Política

JORDI SÀNCHEZ

PRESIDENT DE LA CRIDA I DEL GRUP PARLAMENTARI DE JXCAT

“Crec que els fiscals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa”

“La presència de Marchena omple de dubtes la imparcialitat del tribunal”

“Em preparo per acusar l’Estat espanyol i guanyar l’absolució, i per anar-hi determinat, sense abaixar el cap”

Pedro Sánchez està travat. Li falta valentia. I un líder sense valentia està condemnat a l’oblit Tant els partits com les entitats han iniciat processos de relleu després de l’1 d’octubre
Prefereixo treballar fort per facilitar la unitat que no pas encapçalar una llista electoral Un govern a Espanya com el d’Andalusia seria pitjor. Però no descarti un acord PSOE-Ciutadans
No sé com es pot explicar que Maragall renunciï a la certesa de ser alcalde. Si anem junts, guanyarem l’alcaldia de Barcelona [A Puigdemont] Massa gent l’hi té votada. No és casualitat que representi la legitimitat de l’1-O

A les portes del trasllat a la presó de Soto del Real, a Madrid, per fer front al judici de l’1-O, Jordi Sànchez rep El Punt Avui a la presó de Lledoners.

Com està?
Fort, determinat a seguir mantenint els ideals que m’han portat a la presó. I reconfortat per tot el suport i l’escalf.
Aviat serà traslladat a Madrid. El preocupen les condicions en què haurà d’estar a Soto del Real mentre duri el judici?
Afrontar un judici tan llarg i intents (amb sessions de vuit hores diàries, tres dies a la setmana i durant mesos) en presó preventiva és una eina de desgast que el tribunal ens imposa. Forma part del judici polític al qual ens enfrontem.
Preparat físicament i mentalment?
Absolutament. Després de la vaga de fam, amb la rectificació que el TC va fer quasi immediatament, obrint el calaix i desbloquejant els recursos d’empara, sabem que amb actitud ferma i digna, entomant els tribunals de cara i denunciant-los, només considerem guanyar. Afrontaré el judici amb determinació.
Després de més d’un any en presó preventiva sense poder defensar-se, veu el judici com una oportunitat?
Preferiria que s’hagués tancat la causa. Però, després de quasi setze mesos de presó preventiva, el judici serà el moment en què ningú ens podrà fer callar. El judici pot ser una oportunitat per posar l’Estat espanyol davant del mirall. Serà el seu segon 1 d’octubre. I el més important: tota la pressió la tindrà la fiscalia. Són ells qui hauran de demostrar el que és indemostrable. I ho hauran de fer sota llums i taquígrafs, aportant proves. Els observadors internacionals no compraran paraules ni relats inventats. La fiscalia ho té molt difícil, de fet ho té impossible si parlem d’un judici just en què només amb fets provats el tribunal pot condemnar.
Seran dies durs per a vostè i per a tots els processats.
No pas més durs que els més de 470 dies de presó.
Com es demostra que no ha passat allò que no ha passat?
Capgiri la idea. Com demostrarà la fiscalia allò que no ha passat? I no oblidi que els focus internacionals estaran oberts per seguir el judici. Serà interessant veure fins on forcen la màquina. Tinc la impressió que fa setmanes que ja no tenen marge i ara són esclaus del disbarat que han fet. Crec que els fiscals del Suprem fa dies que tenen mal de panxa.
Faria alguna cosa diferent respecte al que va fer aquell 20 de setembre?
El dret a la manifestació i a la protesta és irrenunciable en qualsevol idea democràtica. Jo tornaria a convocar la protesta. El paper de diàleg amb la Guàrdia Civil i els Mossos per facilitar les coses, fer conviure la protesta i l’acció judicial d’entrada... també ho tornaria a fer. Els 40.000 manifestants van ser exemplars, tret dels que van danyar els vehicles. És l’única cosa que segur que ara vetllaria més per evitar, ja que quatre brètols van danyar la imatge d’una concentració pacífica.
