“Rajoy serà president, però manarà el Congrés”

Sempre es va declarar no independentista. És quan deixa la presidència i ve el que ve, amb Mas ja de president, que evoluciona. El Pujol que vaig conèixer i al costat del qual vaig tenir la sort d'estar des de la complicitat no era independentista.

No ho negaré. Encara que hi ha qui em pot considerar un badoc, és una de les meves descobertes quan faig el llibre. Només ho vaig entreveure quan Felipe González va perdre la majoria absoluta i va oferir a Pujol entrar al govern. En el comitè executiu del partit, Pujol es pregunta què podríem demanar. I quedo atònit quan la primera cosa que posa damunt la taula és disposar d'una emissora catalana de cobertura internacional com la Ràdio Exterior d'Espanya. Potser sí, però en una llista de prioritats hauria d'ocupar el lloc número vint o trenta... Hi havia moltes més coses abans! El finançament, per exemple, no estava resolt; era absolutament indeterminat.

Pujol creia que no s'havia de fer pel desgast polític que podria suposar per a CiU a Catalunya. No ho explicitava així, però als fets em remeto. Governar amb el nostre suport donava una pàtina de qualitat democràtica al PSOE i al PP, i la conseqüència era que guanyaven vots a Catalunya en les eleccions següents. Probablement, Pujol també pensava que la societat no estava prou madura per entrar al govern de Madrid.

Primer, s'ha d'estar on es prenen les decisions. Quan no hi ets, no hi ets comptat. Si no estàs d'acord amb alguna de les decisions, t'aixeques de la taula i el govern cau. I, a més, evites el cansament del que jo anomeno “el vigilant”. No entrar-hi suposava vigilar constantment que cap de les lleis envaís competències, interpretar jurídicament totes les lleis i negociar-les políticament i jurídicament. Això suposava un cansament enorme per a un grup petit com el nostre.

No ho puc dir, perquè jo desconeixia en què consistia el dossier Pujol d'aleshores. Jo crec que no ho era, perquè en aquella època es van posar molt de moda els dossiers, en què hi havia més retalls de diaris que investigació.

Hi ha dues versions. La fàcil és que hi ha gent que s'aprofita de la seva situació. I compte: n'hi ha més per sota dels polítics. Per exemple, s'hauria de prohibir que els funcionaris treballin al matí per a l'administració i a la tarda d'advocats i enginyers. No fotem. És un sistema molt podrit. L'altra és la raó d'estat, i no ha canviat gaire des de Maquiavel. Existeixen les clavegueres de l'Estat, que són funcionaris als quals s'ha donat certa permissivitat. Les regles de l'estat de dret no es poden trepitjar, però, per la raó d'estat, sí. I el problema ve quan la raó d'estat no respon a l'interès general, sinó a l'interès partidista.

Amb una negociació. Rajoy serà president, però qui manarà no serà el govern, sinó el Congrés, i això s'ha d'aprofitar. Entre el quietisme i el no judicialitzat de Rajoy, i el referèndum pactat i la DUI a l'altre extrem, hi ha una gran distància i molt espai per poder negociar de manera molt travada un nou estatus polític per a Catalunya. Seguretat jurídica pel fet diferencial català, cultura i llengua, educació i finançament. Això és possible sense tocar la Constitució, amb una addenda a l'Estatut.