tenir un banc central propi, connectat de manera fiable i transparent a una hisenda pròpia, del qual depenguin els pagaments a estrangers i a funcionaris i la caixa de la seguretat social. Avui aquest banc central hauria de ser reconegut i acceptat per Frankfurt. I per això hauria de ser autoritzat per Espanya. El govern independentista no podria subsistir un mes sense aquest banc. Sense un banc central de Catalunya, Puigdemont gesticula en el buit. L’Estat li deixa que operi com els presidents històrics de la Generalitat, amb la seva mateixa retòrica i estil, però sense eficàcia. I la veritat és una: als estats moderns no pot haver-hi una secessió si no és pactada.
L’ofensiva actual per impedir el dret a votar és inaudita. La democràcia espanyola està malalta?
Sense cap dubte. Està controlada per talents rudes i ferotges, instal·lats en mitjans de comunicació parcials. La forma d’argumentar és brutal i bàrbara, irresponsable i ignorant. Aquí es concita el fenomen de ser una democràcia jove i de mantenir estils d’argumentar molt arcaics. Això ha portat al fet que les posicions independentistes hagin conegut també un procés d’esquematització preocupant i una falta de rigor argumental evident. Per exemple, l’equació entre votar i democràcia no és automàtica. Democràcia és votar segons forma, i això significa abans de res, en termes materials, protecció de minories i justícia política. A mi no em preocupa que l’1 d’octubre no es voti, perquè no crec que es pugui votar en forma, ni amb protecció de minories ni amb justícia política. El que em preocupa realment és que ningú sàpiga quin serà l’horitzó per votar a Catalunya després d’aquest dia. Perquè em sembla ingenu que aquest horitzó sigui celebrar unes eleccions autonòmiques com si aquí no hagués passat res. El pacte de Catalunya amb Espanya està trencat, el va trencar al seu dia el TC, i l’únic horitzó de futur seria una votació amb una papereta reconeguda per totes les parts que permetés triar entre un nou pacte d’estatus o la independència. I per arribar aquí les forces independentistes haurien de fer epokhé del resultat que desitgen, participar en el cosmos polític espanyol i travar aliances creïbles amb les forces de progrés espanyoles. Només així hi hauria un camí que no fos el de Rajoy, que parla de fer-ho tot des d’una Constitució que ell mateix considera inamovible.
Quin paper té Europa en tot això?
Europa tard o d’hora hi haurà de prendre part. Al meu entendre, no hi hauria inconvenient que fos un mediador qualificat. I fins i tot reconèixer-li poders d’arbitratge. Jo no crec en la sobirania dels estats. Així que no crec que sigui possible la independència de Catalunya en el sentit en què ho pensen molts, ni crec que sigui real la independència d’Espanya, com ho pensen molts més. Si no, que fes Espanya la prova de sortir de l’euro i ho veuríem. Europa també ens dictaria algunes lliçons sobre què és avui un estat. Crec que les diferents terres hispanes i europees s’haurien de trobar còmodes en situacions constitucionals que reconeguessin la seva història pròpia. I per això he defensat que el millor criteri d’ordre lliure seria una actualització dels drets històrics de la nació catalana. I quan mirem la història d’Espanya, quan Catalunya ha tingut llibertat i s’ha sentit còmoda, sempre ha estat el mateix: una república coronada dins les formes estatals hispàniques. Això li va permetre ser lliure i alhora intervenir d’alguna manera amb la seva força i el seu talent a Espanya. Si aconseguíssim avui actualitzar aquest punt de vista, aconseguiríem un estat dinàmic, àgil, que no oferís primes d’oportunitat econòmica a ningú des del poder polític. Això facilitaria un horitzó millor per a catalans i per a espanyols en general, i una contribució virtuosa a Europa. Ara per ara, uns i altres, aquí i allà, apreciem un avenir mancat de possibilitats evolutives, tancat i asfixiant. Molts a Catalunya creuen que la independència obriria aquest horitzó evolutiu, i pot ser que en la teoria fos així. Però només si s’hi arriba a través del dret. Altrament és tan improbable com que aquest horitzó l’obri Rajoy.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tajani beneeix el principi d’acord pel Brexit però avisa que l’Eurocambra avaluarà “línia per línia” l’esborrany

Brusel·les

May defensa el principi d’acord pel Brexit tot i l’allau de dimissions al seu govern i la manca de suport de l’oposició

Londres

Lluc Salellas deixa el secretariat nacional de la CUP

girona

El president de la Comissió (Cs) evita aplicar el vot ponderat en dues votacions empatades

Tardà rebutja el front comú de Torra a les europees

El degoteig de dimissions al govern de May colpeja l’estabilitat de l’executiu

Londres

El Congreso rebutja l’esmena a la totalitat del PP a la Sanitat Universal

Cimera extraordinària europea el 25 de novembre per donar llum verda al principi d’acord del Brexit

Torrent fixa la desqualificació personal com a línia vermella al Parlament