A vostè li demanen 17 anys de presó i 17 d’inhabilitació per un delicte de rebel·lió. En el seu escrit de defensa, parla d’“acusacions desorbitades”. Ho diu per la relació entre els danys i les peticions de condemna?
Ho dic perquè els dos fets que sustenten la causa (un referèndum i una declaració d’independència) no són delictes en el Codi Penal espanyol. Encara més: es van treure del Codi Penal el 1995, quan la declaració de secessió sense violència va deixar de ser delicte, i el 2012, quan l’organització del referèndum il·legal també va ser apartada. Ho va aprovar el Congrés dels Diputats. Un tribunal, per molt “suprem” que sigui, no pot anar contra la llei que ha d’aplicar, ni contra la voluntat explícita del Congrés dels Diputats.
A què ho atribueix?
A les ganes de revenja del Regne d’Espanya i a la necessitat que tenia de decapitar-nos l’octubre del 2017, amb el cap d’estat al capdavant.
Tem que es jutgin idees més que fets?
No ho temo; n’estic segur. Només cal llegir les interlocutòries de Llarena en què denega la meva llibertat, i la de Quim Forn. El problema era –i ho continua sent– la nostra ideologia, el nostre pensament.
A vostè, com a Jordi Cuixart, li demanen més anys de presó que a alguns consellers del govern. S’ho explica?
Res és explicable des de la raó, el dret i la democràcia. En tot cas, ells volien posar fi a les mobilitzacions massives i pacífiques que des del 2012 ha viscut Catalunya. Només cal llegir els escrits d’acusació per veure com criminalitzen aquestes mobilitzacions. Soc a la presó per haver estat el president de l’ANC, l’entitat que ha impulsat les mobilitzacions més massives i continuades de la història d’Europa.
Després de més d’un any de presó preventiva, difícilment hi haurà una sentència absolutòria.
Si el judici és just, només hi té cabuda l’absolució. És el que hem d’exigir. Ens hem de convèncer que l’absolució és el que ha de passar.
Si pogués parlar amb normalitat amb Manuel Marchena, què li diria?
Que no entenc per què no va renunciar a presidir el tribunal que ens jutjarà quan es van fer públics els missatges de Cosidó. Que no entenc per què, dies abans que els missatges es fessin públics, quan tothom ja donava per fet l’acord entre el PP i el PSOE i que ell seria el president del CGPJ, en contra del que preveu la llei –que diu que han de ser els vocals del CGPJ i no els partits els que decideixin el president–, no va dimitir. La seva presidència omple de dubtes la imparcialitat del tribunal.
Està al cas de la refundació ideològica del PP en el darrer congrés del cap de setmana passat? Ha sentit Casado dient que lluitarà contra l’independentisme aplicant el 155 tan bon punt pugui? Què en pensa?
És l’Espanya eterna, la de la reconquesta, la del Dia de la Raça. La història trista d’Espanya que Gil de Biedma va descriure tan bé, la que sempre acaba malament.
“Ens preparem per a una presó llarga i un judici que no serà just”, deia setmanes enrere Oriol Junqueras. Hi està d’acord?
Jo em preparo per acusar l’Estat i guanyar l’absolució. Per anar-hi determinat, sense abaixar el cap, per parlar clar i, quan calgui, plantar-me, com ja vam fer en la vaga de fam.
Els demanen acusacions “desorbitades” per advertir l’independentisme? Per deixar clar quin preu ha de pagar tothom qui es vulgui enfrontar amb l’Estat?
Òbviament. És un judici polític de manual. Som el cap de turc. Per això és molt important que la gent continuï mobilitzada. Pacíficament i amb l’actitud insubornable de no-violència, però tossudament alçada, com ens va ensenyar a dir Lluís Llach.
En certa manera, l’estratègia ha triomfat i ara tothom és més prudent?
No ho crec. Prudència no és la paraula que jo escolliria. La prudència no és dolenta. Em preocupa la desorientació fruit de la repressió.
