La dreta juga fort a Europa
Salvini i Le Pen s’alien amb vista a la cita electoral de l’any vinent
L’holandès Timmermans, número dos de la Comissió, s’entreveu com el candidat favorit socialista per rellevar Juncker
La Unió Europea (UE) entra en la recta final de la seva legislatura ennuegada amb el malson del Brexit i fracturada respecte a la gestió de la immigració. Un moment de fricció que va acompanyat de nous moviments en l’espectre polític que amenacen de redefinir els equilibris de poder a les institucions europees.
Les dues grans famílies polítiques que han controlat fins ara el seu entramat institucional, democratacristians i socialdemòcrates, han perdut feus de vots clau en els últims anys. Els dos grans culpables: liberals i ultradretans. Ara, volen fer el salt a Brussel·les i replicar els seus èxits electorals nacionals a escala europea.
Mediàticament, tots dos estan alimentant la retòrica dels pols oposats emergents amb vista als comicis del maig per guanyar espai als grans partits que tallen el bacallà a Brussel·les. A un costat, els liberals volen aprofitar l’èxit d’Emmanuel Macron per situar-se com la força renovadora i europeista, tot i que el president francès encara no ha desvelat els seus plans. A l’altre, agitant la bandera euroescèptica, els populistes d’extrema dreta estan excitats amb la idea de futurs èxits electorals després d’entrar a governs com el d’Itàlia o Àustria en l’últim any. Tanmateix, encara és incert que les seves fortes agendes nacionals els permetin crear un bloc unit punyent.
Per això, conscients que per fer visible la seva força a Brussel·les necessiten un front comú, ja han començat a fer els primers passos per aglutinar forces. El líder italià de la Lliga, Matteo Salvini, i la presidenta del Rassemblement National (abans Front National), Marine Le Pen, van anunciar aquesta setmana un “front de la llibertat” de cara a les eleccions del maig.
No descarten presentar candidats comuns, però la seva estratègia és concórrer cadascú per separat amb les seves agendes nacionals i, després, trobar-se a Brussel·les. Amb aquest anunci, Le Pen i Salvini deixen en un pla secundari la iniciativa de l’antic assessor de Donald Trump, Steve Bannon, que en les últimes setmanes havia estat en contacte amb ells i altres partits similars, com ara la formació de l’hongarès Orbán.
On és l’esquerra?
La resurrecció dels ultradretans –rebatejats com a populistes antiestablishment– també amenaça de contagiar el seu discurs al gran partit de centredreta europeu, el Partit Popular Europeu (PPE), que s’enfronta a un dilema clau en aquests comicis: distanciar-se o apropar-se a l’extrema dreta. Augurant pèrdues importants d’escons a França, Itàlia i l’Estat espanyol, aquest tràngol esdevé crític amb el cas Orbán. El PPE no sap si frenar l’hongarès controlant-lo dins del partit i assumir les seves posicions, per exemple en immigració, o evitar la fugida de vots cap a partits més centristes expulsant-lo del grup. Ara bé, sense Orbán els democratacristians, que ara controlen gairebé una tercera part de l’Eurocambra, s’arriscarien a situar-se per sota del 25% dels escons, mentre que el bloc d’extrema dreta es podria apropar al 20%. En ple col·lapse de la socialdemocràcia a França i Alemanya, el camp de batalla de les europees se situa més còmodament a la dreta. “Estem recollint l’herència social de l’esquerra que ha traït els seus valors, defensem els precaris que l’esquerra ha oblidat”, defensava aquesta setmana Salvini. El periodista i fundador del think tank Friends of Europe, Giles Merritt, reconeix que l’esquerra té “un problema terrible” amb “el gir a la dreta” del Vell Continent. “És molt difícil imaginar un nou Parlament Europeu compromès amb les polítiques socials”, lamenta. Lluny d’apostar per una figura nítidament d’esquerres, el Partit Socialista Europeu va pel camí de nomenar com a candidat a la presidència a la Comissió Europea l’holandès Frans Timmermans, un polític de l’establishment actualment número dos a l’executiu del conservador Jean-Claude Juncker. Amb aquest panorama, alguns sectors hereus dels moviments de protesta del 2011 veuen en el polèmic exministre de Finances grec, Iannis Varufakis, un bon perfil per aixecar els ànims d’una esquerra en hores baixes a Europa.
LES XIFRES
Ball de noms per presidir la CE
Natàlia Segura RaventósTret de sortida a la cursa per presidir el pròxim executiu europeu. Segons el fundador del think tank Friends of Europe, Giles Merritt, si les capitals opten per l’alternativa tradicional –un líder d’un país petit que “no els compliqui la vida”–, l’actual precandidat conservador finès, Alexander Stubb, seria el més ben situat. Per contra, si la UE aposta per una figura amb més autoritat que representi “l’ambició de Macron de reestructurar” la UE, l’actual negociador del Brexit i diplomàtic francès Michel Barnier podria apoderar-se del càrrec, tot i no comptar, de moment, amb el suport del president. Tanmateix, el veterà periodista encara veu una opció intermèdia atractiva: Margaret Vestager. Danesa coneguda internacionalment per la seva feina com a comissària de la Competència, és un dels noms que més sonen pel seu perfil liberal i dur. A més té un plus afegit: cada cop hi ha més veus que exigeixen una dona al capdavant de la Comissió Europea (CE).
