SERGI VICENTE
PERIODISTA I ESCRIPTOR
“La Xina es reivindica com un poder diferent”
“La Xina és una bona notícia per a un món més multilateral”
“Al Tibet parlar d’identitat és parlar de política, hi ha la diferència religiosa i ètnica, una repressió molt bèstia i el govern a l’exili”
“Aquí adoptàvem nenes xineses i crèiem fer-ho amb garanties, però des de fa uns anys que intuïm que algunes podien haver estat robades”
Aventures d’un català a la Xina
Quan era petit, l’àvia el va dur a Alemanya poc després de caure el mur. En aquell moment, a Sergi Vicente (Barcelona, 1975) ja li agradava veure món, una passió que va refermar en cobrir l’activitat d’un comboi humanitari a l’Àfrica. Va ser reporter d’un programa de TVE i el 2002 se’n va anar a Pequín amb un visat de professor d’anglès. Durant 12 anys va ser corresponsal de TV3 a la Xina, on es va casar amb una xinesa i hi van néixer els seus dos fills. D’aquesta etapa n’ha escrit ‘Xina Fast Forward ’ (Ara Llibres en català i Península en castellà), una crònica apassionada que es llegeix a la velocitat a què al·ludeix el títol.
La Xina no és un país fàcil per a un corresponsal. “Pequín és dura i contaminada. Tot va molt ràpid i passes per diverses fases d’amor-odi; pots abraçar el Panda o veure-ho tot negre. O t’hi adaptes, o ho passaràs malament”, valora Sergi Vicente després de 12 anys a la capital asiàtica, dels quals n’ha destil·lat Xina Fast Forward, un llibre de prosa trepidant sobre uns temps intensos. El periodista viu mil i una peripècies: és detingut diverses vegades, esquiva la falta d’accés a algunes fonts i ho barreja tot amb les vivències personals i de la família política.
Els seus sogres són un bon exemple del gran salt endavant que ha fet la Xina al segle XXI?
Sí, han estat una bona finestra a la classe mitjana. Ni ells ni jo teníem diners, i aquesta humilitat, molt comuna en la societat xinesa, em va ensenyar una perspectiva on es relativitza tot, en la qual em sento molt còmode. El fet d’haver crescut professionalment acompanyat de la meva dona m’ha permès abordar la feina amb sinceritat.
L’expansió xinesa liderada ara per Xi Jinping empeny el país a occidentalitzar-se una mica?
A l’inrevés. Es reivindica com un poder diferent i busca tenir cada cop més influència a través dels instituts Confuci i de les delegacions dels mitjans de comunicació oficials. Això ho ha fet molt bé. La seva excepcionalitat subratlla la diferència. La Xina és una bona notícia per a un món més multilateral. Ara, no hi estic d’acord quan parla de valors i diu que aquí només pensem en drets occidentals.
Ara que molts ja tenen la panxa plena, com explica al seu llibre, els xinesos volen canvis?
Molts en volen però no estan disposats a jugar-se-la per aconseguir-los, i molts en volen sense saber-ho. Per exemple, la Xina ha tancat una xarxa social on la gent penjava vídeos amb total llibertat, però l’Estat ha dit que fomentava la vulgaritat perquè també hi circulava informació que no té controlada. Els canvis formen part de la condició humana perquè sí que han sortit de la pobresa però volen parlar de certes coses. Ara bé, s’organitzaran com a dissidents en la clandestinitat? La majoria no, perquè sap què s’hi juga.
El ‘mandarinat’ de l’elit política segueix estant ben preparat?
Quan Xi Jinping engega una campanya contra la corrupció, li va molt bé per fer una purga política, però en realitat la fa perquè és la principal preocupació de la població, que veu que, en igualtat de condicions, alguns tiren endavant, i altres no. No vull dir que els líders polítics xinesos no estiguin preparats, però probablement no siguin els únics.
Tiananmen és l’assignatura pendent pels xinesos?
No crec que sigui l’assignatura pendent perquè, menys les mares de Tiananmen, ningú en parla. El règim s’ha encarregat de silenciar-ho. És probable que, igual que de la Revolució Cultural no se’n va començar a parlar fins a la dècada del 2000 amb un reconeixement implícit que allò no havia estat gaire bé, amb Tiananmen acabi passant una cosa similar.
I si la Xina s’obre políticament?
Potser aleshores es revisarà la memòria històrica. Però l’obertura és una via de no retorn, tot s’accelerarà. Per això cal destacar aquells que han preservat la memòria com Liu Xiabo.
La seva mort el va tocar, oi?
Són d’admirar els dissidents que tot i haver estat a presó es queden a la Xina. Em va afectar que hagués mort sota custòdia. El control i la formació del relat del règim és tan efectiu que, de vegades, es passa de la ratlla.
Hi ha un lligam directe entre Tiananmen i la Revolució dels Paraigües de Hong Kong?
I tant! Molts dissidents d’aquella època es van refugiar a Hong Kong, que té un sistema millor. No és equiparable a una democràcia europea però Déu n’hi do. Ells han mantingut el testimoni dels aniversaris de Tiananmen, i són multitudinaris, un fet que no es veu en cap ciutat xinesa.
Què passarà amb Taiwan?
A Taiwan, qui té vincles clars amb la Xina continental és qui va escapar de la Revolució. Hi ha una diferència ideològica. La població se sent xinesa però reivindica una Xina diferent. No demanarà una declaració d’independència però vol seguir amb un parlament, una moneda i un exèrcit propis.
El Tibet també ho té difícil.
Al Tibet hi ha la diferència religiosa i ètnica, una repressió molt bèstia i el govern a l’exili. És la gran neu del món, rica en recursos. Al Tibet parlar d’identitat és parlar de política.
Dedica un capítol impactant a les nenes xineses adoptades.
Aquí les adoptàvem, crèiem que amb garanties, i després intuïm que no era així, que algunes podien haver estat robades. A més, tot adoptat pregunta per la seva identitat i cada cop veurem més iniciatives d’encreuar l’ADN, no sols de famílies a qui van robar les filles o les van abandonar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
