PROCÉS SOBIRANISTA
Cursa de relleus
El procés ha vist com alguns polítics deixaven la primera línia, però el trajecte cap a l’estat propi no s’ha aturat
La seva dimissió ha anat acompanyada d’algú que ha agafat el relleu
Mas, Forcadell i Mundó, els últims exemples
Aquest mandat van ser rellevats del govern Munté i Jané
Artur Mas, Carme Forcadell i Carles Mundó. Aquests han estat tres dels protagonistes de la setmana. Tres polítics que han fet un pas al costat per donar visibilitat a noves figures. I és que el procés és una cursa de relleus en què els dirigents es van passant metafòricament el testimoni –aquell tub metàl·lic que veiem en les curses de veritat– perquè el trajecte no s’aturi mai. N’hi ha que fan un recorregut més llarg; d’altres, més curt. Però si al final decideixen plegar, ja sigui per motius personals, per cansament després d’haver portat les regnes durant molt de temps o perquè la justícia no els deixa respirar, sempre hi ha algú darrere seu disposat a agafar el lideratge. El president d’ERC, Oriol Junqueras, ho diu sovint: “El que menys importa és el que faci jo.” I Artur Mas també ha insistit que “els interessos col·lectius i de país estan per sobre dels de partit i els personals”.
El cas més paradigmàtic és el d’Artur Mas, que ha hagut de fer dos passos al costat. Primer, per deixar la presidència, i ara, per abandonar la direcció del PDeCAT. El primer, el gener del 2016, va ser el més dolorós per a ell i per a la seva formació. Després d’una llarga negociació amb la CUP, Artur Mas va decidir no presentar-se a la investidura per presidir la Generalitat i va passar el relleu al número 3 de la llista de Junts pel Sí a Girona, l’alcalde Carles Puigdemont.
Molts sectors de la política catalana dubtaven de la capacitat de Puigdemont per encapçalar la Generalitat i pilotar el país. Però es van equivocar i es va demostrar que el procés, molt sovint, està per sobre dels noms i que la cursa de relleus funciona.
Dimarts passat, Mas va fer el segon pas al costat, curiosament el mateix dia que havia cedit el testimoni a Puigdemont dos anys enrere. En aquest cas, va anunciar la renúncia a la presidència del PDeCAT amb l’argument que no vol obstaculitzar l’expansió de l’organització a través de Junts per Catalunya, i amb l’objectiu que puguin sortir nous lideratges després dels bons resultats obtinguts el 21 de desembre. “JxCat ha de servir d’accelerador perquè el PDeCAT es transformi en allò que volíem ser el 2016. Vull que el PDeCAT s’expandeixi”, va subratllar.
Una altra raó per la qual va prendre aquesta decisió és la necessitat de defensar-se millor en els processos judicials que té en curs actualment: la condemna pel procés participatiu del 9 de novembre del Tribunal Suprem, que encara no és ferma; la causa oberta pel Tribunal de Comptes també pel 9-N, i, finalment, el procés que ha iniciat el jutge Pablo Llarena en aquesta última legislatura. En aquest puzle judicial, s’hi podria afegir la sentència del cas Palau, que s’ha de fer pública demà, però Mas la va desvincular de la seva marxa. Això sí, va deixar clar que no es retira de la política.
La justícia colla
El mateix dia que Mas va fer un pas al costat, es va fer públic que el conseller de Justícia, Carles Mundó, no continuarà al govern i que renuncia a l’escó de diputat per tornar a la seva carrera professional d’advocat. El seu anunci va agafar de sorpresa més d’un, perquè se’l veia com un ferm candidat per ocupar la presidència del Parlament, una cadira que ara es podria quedar Ernest Maragall.
En el cas de Mundó, que va passar un mes a la presó d’Estremera, la persecució de la justícia ha influït en la seva marxa, perquè, segons algunes fonts, era partidari de deixar fora de la primera línia aquells dirigents que es van significar en l’últim mandat i que estan sent investigats. Mundó sempre serà recordat com el conseller que va tancar la Model. Ara caldrà veure qui ocuparà la seva cartera.
Dijous, qui va desvelar que no repetiria al capdavant de la cambra catalana va ser Carme Forcadell, que prefereix que el nou president o presidenta estigui lliure de càrregues judicials. Forcadell, que ha viscut una etapa molt convulsa, amb causes judicials en contra seu, va haver de passar una nit entre reixes. Deixa com a llegat haver aprovat normatives clau per al procés com ara la llei del referèndum, que va donar cobertura a l’1-O. Durant el seu mandat, també s’ha donat llum verd a normes amb un marcat caràcter social com ara la de la renda garantida, la reparació jurídica de les víctimes del franquisme i la de salut universal. Forcadell, això sí, continuarà com a diputada.
Segons el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, aquests tres casos de renúncies demostren que l’article 155 va fent efecte, tot i que obvia l’ofec judicial a què estan sotmesos Mas, Forcadell i Mundó.
Aquesta mateixa setmana, l’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, també ha explicat que no es presentarà a les pròximes municipals i deixarà la presidència de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).
Remodelació al govern
El mes de juliol passat, també es va produir una sacsejada al govern de Puigdemont per afrontar en millors condicions l’1 d’octubre. Tot va començar amb una entrevista a El Punt Avui en què el conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, dubtava de l’estratègia de l’executiu. Això va fer que Puigdemont el destituís, i la seva cartera va ser assumida per Santi Vila. Però aquest no va ser l’únic canvi, ja que també van plegar la consellera de Presidència i portaveu, Neus Munté; la d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, i el titular d’Interior, Jordi Jané, que van ser substituïts per Jordi Turull, Joaquim Forn i Clara Ponsatí.
Una de les baixes més significatives va ser la de Munté, que en l’anterior executiu de Mas havia estat consellera de Benestar Social i Família i vicepresidenta –precisament ara rellevarà Mas com a presidenta del PDeCAT–. En aquella profunda remodelació, també van caure el secretari de govern, Joan Vidal de Ciurana, lloc que va ocupar Víctor Cullell, i el director dels Mossos, Albert Batlle, al·legant “motius polítics”. El seu successor va ser Pere Soler.
I el dia abans que es proclamés la declaració d’independència, va dimitir Santi Vila, que no era partidari d’aquesta opció i que en els últims mesos sempre havia flirtejat amb la possibilitat de marxar. Les seves funcions les va assumir el conseller de Territori, Josep Rull.
Altres dirigents històrics que han anunciat que no continuaran són els excomponents de la Mesa del Parlament Anna Simó i Lluís Corominas.
Mirant més enrere, però, altres renúncies destacades han estat les de l’exvicepresidenta Joana Ortega, condemnada pel 9-N, que el 2015 es va desvincular de la política, i la de Francesc Homs, que el mes de març del 2016 va haver de deixar el Congrés en aplicació de la sentència del Suprem que el va condemnar a tretze mesos d’inhabilitació pel 9-N.
La CUP també ha viscut aquesta cursa de relleus. El gener del 2016, el número 1 de la candidatura, Antonio Baños, va renunciar perquè la formació no volia investir Artur Mas, i el seu lideratge el va agafar Anna Gabriel.
Cas a part són les dimissions de Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro, que van ser víctimes del procés.
LES FRASES DELS COMIATS
Incògnites al govern legítim
Una de les grans incògnites és saber què passarà amb el president, el vicepresident i alguns consellers del govern legítim. De moment, Mundó, de Justícia, ja ha anunciat que deixa la política, i el conseller d’Interior, Joaquim Forn, va assegurar en la seva compareixença davant del jutge del Suprem Pablo Llarena que no repetiria en el càrrec. La consellera Dolors Bassa, que ocupava la cartera de Treball i Afers Socials, també ha deixat entreveure en alguna entrevista que segurament no continuarà, i es dona per fet que Meritxell Borràs, de Governació, tampoc formarà part del proper executiu –fins i tot va renunciar a anar a les llistes electorals–. Pel que fa a la resta de consellers, el seu futur polític no és clar. Raül Romeva (Exteriors) entra en les travesses per ser president del Parlament, però sembla que té més possibilitats Ernest Maragall. Per la seva banda, Jordi Turull (Presidència) i Josep Rull (Territori) sí que podrien tenir algun paper destacat en l’executiu o en el grup parlamentari de Junts per Catalunya, mentre que els exiliats –Antoni Comín (Salut), Meritxell Serret (Agricultura), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Lluís Puig (Cultura)– caldrà veure com podrien exercir el seu càrrec des de Brussel·les, igual que Puigdemont. El paper de Junqueras, encara a la presó, també és un interrogant.
