La llavor de la ‘mesòpolis'

Les comarques de l'Alt i el Baix Penedès, el Garraf i, fins i tot l'Anoia, han estat tradicionalment terra de pas. Aquella part de Catalunya per on veus les vinyes quan vas per l'autopista de Barcelona cap a Tarragona, aquella part per on passes per anar cap a Lleida, o en direcció a la Catalunya central. Aquesta zona ha estat terra de pas i alhora frontera, límit de les àrees metropolitanes que s'han alimentat del seu entorn en un llarg exercici de fagocitació, aparentment amb poques limitacions.

Però la digestió de la metròpolis comença a trobar entrebancs. Des del 2004, una part de la població de les quatre comarques reclama una vegueria pròpia, una institució que permeti parlar de tu a tu amb Barcelona i amb Tarragona, que posi les bases perquè la terra de pas pugui desenvolupar el seu model. Aquesta setmana passada un grup de representants del sector econòmic i empresarial, de la cultura, l'ecologia, experts en història, geografia i urbanisme, van comparèixer al Parlament de Catalunya per donar els seus arguments a favor de la inclusió de la vegueria del Penedès en la llei de vegueries de Catalunya.

El president de la Unió Empresarial de l'Anoia, Blai Paco, va defensar la vegueria per la seva capacitat de facilitar la comunicació i la recuperació industrial de sectors que van aflorant. També la va defensar Francesc Rica, secretari general de la UGT al Garraf, el Penedès i l'Anoia; l'historiador Ramon Arnabat; el president de l'Institut d'Estudis Penedesencs, Albert Tubau; Jordi Asensi, representant del Col·lectiu Ecologista Bosc Verd, i el geògraf Jaume Casañas, que va ser el primer a parlar del Penedès com a terra de pas i terra de frontera. Aquest context és per Casañas motiu suficient per alimentar la vegueria pròpia, ja que deixa el Penedès en una situació “delicada”.

Però l'arquitecte, urbanista i paisatgista Pau Batlle va anar més enllà. Per ell, l'únic model urbanístic que ha estat vigent fins ara ha estat el de la metròpolis, que no és res més que un model rígid i invasiu que s'acaba menjant el territori agrícola que l'envolta. Precisament, d'aquest model de metropolització de tot neix la llei de vegueries que es vol modificar, que pretenia que el Penedès quedés repartit entre la metròpolis de Barcelona i la de Tarragona, amb una reserva a l'Anoia. Pau Batlle creu, però, que un altre model és possible. És el que ell anomena mesòpolis, que naixerà del territori agrícola i, a partir d'aquí, generarà urbanisme i ciutats. Batlle creu que la vegueria del Penedès pot ser el lloc idoni per desenvolupar aquest model, per donar ales a un projecte urbanístic respectuós amb un dels sectors econòmicament més importants del país, i alhora mostrar un nou sentit sobre conceptes tan debilitats avui en dia com el respecte o la democràcia. Aquí ja s'ha posat una llavor.