Un nou curs

Cada any, moltes persones inicien el mes de setembre amb una profunda reflexió sobre el camí que volen prendre durant els propers mesos. Per això, havent iniciat el nou curs polític fa, amb prou feines, un mes és crucial que entre tots sapiguem definir el destí al qual volem arribar com a societat.

La política aconsegueix la seva expressió més noble quan és capaç de connectar la seva acció amb les necessitats dels ciutadans a través de solucions realistes.

Tot i això, aquest mes de setembre ens ha corroborat que el president de la Generalitat segueix amb l'únic objectiu de declarar la independència el 2017, saltant-se l'Estat democràtic de dret. Els seus plantejaments només deixen presagiar una fugida endavant en la qual el camí rupturista és més incert a cada pas. La sensació que fins i tot els qui ho impulsen són conscients que està ple de precipicis i paranys construïts per ells mateixos és cada cop més gran. Les contradiccions i el retorn a la casella de sortida són una constant; els canvis i els interrogants respecte a aquest suposadament inamovible “full de ruta” omplen cada dia els diaris.

Els qui de manera irresponsable proposen des de les institucions aquest camí saben que es tracta d'un projecte impracticable que deixa a la cuneta els anhels del conjunt dels catalans. La situació d'emergència social provoca un ampli descontentament però, malgrat haver estat l'única prioritat del govern de la Generalitat des de fa uns anys, la independència no és l'aposta majoritària de la societat catalana per solucionar els problemes. Una aposta que divideix, que no té ni cobertura legal ni el suport de la majoria social mai pot ser una alternativa de futur.

Per això, no hem d'enganyar-nos: ni en l'immobilisme ni en el rupturisme hi ha la solució i ja no podem perdre més temps. Hem d'aprofitar el canvi polític que s'ha produït a tot Espanya a través de plantejaments realistes que comportin solucions als problemes que compartim.

La veritable sortida la trobarem dins de les regles del joc democràtic i a través del diàleg. Es poden aconseguir àmplies majories parlamentàries entorn de temes clau com les polítiques econòmiques i socials. Podem, ara i entre tots, reformar Catalunya i aconseguir una unió de forces polítiques que pugui provocar canvis al Congrés dels Diputats i al govern d'Espanya que siguin beneficiosos per als ciutadans.

Amb aquest objectiu Ciutadans ha negociat diversos acords d'investidura al Congrés per fugir de l'immobilisme i del bloqueig i perquè pugui haver-hi un nou govern que afronti d'una vegada per totes la reforma d'Espanya.

Mentre Convergència i ERC asseguren que només donarien un sí a una investidura a canvi d'un referèndum d'autodeterminació, Ciutadans ha exigit 150 mesures, moltes de les quals són reivindicacions històriques de la majoria dels catalans.

Per exemple, una reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes perquè aquest sigui més just i blindi els recursos destinats a serveis bàsics com la sanitat o l'educació.

O el compromís ferm de dur a terme infraestructures imprescindibles per a la nostra indústria i el creixement econòmic com el corredor mediterrani que connecti millor Catalunya amb la resta d'Espanya i d'Europa, en lloc d'apostar per la desconnexió com fa el president Puigdemont.

Hem incorporat el compromís de dotar de recursos suficients la dependència i engegar un pla de pobresa infantil que pugui combatre les esgarrifoses xifres que ens avergonyeixen a tots.

D'altra banda, ha estat crucial en aquests acords el reconeixement del dret a la dació en pagament i l'aprovació d'una veritable llei de segona oportunitat que permeti tornar a aixecar-se a les famílies i autònoms que han patit durament durant la crisi. Amb l'objectiu de garantir el dret a un salari digne, vam establir un complement salarial per a les famílies amb rendes més baixes semblant al que existeix a països com el Regne Unit o Suècia.

Pel que fa a polítiques de conciliació, hem afegit l'augment de l'actual permís de maternitat a vuit setmanes addicionals i la igualació al de paternitat i el reforç de places d'educació gratuïta de 0 a 3 anys.

Així mateix, incorporem un pacte d'Estat contra la corrupció que posi fi als indults als polítics corruptes, que elimini els aforaments, que expulsi els polítics imputats per corrupció de la vida pública i que despolititzi la justícia. El nostre paquet de mesures inclou també l'exempció de quota als autònoms que no arribin al salari mínim, les quotes reduïdes per als nous autònoms i més protecció social.

Tant el PSOE com el PP han hagut d'acceptar que el suport de Ciutadans es concedeix a canvi d'aquests (i molts altres) requisits que ni l'un ni l'altre han volgut implantar en dècades.

En la meva última reunió amb Puigdemont vaig poder lliurar-li un resum de les mesures imposades per Ciutadans en les negociacions al Congrés. És cert que sense un nou govern d'Espanya aquestes reformes no podran dur-se a terme, però també ho és que aquestes reivindicacions han estat sacrificades per part de CDC, ERC i Podem a l'altar de la independència i del referèndum.

També li vaig poder recordar al president Puigdemont que hi ha moltes qüestions que són competència de la Generalitat de Catalunya i que han de millorar-se. Ciutadans és el partit que més propostes socials ha presentat al Parlament perquè som conscients de les àmplies competències que suposa l'autogovern de Catalunya i volem que siguin correctament exercides sense recórrer sempre a l'excusa per tot de “l'Espanya ens roba”.

Si ens centréssim en aquest tipus de propostes estaríem millorant la vida de tots els catalans, tant dels qui van participar en la manifestació independentista de l'11 de setembre com dels qui no ho vam fer.

Si, des del respecte a la legalitat democràtica i la justícia, treballéssim per forjar consensos sòlids connectats amb les necessitats diàries dels ciutadans, Catalunya tindria un Parlament més unit i un govern fort i capaç de fer autocrítica i de negociar amb el govern d'Espanya per aconseguir aquestes millores. Si ens centréssim en l'important podríem aprofitar l'energia que ens concedeix cada inici de curs.

No esperem al setembre del 2017 per comprovar que políticament Catalunya ha tornat a perdre un nou curs.