formació de govern
crisi al PSOE
Iglesias suplanta el PSOE
Un socialisme en hores baixes cedeix tot el protagonisme al líder de Podem en el clàssic duel entre el president i el cap de l'oposició
Rajoy admet que no sap com cal abordar el diàleg pel conflicte amb Catalunya
Els socialistes avalen el setge judicial del PP contra el procés
Potser només serà un miratge, potser a mesura que avanci la legislatura es farà palès que sovint una flor no fa estiu, però ahir Pablo Iglesias va aconseguir manllevar a un PSOE sense lideratge l'estatus de cap de l'oposició. I tot plegat, amb la necessària connivència del candidat Mariano Rajoy, que va trobar en el líder de Podem el millor espàrring per debatre models programàtics i el contrast d'idees més adient per mantenir el seu electorat en tensió. Després que el portaveu socialista, Antonio Hernando, fes un discurs contradictori i, alhora, de tràmit per poder superar el tràngol d'haver de justificar una abstenció que fa quatre dies li produïa urticària, el veritable duel cara a cara de la segona sessió d'investidura va arribar amb la intervenció d'Iglesias. Semblava que el líder del partit morat se sentia força còmode repartint llenya a tort i a dret i després d'haver-se convertit en el blanc dels atacs de Rajoy, d'Albert Rivera i del portaveu del PSOE, sobretot per la seva complicitat amb la manifestació que demà se celebrarà a les portes del Congrés i que mobilitzarà centenars de policies. “Hi ha més delinqüents potencials dins d'aquesta cambra que fora”, etzibava Iglesias enmig de la cridòria dels diputats.
Va ser uns dels escassos moments vibrants de la sessió d'investidura d'ahir –el segon va ser quan Podem va sortir de la cambra per una topada amb el PP–. Va permetre al líder de la formació morada mostrar-se punyent tant amb el PP com amb el PSOE, i a Rajoy li va servir per explorar el seu vessant més irònic. Així, després que Iglesias li hagués recordat la seva complicitat amb Luis Bárcenas i els famosos missatges de suport a l'extresorer, el conservador li replicava: “Amb Twitter encara vaig fent; els SMS els portava pitjor.”
Però, sobretot, Iglesias tenia la mirada posada en els escons que ara, provisionalment, lidera Hernando, i feia bona la tesi dels grups que consideren que aquesta investidura certifica “la triple aliança” entre els populars, els socialistes i C's. El de Podem va burxar la ferida de la greu crisi que viu el principal partit de l'esquerra a causa de l'abstenció i va blasmar contra ells assegurant que, si no van voler negociar una alternativa, és perquè estan més a prop del PP que de Podem.
Arran del canvi de posició, el PSOE va rebre de valent per part de gairebé tots els grups de l'oposició. I les crítiques que li van dedicar no només Podem, ERC i el PDECat, sinó bona part dels grups del Congrés, contrastaven amb l'actitud condescendent de Rajoy: “No vull anul·lar la seva tasca d'oposició”, prometia, mentre els tornava a advertir, com ja havia fet el dia anterior, que, els agradi o no, estan condemnats a entendre's, amb l'argument que més hi perdrà el socialisme si fa la vida impossible al govern del PP. “Em sap greu, però tinc molt més en comú amb vostès que amb els partits independentistes”, sentenciava.
Catalunya, l'esquer
Segons el conservador, els populars i els socialistes coincideixen “en les coses importants”, i en aquest punt va esmentar novament “la sobirania nacional, la unitat d'Espanya i la igualtat de tots els espanyols”. Aquest és un dels esquers que sovint usa Rajoy per exemplificar davant del PSOE per què considera tan necessària una gran coalició. Ahir, si més no, va trobar en Hernando un interlocutor que recuperava els termes “desafiament” i “deteriorament de la convivència” –que Pedro Sánchez havia modulat– i que alhora criticava Rajoy pel fet de tenir com a únic pla per a Catalunya acudir sistemàticament als tribunals, “que d'altra banda és necessari i obligat”, hi afegia.
Sens dubte, Hernando ha endurit el to del PSOE, en sintonia amb el que en els darrers temps està emprant la presidenta andalusa, Susana Díaz, i admet sense embuts que, amb ERC i el PDECat, s'hi pot dialogar, però no negociar un pla de govern, i és per això que ho va vincular precisament a la necessitat d'abstenir-se com l'única sortida possible. Abonava, doncs, la negativa dels barons, que al seu dia havien advertit Sánchez que no el deixarien pactar amb els independentistes i que preferien anar a eleccions. Això sí, insistia que davant del procés cal moure's, i proposava crear una subcomissió parlamentària per afrontar “els seriosos desafiaments presents en la vertebració territorial”.
Cap compromís
Rajoy, un cop més, es va negar a comprometre's amb la reclamació socialista perquè s'obri el debat sobre el model territorial, entre altres raons, perquè ell mateix admetia que no té clar quin és el format i el fòrum per encetar el diàleg. El candidat del PP, però, no va voler donar un cop de porta a una exigència sobre la reforma constitucional que no és només del PSOE, sinó també de C's, i en aquest punt va preferir donar-los allargues amb l'argument que entén que cal fer-hi alguna cosa, perquè hi ha “tensions que s'han de superar”, però no sap com. En aquesta ocasió, doncs, el to amb el PSOE va ser suau. La munició pesant la va reservar per als portaveus d'ERC, Joan Tarda, i del PDECat, Francesc Homs, als quals, una vegada més, va acusar de sotmetre'l a un xantatge amb la seva proposta de pactar un referèndum.
Suspendre revàlides
Malgrat les continuades apel·lacions al diàleg i a l'entesa, Rajoy va fer poques o nul·les concessions pel que fa a les peticions dels que consideren que en un futur immediat li han de servir de crossa. Tant és així que ahir el PSOE es va haver de conformar a vendre com un triomf de la seva pressió l'anunci del cap de l'executiu en funcions de suspendre la revàlida prevista en la Lomqe mentre no s'enceti una futura negociació per consensuar un nou model educatiu.
Després de la picabaralla entre Rajoy i els grups de l'oposició, la sessió d'ahir va concloure amb un no previsible a la seva candidatura. Hi va haver el mateix nombre de suports (170) i de vots en contra (180) que en la sessió que es va celebrar a l'agost. Demà, però, Rajoy té la garantia que sortirà investit president amb el mateix nombre de diputats, però amb menys vots en contra. La incògnita és quants socialistes s'afegiran a l'abstenció i quants es mantindran en el no.
