La sala mirador del CCCB va viure ahir una de les rodes de premsa més internacionals amb periodistes vinguts d’arreu del món per qüestionar l’activista política i filòsofa afroamericana Angela Davis, considerada una de les grans lluitadores pels drets humans i contra la discriminació racial.

Davis, de setanta-tres anys, de seguida va declarar que estava contenta de ser a Barcelona i ser testimoni del moment que viu Catalunya. “No sé si entenc tots els matisos del que està passant, però certament entenc, com molta gent arreu del món, com n’és d’important resistir a la repressió sobre aquells que intenten aconseguir una implicació democràtica dels temes que estan candents a Catalunya”.

“La gent hauria de tenir dret a l’autodeterminació i prendre la decisió que guiï el seu propi destí” , va prosseguir aquesta professora de la Universitat de Califòrnia a Santa Fe, una de les personalitats internacionals que fa uns mesos van signar el manifest Let Catalans vote (Deixeu votar els catalans).

Davis va recordar que el darrer cop que havia trepitjat territori estatal va ser a Bilbao, amb relació als presos polítics bascos. Aleshores va voler visitar Arnaldo Otegi a la presó, però finalment no la van deixar. “Espanya – un concepte qüestionat, ho sé–té una llarguíssima història de repressió i les lluites que ha presenciat –la Brigada Abraham Lincoln o les Brigades Internacionals–, ha influït molt en altres moviments arreu del món”, va dir aquesta antiga militant del Partit Comunista, alumna de Herbert Marcuse.

Davis, que va participar en el cicle La revolució avui organitzat pel CCCB va comparar les “històries no resoltes” d’Espanya amb les dels Estats Units, concretament amb l’esclavatge, històries no resoltes que estan “incrustades” en els aparells de l’estat. “Quan vaig veure les imatges de repressió vaig pensar que el passat tornava a treure el cap”. Malgrat la complexitat de la situació, Davis, però, no perd l’esperança: “Espero que el resultat de tot plegat –va dir fent referència Catalunya– miri cap endavant”, i va reblar: “Espero que vosaltres aconseguireu resoldre aquest tema una vegada per totes.”

Autora de diversos assajos, entre els quals La libertad es una batalla constante, publicat recentment per Capitan Swing, Davis defensa que davant del capitalisme global i la supremacia blanca s’hauria de crear un moviment transnacional que lluités contra el racisme, una realitat que vincula la crisi dels refugiats a Europa amb el problema dels immigrants als Estats Units i la seva història d’esclavatge no resolta. “Qui no insta a la valoració de totes les vides per igual, aleshores és racista, i si les vides negres fossin importants, totes ho serien.”

L’assagista està convençuda, tanmateix, que per dur a terme la revolució cal una “nova forma de democràcia, no la burgesa, que caracteritza el món polític en què habitem”. La tasca seria “continuar amb el tipus de demandes que no poden ser contingudes dins del sistema”. I va advertir: “Si ens acontentem amb el sistema capitalista tal com és, estem acceptant el racisme, la malaltia, la pobresa.”

Interrogada sobre com es pot produir el canvi social tenint en compte les fèrries estructures que semblen paralitzar qualsevol reforma, Davis es va mostrar optimista: “Potser ara no veiem el resultat de les nostres lluites, però en el futur potser se’n beneficiaran i l’aprofitaran com nosaltres ho hem fet amb les anteriors; probablement la lluita continuarà permanentment.”