Hi va haver un punt d’ingenuïtat, en la declaració del 27-O?
No ho crec. El que va faltar els dies previs al 27-O va ser la confiança i la lleialtat entre els partits. Tinc la sensació que el 27-O es produeix en un entorn polític en què per a alguns importa més el càlcul partidista i electoralista que mantenir la unitat que va fer possible l’1 d’octubre.
Vistes les condicions en què s’hi va arribar, i vist ‘a posteriori’, què s’hauria d’haver fet diferent?
No s’hauria d’haver perdut mai la confiança que es va tenir per fer possible l’1 d’octubre.
El punt feble de l’independentisme és la desconfiança? L’objectiu de l’1-O va fer que aquesta desconfiança quedés en un segon terme durant els mesos previs, però va rebrotar a partir de l’endemà?
Jo diria que la clau la tenim la tercera setmana d’octubre. L’empresonament de Cuixart i el meu, així com l’anunci de l’impuls del 155 per part del govern, van fer que el sobiranisme perdés el control de l’agenda. Alguns es van posar molt nerviosos. Les pressions cap al president Puigdemont van ser immenses, i no sé si sinceres del tot. En tot cas, ara toca mirar al futur, preservar la força que l’1 d’octubre ens dona, reivindicar tot el que va funcionar i evitar els errors que es van poder cometre. La partida és ben oberta, no tenim res perdut.
Sembla evident que ara vivim un moment de desconfiança entre partits.
Sí. Cal reconduir-ho. És el nostre punt més feble. No és nou. Però, lamentablement, seguim en aquesta dinàmica. I la culpa no és només d’una part. La desconfiança és de procedències diverses. Cal recuperar la generositat i les ganes de cooperar. Sabem com s’ha de fer. Ho tornarem a fer possible, com ho vam fer l’1 d’octubre.
Els diputats de JxCat insisteixen aquests dies en la investidura de Puigdemont. Roger Torrent diu, però, que no promourà cap nova investidura que no sigui efectiva. ERC no vol investir Puigdemont?
Aquest tema es va tancar malament el 30 de gener. És una de les ferides obertes que dificulten la confiança. Hi ha el convenciment que en aquell moment no es va actuar lleialment amb el que s’havia acordat. En tot cas, ho hem de superar.
Creu, de veritat, que si Puigdemont és investit tornaria a Catalunya? Li retreuen que això ja ho va dir en campanya.
N’estic convençut. El president és un home de paraula. És una acusació diabòlica, i només es pot desmentir si ell és president. Alguns dels que l’acusen no el volen fer president i, per tant, no li permeten demostrar que és una acusació falsa. Tinc la sensació que el president és el blanc de totes les crítiques i desqualificacions. És enormement injust. L’exili és molt dur, tant o més que la presó. Ho sap ell, ho sap Marta Rovira i ho saben tots els membres del govern. Ningú del govern, ni la secretària general d’ERC, és a l’exili per plaer. Igual que nosaltres no som a la presó per plaer. En el cas de Puigdemont, però, massa gent l’hi té votada. A hores d’ara, ha quedat clar que la unitat de l’independentisme no implica, en tot cas, llistes conjuntes, ni a Barcelona en les municipals ni un tàndem Junqueras-Puigdemont en les europees. ERC ha dit que no a les dues propostes. L’última paraula no està dita. Confio que el sentit comú s’imposi i que el sobiranisme no deixi passar l’oportunitat de garantir-se l’alcaldia de Barcelona. I això només és possible amb un acord entre ERC i Junts per Catalunya. I crec que mai pot ser un motiu per no anar junts la disputa per saber qui hauria de ser alcalde. No sé com es pot explicar que Ernest Maragall renunciï a tenir la certesa de ser alcalde, i menys encara havent de gestionar la incertesa que ho sigui Valls. Si anem junts, guanyarem l’alcaldia de Barcelona. És tan de sentit comú que al final s’imposarà.
