Ha transcendit poc la repiulada a la demanda que es faci més sonor el clam Els carrers seran sempre nostres en les concentracions pacífiques a favor del referèndum de l’1-O. Certament, les consignes i els símbols es van multiplicant, com les samarretes que tot fidel a l’ANC i Òmnium col·lecciona als seus armaris de cada 11-S. Un dels gestos que està agafant fortuna és la fragilitat dels clavells com a gest de pacífica confrontació amb els agents arribats recentment a Barcelona.

Les concentracions catalanes dels 11-S, habitualment a favor de la independència (des del cop de porta a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional) tenen un aire familiar i se la coneix com a “revolució dels somriures”. De manera similar, la independència de les repúbliques bàltiques és coneguda com la “revolució de les cançons” i la portuguesa, com la “dels clavells”. No va ser fins a l’atemptat del 17 d’agost que les flors (de tot tipus, roses, margarides, clavells) van servir per solidaritzar-se amb les víctimes. De seguida van arribar els agraïments en què les furgonetes dels antiavalots es penjaven flors com a agraïment a la seva ràpida investigació i desenllaç del conflicte. Aquest 11-S la comunió continuava ben present, amb multitud de persones concentrades per dibuixar el signe “+” al centre de Barcelona. I, encara més tard, quan la concentració es va traslladar al passeig de Gràcia per denunciar registres i detencions a la conselleria d’Economia. L’endemà, al passeig de Lluís Companys, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tornaven a rondar-hi els clavells per fer evident la vulnerabilitat dels ciutadans i alhora la seva determinació a no moure’s fins que s’alliberessin tots els detinguts.

La imatge icònica d’un clavell en una manifestació de ciutadans davant dels agents de seguretat fent una barrera intimidatòria remet a la “revolució dels clavells” de Portugal: un cop militar va aturar, de facto, la dictadura encoberta el 25 d’abril del 1974. La ciutadania va sortir amb clavells per agrair l’alliberament. Pocs anys abans, als Estats Units les flors van vèncer les armes. Van ser els hippies contraris a la guerra del Vietnam dels anys 70 que van instituir el persuasiu power flower, molt emparentat als anys més hyppies fills d’un maig del 68 més violent.

Fonts consultades de Mercabarna Flor confirmen que, tot i les referències que s’han fet sovint als mitjans de comunicació aquests dies, no consta cap donació de clavells per a la campanya. De fet, el mateix Joan Guillem, del sector detallista de flors, comentava a aquest diari la intenció de consultar als seus associats per conèixer si s’ha incrementat la venda de clavells. No n’hi ha constància. Sí que es va fer una compra massiva a les botigues de les Rambles els dies posteriors a l’atemptat. Per què s’ha optat per la compra dels clavells en comptes de les tradicionals roses? Guillem intueix que hi té molt a veure el factor preu. La rosa es ven com a peça individual, mentre que els clavells es compren per mitges dotzenes (tot i que habitualment es presenten una a una en les imatges davant dels cotxes dels Mossos o de la Guàrdia Civil). Guillem adverteix que ara s’és al punt del pic de vendes de clavells, amb la celebració de Tots Sants. Històricament, els clavells procedien del Maresme, però des que fa uns anys va esclatar la dèria immobiliària, la producció de clavells s’ha reduït dràsticament i només serveixen clavells dels colors més bàsics. La gran majoria dels clavells venen, des de fa anys, en avió, des dels països de l’Amèrica Central.

Carme Romero, florista de la Rambla, coincideix en què no s’ha produït un gran venda de clavells (“sí que es va notar la venda arran de l’atemptat”).Romero lamenta que hi ha molt poca cultura floral, que els compradors no s’atreveixen a conèixer més que les habituals: margarides, roses, clavells i gladiols. Li agradaria que el públic volgués conèixer més. Com es pot fer a una peixateria, preguntant-li, sense vergonya, com es pot cuinar cada peça: “En flors, la gent no arrisca”, lamenta.

La “revolució dels clavells” va ser un gest que va desarmar els tancs a Portugal. Els canons dels fusells del Vietnam també van convertir-se en lloc on posar una margarida. La gran diferència d’ara, en aquest clam d’Els carrers seran sempre nostres és que si els Mossos d’Esquadra els han rebut com un senyal d’apropament al poble, les flors deixades a la Guàrdia Civil no les recull ningú i són enteses com una provocació. Els clavells seran sempre nostres. Perquè, tant a l’Amèrica del Vietnam, al Portugal forçant la fi de la dictadura o a la Catalunya proreferèndum és la ciutadania la que es posiciona contra els diferents cossos de seguretat que amenacen la llibertat més bàsica dels seus conciutadans.