Tsunami contra una sentència

Mai abans no havíem assistit a un clamor popular tan generalitzat de rebuig a una sentència judicial, devastadora i denigrant socialment: la sentència per abús i no per violació contra La Manada. El carrer ha tornat a ser l’escenari d’una societat valenta, decidida, compromesa, solidària, oberta a manifestar el seu rebuig a fets inexplicables i difícils de comprendre de violència envers les dones, a posar en qüestió i manifestar desacord no només amb la llei, sinó amb els actors que l’apliquen i interpreten: els jutges. Ara, ningú no vol perdre pistonada per dir-hi la seva, potser de manera oportunista, per posar-se del costat del carrer, de la gent normal que, més enllà de diatribes juristes, sap discernir entre allò que és digne i allò que és indigne. És ben cert que el poder judicial és un pilar bàsic de la nostra democràcia, però quan una dona és vexada per un grup de cinc homes i no hi ha consentiment és violació, no abús, ni gresca. I això ho entén tothom. Bé, tothom sembla que no. I això és el que vol canviar el carrer, les dones de manera preponderant i els homes al costat de les dones.

Els psicòlegs que treballen en emergències, com és el meu cas, estem consternats per com s’ha abordat el comportament de la víctima en la sentència, i en alguns mitjans, esmentant la passivitat, el bloqueig o la immobilitat en la víctima per contraposició a la “resistència”, i com aquesta conducta és interpretada com una acceptació o, en el pitjor dels casos, com a consentiment. Les persones en situacions de perill, per a la seva vida o la seva integritat física, el primer que fan per sobreviure és fugir; quan no es pot fugir, la persona lluita i, quan no pot fer cap de les dues coses, queda immobilitzada, congelada, separada mentalment dels fets, com un mecanisme de defensa psicològic. Cal comptar amb psicòlegs especialitzats en l’àmbit forense per assessorar els jutges a l’hora de comprendre millor les reaccions i conductes de les víctimes.

Ara bé, tot i que cal canviar les lleis en aquests tipus de delictes i incorporar més psicòlegs als jutjats, no n’hi ha prou si, de manera simultània, no s’intervé també per canviar cultures masclistes imperants en totes les esferes socials i a què no són aliens els jutges. Aquests també tenen tics autoritaris, actituds masclistes, estereotips, prejudicis, manca de cultura igualitària envers les dones... I així s’ha pogut observar en la sentència de La Manada.

Aquest tsunami de manifestacions, opinions i escrits en els mitjans de comunicació i les xarxes socials ha de servir per donar suport a les dones víctimes que han passat per aquesta experiència tan devastadora i traumàtica. Perquè sentin l’escalf, el suport social i la indignació compartida, per sortir del silenci i la por a l’estigma, atrevint-se, ara i en el futur, a denunciar aquestes conductes. I també per avançar tots plegats en la presa de consciència social i institucional d’aquesta xacra social i adoptar les mesures de protecció i prevenció necessàries.