“Estem al mig de la partida i ja veurem com acaba”

Necessitem temps per saber-ho, però a hores d’ara diria que la marxa a l’exili va ser una idea excel·lent per mantenir la pugna amb Espanya. Respecte a la presó, no m’atrevisc a ser taxatiu sobre si va ser un encert polític o no, més enllà de considerar-la una salvatjada jurídica i d’expressar la meva solidaritat amb les quatre persones que hi són a dins.

Bé, som el primer país on ha passat això. La consellera Ponsatí té tota la raó: no s’havia vist mai al món, en la història de les independències, que una persona que havia votat la independència al cap de pocs dies acatés els tribunals de l’Estat del qual t’has independitzat.

Sí. Si la independència s’haguera proclamat el dia 3 hi hauria hagut moltes possibilitats de consolidar-se com un estat independent immediatament. El 3, entenc que el govern havia deixat aquell marge de temps per al resultat oficial, però el seu gran error va ser no proclamar-la el 10. Després, el que es va aconseguir va ser proclamar-la, que és molt, però ja en una situació molt diferent. El 3 o el 10 haurien estat el moment adequat.

El govern va prendre una decisió, molt bàsicament el president Puigdemont, que va ser dir: no deixarem que la violència torne al carrer i en tot cas l’assumirem nosaltres, cosa que els honora. Les meves crítiques sempre parteixen d’aquest reconeixement cap a ells, però hi va haver un punt de paternalisme, es van equivocar en això. Ells no són qui per dir-nos a nosaltres si podem defensar o no la República. L’1-O al migdia el govern vol frenar el referèndum i la gent el consuma. Aquesta experiència hauria d’haver pesat més.

Sí. Ens vam equivocar tots, unionistes i independentistes. No conec ningú que no subscrivís la frase que Espanya no es podia permetre la violència. El que passa és que la partida no s’ha acabat. La gent entenc que interprete que ja està, que no es va arribar a la punta el 27 d’octubre perquè es va proclamar la independència però no es va fer efectiva, però això és ignorar la història, els precedents i la realitat. Estem al mig de la partida i ja veurem com acaba. Aquesta cosa de dir que hem perdut jo no la compartisc en absolut.

Jo crec que no. Comencem a veure molt clarament el bumerang. Quan el Tribunal Europeu de Drets Humans fa una sentència com la d’aquesta setmana que clarament va molt més enllà del que els mateixos encausats demanaven que fos aclarit, situa Espanya en un nivell de pària dins el sistema judicial europeu. El que sí que és veritat és que hi ha uns passos enrere difícils d’explicar. La renúncia a investir Puigdemont és tan inexplicable cara enfora com anar als tribunals espanyols després de proclamar la independència.

No, el pam ja no ens falta, en la mesura que ja s’ha proclamat la República, que era el més difícil. La gent no ha entès la importància de la proclamació. Si mires la data oficial de la independència dels països que s’han fet independents en els últims vint anys, mai és la data real. Si d’aquí a dos anys la República és reconeguda, els catalans direm que la vam proclamar el 27 d’octubre del 2017 i a veure qui ho nega. Estem al mig de la batalla, és molt arriscat dir si guanyarem o no; crec que hi ha moltes més condicions per guanyar que no pas per perdre, però és extraordinàriament arriscat dir que hem perdut.

Dies abans hi havia una situació molt estranya. La República es proclama divendres, i dimecres a tots els no funcionaris de Presidència, del nucli més directament relacionat amb Puigdemont, els reuneix el cap de personal per dir-los que seran acomiadats dissabte perquè s’implantarà el 155. És molt fort. Quan el 10 no s’atreveixen a proclamar-la, el 27 s’arriba en unes condicions que pràcticament tot el govern estava convençut que no podria defensar-la.

La meva sensació és que estan triturats del tot. Pensant en termes egoistes d’ells, intentar enfrontar-se a Puigdemont em sembla la cosa més descabellada que se’ls podria ocórrer. El món dels partits és molt estrany. Les pròximes setmanes veurem coses bastant espectaculars, això porta camí d’una reconfiguració del mapa polític molt seriosa.

Els que diuen que cal ampliar la base del sobiranisme hauran d’anar separant-se forçosament dels que diuen que cal implantar la República, i això dibuixarà un escenari diferent en què Junts per Catalunya i PDeCAT s’aniran separant, ERC anirà apartant-se de l’independentisme més proactiu i més disposat a l’enfrontament, no sé què passarà amb aquest moviment que Puigdemont intenta crear, part de la CUP diu que si s’ha d’intentar ocupar un espai més d’esquerra tradicional a la vista dels possibles moviments... Es mou tot.