La crònica
Sánchez ‘on the road'
Emocionat, deixa l'escó per no haver de desobeir el comitè federal i suma crèdit moral per tornar
Desafia la gestora a fixar ja la data del congrés i li exigeix no trencar amb el PSC ni amb els díscols
A bord del Peugeot, era acomiadat a la Carrera de San Jerónimo amb ovació i crits de “valent!”
L'agenda sabatina a Madrid es presentava tan atapeïda que, entre l'inici del carrusel futbolístic a les quatre de la tarda amb l'Alavés-Reial Madrid i la fi del carrusel de la governabilitat amb la investidura de Mariano Rajoy a última hora del vespre, l'única franja horària que garantia una audiència fidel sense el risc de contraprogramació era de les dotze del migdia a les dues de la tarda. L'exsecretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va citar la premsa a dos quarts d'una de la tarda al Congrés per posar fi al suspens sobre el seu traumàtic dilema: ocupar l'escó i votar no a Rajoy juntament amb el PSC i els altres díscols del grup socialista o bé entregar l'acta de diputat i no haver de desobeir un mandat del comitè federal, el sagrat sanedrí socialista. “Tenen ja moltes fotos meves...”, va etzibar als fotògrafs que li demoraven l'anunci. “Comparec per anunciar la renúncia com a diputat”, va dir poc després d'entregar l'acta al registre.
La jugada de Sánchez va convertir els telenotícies del migdia en un monogràfic sobre ell el dia que Rajoy posava fi a 300 dies en funcions. La coreografia estava tan mil·limetrada que la renúncia abans del ple impedia que l'escó fos ocupat per la diputada que el rellevarà, Carlota Merchán, així que el pitjor dia en la història contemporània del PSOE, el dia que va trair la paraula de no investir mai Rajoy, els votants tenien el consol que hi havia un escó buit.
Sense admetre cap pregunta, Sánchez va mantenir el vigor de la seva veu cinc minuts. “Amb la renúncia no deixo la política, sinó que torno a començar com un militant més de base del PSOE, un militant que al proper congrés treballarà per refundar un PSOE autònom i allunyat del PP”, va dir als seus. Conscient que amb el seu “pas al costat” deixa orfes els díscols del grup parlamentari, Sánchez va haver d'explicar que com a exsecretari general no es pot permetre l'heretgia d'ignorar el comitè federal. Així que, si un dia aspira a recuperar el timó del PSOE, ningú no li podrà formular la pregunta incòmoda: si ja una vegada va desobeir el fòrum on els barons regnen, què assegura que no ho tornarà a fer? Això sí, el primer líder del PSOE elegit en unes primàries el 2014 va voler afermar la seva rebel·lia davant la gestora que presideix Javier Fernández i que pilota per control remot Susana Díaz des de Sevilla. “De les dues opcions que em dóna la gestora, no n'escullo cap: no aniré en contra del meu partit i no aniré en contra el meu compromís electoral”, va afirmar.
L'últim missatge que Sánchez va poder anunciar abans que l'emoció l'ennuegués va ser el que més temia la gestora. “Deixo l'escó perquè no renuncio a les meves idees i perquè estimo el meu partit. A partir de dilluns agafo el meu cotxe per recórrer tots els racons d'Espanya i per escoltar tots els que no han sigut escoltats: tots els militants i els votants d'esquerres d'aquest país. Tots junts recuperarem el PSOE, un PSOE autònom i allunyat del PP”, va anticipar. Un cru joc de miralls: un home casat i amb dues filles que posa el seu Peugeot 407 familiar al servei de refer el partit després d'un cop de timó patrocinat per Felipe González, l'amic de Carlos Slim, l'home més ric del món. Sánchez, però, va regalar una altra contraposició de miralls: un home capaç d'emocionar-se per l'esquinçament del PSOE davant un Fernández que ahir somreia mentre regalava la investidura a Rajoy i una Díaz que també riu i que no ha dit mai la paraula abstenció. “No vull deixar d'expressar com de dolorosa és la decisió que prenc...”, va poder dir Sánchez abans de no amagar que lluitava contra les llàgrimes.
Com que al PSOE és un secret de domini públic que la gestora es vol eternitzar durant sis mesos per “cosir” les costures obertes i amortitzar Sánchez, el “militant de base” va aprofitar l'última ocasió en què parlava al Congrés per fer un avís: “Dilluns la gestora ha de posar data, hora i lloc per celebrar un congrés en què la militància decideixi.” Tot i ser un dia especialment sorollós a Madrid, hi ha qui diu que la rialla al sud de Despeñaperros es va poder sentir al quilòmetre zero.
L'adéu al Congrés resta a Sánchez un altaveu en aquesta incerta legislatura, però al vespre va tenir un homenatge dels seus. Entre els 68 diputats que es van plegar a l'abstenció, Adriana Lastra i María González Veracruz van tenir la deferència de dir: “Per imperatiu, abstenció.” I els catalans Meritxell Batet, José Zaragoza, Marc Lamuà, Manuel Cruz, Mercè Perea, Joan Ruiz i Lídia Guinart van votar no, igual que la magistrada en excedència Margarita Robles, l'exmilitar Zaida Cantera, el basc Odon Elorza, l'aragonesa Susana Sumelzo, la palentina Mari Luz Martínez Seijo, la gallega Rocío de Frutos i els balears Pere Joan Pons i Sofia Hernanz. En total, quinze díscols –sis d'ells amb carnet del PSOE– que s'enfronten a una represàlia de la gestora que anirà des d'una multa de 600 euros fins a l'expulsió al grup mixt (l'acta de diputat és personal). “És absolutament indispensable revisar les relacions amb el PSC”, avisa el portaveu de la gestora, l'andalús Mario Jiménez.
Hores abans, Sánchez exigia a la gestora “que no expulsi qui voti no a Rajoy i molt menys que trenqui la relació amb el nostre partit germà, el PSC. Som molts els que defensarem el marc de relació amb el PSC”. Ja com a militant de base i amb el crèdit moral del no a Rajoy, Sánchez va abandonar el Congrés al volant del seu Peugeot 407, aplaudit per espontanis a la Carrera de San Jerónimo amb crits de “valent!”. Al vespre, el Peugeot ja tenia el dipòsit ple. No sap quants quilòmetres d'autonomia tindrà. Només sap que, a diferència del que li passa a Susana Díaz, quan posa La Moncloa al GPS, a ell no li apareix una ruta amb el peatge de Rajoy.
