Xoc brutal al PSOE
Els crítics forcen la dimissió de més de la meitat de l'executiva i el secretari general els respon atrinxerant-se en el càrrec
El líder insisteix a voler pilotar la crisi i els adversaris l'avisen que la seva direcció està dissolta
González obria foc al matí acusant Sánchez d'enganyar-lo
El PSOE va viure ahir una jornada bèl·lica sense precedents. Els crítics consumaven el cop per derrocar Pedro Sánchez –amb la dimissió en bloc de més de la meitat de la direcció– i la resposta del secretari general va ser atrinxerar-se i no donar validesa a l'operació. Tant és així que els uns i els altres s'aferraven a la seva particular interpretació del reglament intern; d'una banda, per assegurar que el secretari general i la seva executiva ja són història –“no existeixen”– i, de l'altra, el nucli dur del líder no es donava per al·ludit i insistia que el queda de la direcció pilotarà els propers passos del partit. Afirmaven que ni se'ls força a dimitir ni els estatuts preveuen la creació d'una gestora. Els afins a Sánchez reiteraven que no se'n van i que mantindran el seu full de ruta. “El líder del partit és el secretari general i el secretari general és Pedro Sánchez”, sentenciava el secretari d'organització, César Luena.
La seqüència de la forta topada es va iniciar a mitja tarda, quan els detractors de Sánchez consumaven el cop per desallotjar-lo de la secretaria general del PSOE. El fins ara membre de l'executiva Antonio Pradas, home de confiança de Susana Díaz a Madrid, es va presentar a primera hora de la tarda a la seu del carrer Ferraz amb les firmes de renúncia de 17 dels 35 membres que formaven l'executiva federal. Entre els dimissionaris destaquen l'exministra de Defensa Carme Chacón; el president valencià, Ximo Puig; el president manxec, Emiliano García-Page; el madrileny Tomás Gómez, i l'andalusa Micaela Navarro, fins ahir presidenta del PSOE estatal.
Els adversaris consideraven que aquesta xifra de baixes era suficient per forçar l'adéu de tota la direcció i instaurar una gestora que convoqui un congrés extraordinari per escollir un nou equip que lideri el PSOE. Tot i els dubtes legals que expressava ahir l'entorn de Sánchez sobre la xifra que calia per consumar l'operació –ells deien que havien de ser 18–, els crítics s'emparaven en el fet que en el seu origen l'executiva estava formada per 38 persones, però en el darrer any hi havia hagut tres baixes: Pedro Zerolo per defunció, i el gallec José Ramón Gómez Besteiro i el canari Javier Abreu, que van dimitir per causes diferents. Segons la interpretació que feien del reglament, aquestes vacants s'han de sumar a les disset renúncies presentades ahir. És a dir, que consideraven que avui hi ha vint cadires buides en la direcció: la meitat més una.
“Això és molt greu”
Més tard, el secretari d'organització, César Luena, admetia que, efectivament, havia dimitit més de la meitat de l'executiva; tot i això, insistia que aquesta direcció escapçada continuava tenint la potestat de convocar un comitè federal perquè sigui aquest el que posi data a un congrés extraordinari que esculli un nou secretari general i una nova executiva. Luena parlava de “cop” i d'actituds “antidemocràtiques” –“això és molt greu, molt greu”, exclamava–, alhora que assegurava que “tot indica que alguns i algunes han instigat aquestes dimissions” perquè el comitè federal fixat per dissabte que ve no hagués de votar la proposta de Sánchez de fer un congrés exprés al desembre, amb una consulta prèvia el 23 d'octubre entre els afiliats perquè escollissin el nou secretari general. Segons la tesi de Luena, els seus contrincants interns han demostrat que “tenen por de donar veu a la militància”, i per això van decidir desestabilitzar el partit, per evitar que el comitè federal avalés la proposta de congrés ordinari.
Arran de l'enrocament dels de Sánchez, el dirigent andalús Pradas –que fins ahir ocupava la secretaria de política federal de l'executiva– va tornar anit a Ferraz per replicar Luena, però es va trobar que no se li permetia l'accés a les dependències socialistes, on fins feia algunes hores tenia despatx. “No m'han deixat agafar ni el retrat del meu fill!”, es lamentava. Pradas va improvisar una roda de premsa a la porta per deixar clar el missatge dels crítics: “La direcció del PSOE ja no existeix.” I l'únic camí que els queda és dissoldre's. No els reconeixen cap mena d'autoritat. I el següent pas que faran ells serà convocar el comitè de garanties perquè resolgui un conflicte intern que, si s'acarnissa més, podria acabar fins i tot als jutjats.
“Em sento enganyat”
La dimissió en bloc dels crítics va ser la maniobra definitiva per encerclar Sánchez en una jornada que s'estrenava amb unes contundents declaracions a la cadena SER de l'expresident de l'executiu espanyol Felipe González: “Em sento enganyat; Sánchez em va dir que s'abstindria en la segona votació [del debat d'investidura de Mariano Rajoy].” González assegurava que així li ho havia comunicat en una conversa que havien mantingut poc després del 26-J, i hi afegia que no entenia el perquè havia canviat d'opinió i havia decidit enrocar-se en el “no és no”.
Les paraules de l'exlíder van provocar una espiral d'atacs i contraatacs entre les faccions enfrontades. El polvorí socialista havia esclatat. I Sánchez improvisava una entrevista al digital Eldiario.es per contestar-li: “Les decisions al PSOE, les prenc jo en primera persona, com a secretari general.” I aprofitava per encarar-se a la seva eterna rival per llançar-li un dard: “González està en el bàndol de l'abstenció. M'agradaria saber en quin està Susana Díaz.”
Desafiament
Aquesta vegada, el secretari general evitava els subterfugis i instava directament la que des de fa dos anys s'havia convertit en la principal enemiga del líder socialista a dir obertament quina era la seva posició sobre una eventual investidura del president conservador, després que sovint s'hagi dit que l'andalusa, en privat, admet que la millor sortida per evitar unes terceres eleccions és que governi Rajoy. D'aquesta manera, el PSOE se situaria a l'oposició i tindria prou temps per refer el projecte i per impulsar un nou lideratge abans de tornar a passar per les urnes.
De fet, el rerefons de l'estratègia que ha seguit Sánchez aquests darrers dies és intentar que cali la idea que els crítics el volen desbancar per avalar un executiu del PP, presentant-los, a més, com l'ala dreta del socialisme. L'acusació és clara: els seus detractors pretenen “subordinar” el PSOE als interessos de Rajoy i dels poders fàctics.
Calendari de Sánchez
I amb aquest missatge volia guanyar dissabte que ve la votació sobre la seva proposta de congrés exprés. Un cop es posés en marxa el calendari, el seu objectiu era revalidar la secretaria general i tornar a ser candidat per si es repetien les eleccions per tercera vegada. Perquè el que realment sembla inversemblant és que després del 23 d'octubre fos capaç de tancar un govern alternatiu amb Podem i C's o bé amb els morats i el vistiplau d'ERC, el PDC i el PNB. Sánchez, de fet, insistia ahir que volia parlar amb els sobiranistes sobre la governabilitat, si bé els catalans li han dit de totes les maneres possibles que sense un referèndum no hi havia res a negociar. Mentrestant, el PP es fregava les mans veient l'espectacle de l'adversari, si bé alguns dirigents admetien que no les tenien totes que tot plegat porti a una abstenció. Altres fins i tot apuntaven que, si cal anar a unes terceres, un Sánchez dèbil era el millor rival.