Junqueras serà cap de llista d’ERC en les europees i Forn, en les municipals a Barcelona. I s’especula que Rull i Turull podrien ser candidats en les europees en la llista conjunta que podria configurar JxCat, el PDeCAT i la Crida. A vostè li sembla una bona estratègia que els presos polítics siguin candidats?
És una manera de reivindicar que som presos polítics, de denunciar la situació que vivim i d’exigir el respecte de la voluntat democràtica.
Vostè estaria disposat a anar a la llista de les europees?
Estic disposat i entregat en cos i ànima a buscar espais d’unitat i confluència del sobiranisme. I, en aquest sentit, prefereixo treballar fort per facilitar la unitat que no pas encapçalar una llista.
La Crida, que vostè, Puigdemont i Torra han impulsat, ja és formalment un partit polític. Sembla que finalment ni el PDeCAT ni ERC s’hi sumaran com a formacions. Confia que siguin els electors a títol individual els que s’hi adhereixin directament al marge de la seva militància en altres partits?
La Crida neix com a moviment, no com a partit. Està inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Per tant, ningú podrà al·legar problemes de doble militància. La seva legalització com a partit és estrictament instrumental, per evitar que algú altre ho faci. I la Crida en el futur serà allò que les seves bases vulguin que sigui. No renunciem a cap àmbit d’acció política, però sempre buscant la unitat. Hem vingut a recosir, a unir. No a dividir. No dividirem, no fragmentarem. Farem les coses ben fetes.
Però la Crida no es pot alimentar d’enlloc més que del grup de persones que ara votaven el PDeCAT, Junts pel Sí, ERC o la CUP, no?
En absolut. En el seu equip de direcció, en el seu govern, hi ha gent de militància socialista, de l’òrbita d’espais d’esquerra alternativa...
És una opa amable per a alguns i hostil per a uns altres?
No és cap opa. És la constatació que amb els partits i les divisions entre partits sobiranistes, amb la falta de visió estratègica compartida, no ens n’hem sortit.
Els electors estan més units que no pas els partits?
La societat està més unida que els dirigents dels partits. És una evidència. La unitat depèn de la gent i de la voluntat de la gent.
La Crida no té temps, però, per presentar-se a les eleccions municipals. A les europees sí? I a les properes eleccions al Parlament?
La Crida no es precipitarà si això vol dir més divisió. No serem com aquells que venen a unificar dos blocs en disputa i acaben sent tres o quatre blocs els que estan en disputa. Necessitem que el vot sobiranista es reforci, i això implica la concentració del vot i l’ampliació de la base de votants.
Tornar a la unitat implica també un relleu dels lideratges actuals com ha demanat Cuixart?
Tant entitats com partits han iniciat processos de relleu de lideratges després de l’1 d’octubre. Que els presos tinguem un nivell d’intervenció –Junqueras és el president d’ERC; Cuixart, d’Òmnium, jo em presento per ser-ho de la Crida...– no ens ha de portar a engany. La nostra és més una funció d’acompanyament que de lideratge real. Des de la presó, el dia a dia no es pot seguir. I qualsevol lideratge ha d’estar sobre el terreny les 24 hores.
Què passaria si hi hagués una sentència condemnatòria? Creu que Torra hauria de convocar eleccions? Quina hauria de ser la reacció en cas d’una sentència condemnatòria?
Jo demano que ens bolquem a exigir l’absolució i a denunciar aquest judici. Que ho fem de la mateixa manera que durant mesos ens vam bolcar a preparar l’1 d’octubre i no el 3 d’octubre. De la sentència, ja en parlarem quan surti si no és absolutòria. En tot cas, des del 21-D he estat partidari d’esgotar la legislatura. No sé què guanyaríem anant a eleccions que no tinguem ara. Tindrem, però, temps per parlar-ne.
