Aquesta és la qüestió

No és una moció, aquesta és la qüestió. El mecanisme parlamentari a què el president Carles Puigdemont se sotmetrà dimecres i dijous per ratificar la confiança de la majoria de la cambra ha aixecat certa confusió nominal entre els mitjans i la ciutadania, fins i tot entre els polítics. I és que, tot i que són dues figures germanes que acaben tenint un mateix objectiu –comprovar que el govern manté prou suport– i poden acabar igual –en un canvi d'executiu–, no és el mateix una qüestió de confiança que una moció de censura. La diferència principal: que la primera la presenta el mateix govern o president, sovint lligada a un programa renovat, i la segona la impulsa l'oposició, que ha de presentar a més un candidat alternatiu. La figura de la moció de confiança, terme que empra molta gent, directament no existeix, com a mínim en cap text legal, per bé que tothom el pren com a sinònim del primer.

La qüestió de confiança, curiosament, va sorgir en les democràcies parlamentàries com una mesura de pressió del govern sobre l'oposició per tirar endavant reformes en els termes que volia. O aprovaven els seus plans, sense opció de debat o esmena al Parlament, o dimitia en bloc i obria una crisi política que acabava en eleccions anticipades sovint no desitjades. Aquest és el mecanisme, per exemple, pel qual el 1835 Mendizábal va poder tirar endavant la seva llei de desamortització de béns de l'Església... La figura va anar evolucionant, i es va institucionalitzar en estats com ara França i Itàlia, sovint lligada més a la necessitat de reformular la unitat esberlada d'una majoria de govern que no pas a l'amenaça real d'una oposició minoritària. En la pràctica, avui les fortes disciplines de partit imperants garanteixen més l'estabilitat i fan que aquesta sigui una figura molt poc utilitzada. I quan s'ha aplicat, per exemple en dues de les tres vegades que s'ha fet a Alemanya, ha estat per facilitar la dissolució anticipada prèviament acordada de l'Assemblea Federal, d'altra manera inviable per llei.

Mentre a Catalunya, on apareix en l'article 67 de l'Estatut i ve regulada pel reglament del Parlament i la llei de la presidència de la Generalitat i del govern, la qüestió de confiança és una figura inèdita fins ara, a l'Estat espanyol, on es regula pels articles 112 i 114 de la Constitució, n'hi ha hagut dues des de la recuperació de la democràcia, totes dues superades pel president. El setembre de 1980, Adolfo Suárez s'hi va sotmetre abans de posar en marxa un pla de xoc econòmic i el desenvolupament de l'Estat autonòmic, però també per contrarestar el desgast provocat, tot i que no va ser reeixida, per la moció de censura que l'oposició socialista li havia presentat mesos abans. Per cert, amb un candidat –Felipe González– que el 1987, ja com a president, també va rebre una moció de censura que igualment va superar, a costa llavors del candidat alternatiu d'Alianza Popular, Antonio Hernández Mancha, nou líder que buscava notorietat aprofitant la certa conflictivitat social de l'època.

González també protagonitzaria la segona i última qüestió de confiança de la democràcia espanyola fins ara, l'abril de 1990, quan s'hi va sotmetre ell per ratificar aspectes clau en matèria de política econòmica, exterior i desenvolupament autonòmic, però també per corroborar el suport després d'una atípica investidura en què no havien pogut ser tots els diputats per recursos presentats contra els resultats electorals. Ell mateix hauria tingut motius uns anys més tard, el 1995, per presentar una figura similar quan CiU, soci prioritari fins llavors en la legislatura, votés contra el projecte de pressupost per al 1996, que no s'aprovaria. Mesos més tard, arran de la inestabilitat creada, González es va veure obligat a convocar eleccions anticipades –una figura més usual avui que les qüestions de confiança per resoldre crisis internes–, en què José María Aznar accediria al poder.

El que sí que hi ha hagut a Catalunya són mocions de censura, totes dues contra Jordi Pujol, i totes dues també fallides. El 1982, Josep Bonet, líder del PSUC, només va rebre els vots del seu grup, mentre CiU i ERC hi votarien en contra i la resta s'abstindria. L'octubre del 2001, Pasqual Maragall també ho va intentar, però només Iniciativa el va secundar. CiU tindria aquest cop el suport del PP, i ERC s'abstindria, en una sessió, per cert, en què Pujol delegaria la defensa en el seu conseller en cap, Artur Mas. Amb Maragall com a president, el 2005 el popular Josep Piqué va presentar una moció de censura, però la va retirar abans que es debatés.