Diada agredolça

Un cartell amb la cara de l’exconsellera d’Afers Socials Dolors Bassa sobresortia ahir entre la marea de caps de la Diagonal gairebé a primera fila. El carretejava la seva infatigable germana Montse. “És un dia contradictori, perquè per una banda som molts els que venim a demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, però tenim el sentiment d’absència de la Dolors”, lamentava. En Pau, el fill petit de l’exconsellera, constatava aquest sentiment agredolç en la primera Diada Nacional amb represaliats. Just després d’aparcar a Barcelona els va trucar la Dolors, van posar l’altaveu del mòbil i la van poder saludar tots. “Jo notava que ella es feia la forta. Ens deia que ens veuria per televisió a la cel·la. Suposo que, com que les tenen tancades des d’havent dinat fins a quarts de cinc, ha pogut veure una part i al vespre veurà el telenotícies”, calculava la Montse.

“Aquesta és la diferència que tenim entre ser a Madrid i ser a Lledoners, que en l’aspecte informatiu té els mitjans d’aquí, i està al dia, però hem passat de presó a presó”, recordava Blanca Bragulat, dona de l’exconseller de la Presidència Jordi Turull. Hi havia parlat al matí i li havia traslladat com li va agradar l’acte institucional de la Diada.

De tant en tant es veien cartells grocs que reclamaven l’obertura de les presons, ara que els presos són a Catalunya. Tots els familiars rebutgen aquest clam.“No podem dir aquestes coses, perquè els presos aniran cap a Madrid pel judici, i si seguim amb aquests comentaris, al final el govern espanyol no deixarà que tornin a venir. Això no es pot dir. Ells tampoc en sortirien, no els imagino sortint de les presons. El que ha de caure és tota la causa”, argumentava Bragulat. En la mateixa línia, Montse Bassa assegurava que és un desig preciós, però no real: “Depenem dels jutges de Madrid, així de clar; no seria la solució, m’hi apuntaria de seguida, però hem de tenir molt clar que no és real. Fa tant de temps que aguantem tot aquest drama que ens hem tornat molt realistes i sabem que és una frase bonica i prou.”

Txell Bonet, la dona del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ho veia com una metàfora. “Catalunya ha d’avançar en el seu procés d’emancipació i tot el que sigui bo per a Catalunya serà bo per als presos. Ho rebo com un missatge de solidaritat, però les coses tenen molts més matisos i són més complexes”, remarcava. L’acompanyaven la mare, germanes i nebots del de Santa Perpètua. Pol Leiva, de 22 anys, n’és un: “Les mostres de suport venen de tot arreu, no només del país, sinó del món. La gent ens para i ens dona forces. És impressionant quan veus que tens a la presó un familiar i que tanta gent s’ha bolcat en una persona que amb prou feines coneixia. Se’t posa la pell de gallina i et fa veure que és un problema que ens afecta a tots.” L’Ester, germana de Cuixart, va agrair que els catalans estiguin responent al sacrifici dels presos: “L’única cosa que podem fer és sortir al carrer i demostrar que no estan sols. Darrere tenen tot un poble i no pararem fins que els deixin lliures.”

Bernat Pegueroles, marit de l’expresidenta del Parlament, es barrejava amb la família de Cuixart. Es comprovava una relació gairebé familiar entre parents de represaliats. Pegueroles va anhelar que la gentada de la Diagonal “faci molt de mal perquè puguin sortir, que es vegi l’esperit dels catalans”. Una mica més enllà, Laura Masvidal, dona de l’exconseller d’Interior Quim Forn, ho vivia com “dins d’una pel·lícula que té una mica de tot”. “Són moltes emocions acumulades; hi ha hagut molt interès per part dels mitjans, també dels internacionals. Tot plegat ens referma i ens determina més. S’ha de trobar la manera que la gent sigui escoltada, encara que el camí sigui més costerut. No podem renunciar a fer-lo”, defensava. Masvidal tampoc troba realista deixar anar els presos unilateralment, sinó una reivindicació simbòlica: “És molt clar que les presons no es poden obrir, hem de lluitar amb les eines que tenim.”

“No ens ajuda que la gent digui això. A més, no ho ha dit ni el president ni ningú. Entenem que la gent en tingui ganes, però si ells van decidir anar a declarar al Tribunal Suprem és perquè, malgrat que valoren que serà un judici injust, és el que han triat i s’ha de respectar”, demanava Susanna Barreda, parella del líder de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez. Barreda aplaudia que la gent continuï ferma i amb ganes de denúncia en una Diada “si més no una mica més reivindicativa, perquè, a més de demanar la creació d’una república, hi ha tota la denúncia de la repressió”.

Els familiars dels exiliats són al mateix carro. Marcela Topor, dona del president Carles Puigdemont, acabava de parlar amb ell i amb Jami Matamala, l’empresari amic exiliat també a Bèlgica. “Hem vingut amb un grup d’uns cinquanta amics que celebrem des de fa molts anys la Diada junts i per primer cop ells no hi són. Som aquí per demostrar al món que estem units per la llibertat i la democràcia, no només per la independència”, va reivindicar. També hi havia dues germanes de Puigdemont, l’Anna i la Montse: “Ho vivim amb una barreja de sensacions. És evident que ells no poden participar en aquesta festa, però és molt emocionant veure la Diagonal plena.”

Quan va arribar l’estremidora onada de so, la Betona, germana de l’exconseller de Salut Toni Comín, amb el mateix sentiment contradictori de veure la força de la gentada després de tants anys de reivindicació i de tristesa per les absències, va cridar llibertat: “Per mi, llibertat ho engloba tot.” Des de l’escenari, emocionada i emocionant, Núria Tarrés, mare de l’Adri, el jove del CDR exiliat, representava el sentiment dels congregats: “Feixistes, feu por. No ens guanyen quan ens tanquen, ens confinen o ens fan exiliar. Ens guanyen quan ens injecten el verí de la por i ens immobilitzem. Adri, a nosaltres no ens han vençut.” Justament, el diputat Ferran Civit, parella de l’exconsellera d’Agricultura Meritxell Serret, estava “molt content de veure un poble que no defalleix davant la por”. “Tenim més motius per continuar lluitant i més arguments per continuar sumant”, va observar l’antic organitzador de manifestacions de la Diada. Feliçment, “el model encara funciona”.