Què li suggereix la paraula ‘indult’?
Una opció legítima que es concreta en una decisió política per a qui ha comès un delicte i se’n penedeix. No és el cas: jo no he comès cap delicte i la resta de processats, tampoc. M’agrada més la paraula absolució. És més justa. I si algú vol parlar de decisions polítiques, m’agrada més amnistia.
L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat mobilitzacions arran del judici. No només a Catalunya, sinó també a Europa, i a Madrid. Vostè voldria una manifestació multitudinària a Madrid coincidint amb l’inici del judici?
I tant. Per què hem de tractar de manera diferent Madrid que Brussel·les? Això sí, vull que sigui massiva, cívica i totalment no violenta, i que busqui la complicitat dels espanyols partidaris dels drets i les llibertats, com ho hem fet amb els flamencs i valons quan hem anat a Bèlgica.
Quin consell donaria a la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie?
Tant ella com el secretariat saben el que han de fer. Seguir, seguir i seguir. I ho estan fent.
Entrem en un temps mort, fins a la sentència?
En absolut. Fa anys que a Catalunya no hi ha temps mort. El judici serà el moment de màxima expectació. Tot serà ben viu i ho demostrarem tant a la sala on ens jutjaran com al carrer amb les mobilitzacions i a les institucions. Serà un moment d’internacionalització del conflicte i una oportunitat per tornar a plantejar la necessitat de buscar un acord per tancar el conflicte entre l’Estat i Catalunya. Això té un nom: exercici del dret a l’autodeterminació. Tot això passarà en els pròxims mesos, abans de la sentència.
Pedro Sánchez ha dit que no farà cap proposta amb relació a Catalunya fins que no hi hagi una sentència. Hi veu voluntat d’arribar a acords, de fer una proposta creïble?
A hores d’ara, no el veig decidit. Està travat, bloquejat. Li falta valentia. I un líder sense valentia, sense ambició, sense determinació per resoldre situacions difícils (i la de Catalunya-Espanya ho és), és un líder condemnat a l’ocàs en poc temps, a l’oblit. Si no arrisca, la història li passarà pel damunt.
Què opina de les taules de diàleg sobre el futur polític de Catalunya que han pactat el govern català i La Moncloa?
Si es concreten, poden ser de molta ajuda. Soc partidari, però, de fer feina de manera discreta. No és necessari que els focus estiguin encesos tota l’estona. A vegades els focus no et deixen veure-hi bé. No cal amagar res, però deixem fer la feina a qui li pertoqui fer-la. Ja arribarà el moment de les explicacions i les valoracions, i de prendre decisions amb llum i taquígrafs. Ara toca que alguns facin colzes.
Hi ha qui defensa que cal permetre la tramitació dels pressupostos de Sánchez perquè, si no, el que ve al darrere (una possible aliança entre el PP, Ciutadans i Vox) serà molt pitjor per a l’independentisme. Aprovaria els pressupostos?
Ho nego rotundament. La continuïtat del govern no depèn dels pressupostos. Encara més: alguns podrien dir que els pressupostos votats pels independentistes desgasten més Pedro Sánchez que els no pressupostos. Dit això, cal veure i acceptar que el futur immediat d’Espanya és políticament fosc.
Què creu que passaria si un dia a Espanya hi hagués un govern com el que ara s’ha configurat a Andalusia?
Doncs que tot seria encara pitjor que ara. Dit això, que ningú descarti un govern PSOE-Cs. Un escenari aparentment més amable, però en alguns temes igualment molt fosc. Espanya està en una cruïlla històrica, equivalent a la del 1898. Ja veurem on va a parar tot plegat.
Hi ha qui és partidari del “com més malament, millor”.
Jo soc partidari del “com més bé, millor”.

Ve de la pàgina anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia