“La CUP ha de ser part de la solució, no del problema”

Prou bé. Amb energia. I conscient que el captiveri pot ser llarg.

No em queixo. Tinc una bona relació amb els presos, els intento ajudar quan m’ho demanen. Faig esport, llegeixo i escric molt.

Tant de bo! Però la veritat és que fins a la data han denegat tots els recursos. Millor no concebre cap esperança en va.

Han triat uns caps de turc, interpreto, en funció del rol que ens adjudiquen. En tot cas, me n’alegro per tots els que van ser alliberats. Espero retrobar-los a tots algun dia i abraçar-los.

Jutgi-ho vostè mateix. Crec que tothom és conscient d’on som i per quin motiu hi som.

Ho entenc i ho respecto, sincerament. I sí, tornaria a fer el mateix.

És una decisió personal que respecto. Jo no he de jutjar ningú. Li desitjo tota la sort i el millor dels encerts.

És obvi que sense presos no hi hauria exiliats. Si a l’Estat espanyol no hi hagués gent empresonada tampoc no hi hauria cap persona que marxés per motius polítics.

Quan la llebre ja és fugida pocs consells pel caçador, deia Guillem de Berguedà. No em toca revisar el passat sinó pensar a construir un futur en pau i llibertat. No som República però ho acabarem sent si una majoria democràtica prou sòlida ho vol. El que no veig és futur dins el Regne d’Espanya, sincerament.

No és el moment de retrets. Prou dur és tot. Necessitem cohesió i alhora sumar complicitats. No porta enlloc el greuge i el retret. Aprofito per fer arribar una abraçada fraternal als cinc companys que són a Brussel·les.

Sí. Té el suport d’ERC.

Hi ha precedents jurídics molt clars. Suposo que així hauria de seguir sent. Ara, també sabem com ha actuat la justícia espanyola. El Tribunal Europeu dels Drets Humans l’ha sancionat repetidament. Sorprèn que si un no és culpable fins que no es demostra el contrari i amb sentència ferma, s’abusi tant de la presó provisional o de la restricció de drets fonamentals.

Em sembla que ajudo més no obrint aquesta carpeta. ERC és generosa, sempre ho ha estat. Com ningú. Ho seguirà sent perquè l’important és fer govern. Si això no va de persones, no n’ha de dependre de cap. Fer govern és la prioritat. Els noms són secundaris.

És una decisió que s’ha de prendre en funció de múltiples circumstàncies. En qualsevol cas ERC té gent més preparada que jo. Insisteixo, això no va de persones.

Mai m’he sentit sol. Tinc una família que m’estima, una família política que m’estima també i m’ho fa saber, amics i cartes en abundància d’infinitat de gent. Intento llegir-les totes, totes les que m’arriben almenys, i respondre, però a vegades costa donar abast.

Seria lògic. Ja no per mi sinó per evitar un trasbals i patiment addicional a les nostres famílies. És molt injust, és fins i tot cruel, que perjudiquin els nostres fills. Quin mal han fet per haver de fer un periple fins a Estremera per veure una estoneta, un cop al mes, el seu pare?

El que desitjo és que tothom treballi per la llibertat, amb eficiència i voluntat de servei.

Sumar, sumar, sumar i perseverar. Som un moviment democràtic i la nostra força radica en la gent, ens hem de dotar d’una sòlida majoria política, transversal, que superi l’aliança conservadora que vol paralitzar tots els canvis. Bona part del país ja ha canviat. El que va succeir l’albada de l’octubre és determinant. El moviment republicà ha arribat per quedar-se, arrelar i construir un nou país al servei de tothom. Soc conscient de les dificultats però també optimista. Avui representem un moviment en defensa dels drets civils i polítics de tots, en defensa de la llibertat, enfront l’autoritarisme.

El que ja no tornarà és l’autonomisme a menys que en lloc de sumar complicitats les reduïm. El camí més ràpid per tornar a l’autonomisme és tornar a ser una minoria sorollosa. Venen temps difícils que demanen el nostre compromís i no posar-ho fàcil als que ens voldrien fora de les institucions i arraconats. L’estratègia del quan pitjor millor no és veritat. Mai no ho ha estat. Quan pitjor, pitjor. I quan millor, millor.

Sembla lògic, sí. Sobretot si no ens porta enlloc. El sacrifici ha de servir per avançar no pas per retrocedir.

Que ens ajudin, s’impliquin i formin part de la solució, no pas del problema. Han de formar part de la mata de jonc. Si hi són l’enforteixen. Si no la debiliten. Sort i encerts.

A la vida hi ha moments en què has de saber callar. Per respecte als altres però també a tu mateix. La talla humana d’una persona també es defineix pel que no diu, i pel que diu i quan ho diu.