6-D, protestar no és desobeir

Ara que en matèria de desobediència sembla que ens hem centrat en les festivitats pàtries espanyoles, i en si hem de fer o no festa en el sentit simbòlic del terme, paga la pena que tinguem clar que una cosa és protestar, i una altra desobeir. Perquè si fem passar pel sedàs de la desobediència qualsevol protesta, acabarem amb un cacau conceptual l'efecte immediat del qual serà banalitzar, precisament, la pràctica de la desobediència.

Desobeir és entrar en conflicte directe amb l'emissor d'obediència, l'autoritat juridicopolítica de torn. El conflicte és el missatge. La seva idoneïtat i modulació és essencial. A la base de la desobediència hi ha la voluntat de superar una situació d'injustícia manifesta quan les vies legals no permeten esmenar la situació, o bé estan definides precisament per evitar cap canvi en l'ordenament respecte d'allò que és objecte de discrepància. Gandhi plantejava que l'exercici de la no-violència era la traducció pràctica d'un imperatiu ètic fonamentat en “la força de la veritat” (satyagraha). Implicava campanyes concertades en accions de gran abast a cavall de l'estratègia de la no-cooperació, o desobediència civil. Objectiu: la independència i el progrés de l'Índia. Martin Luther King defensava que l'objectiu de la no-cooperació havia de ser generar una situació de crisi generalitzada que obrís inevitablement la porta a la negociació. Objectiu: posar fi a la segregació racial legal i quotidiana als EUA. La perspectiva de la no-violència en matèria de desobediència anava acompanyada d'un discurs de llibertats cíviques, democràtic, inclusiu i obert al pluralisme, destinat a convèncer majories socials. No hi podia haver satisfacció moral individual si l'acció desobedient no aconseguia implicar aquestes majories en favor dels canvis propugnats. Clau de volta de tot.

Desobeir no és el mateix que la protesta política. La desobediència comporta protesta però es pot protestar sense desobeir. La desobediència sempre implica alguna ruptura amb el marc legal vigent, perquè contravé alguna norma formal o procés administratiu. Comporta, també, conseqüències legals per a aquells que la practiquen. Protestar és expressar un dissens, una reivindicació. A una manifestació s'hi va a protestar. Si l'autoritat competent prohibeix la manifestació, qui hi va desobeeix, i qui l'organitza assumeix les conseqüències legals de mantenir la convocatòria. Si el 12 d'octubre o el 6 de desembre obrissin les administracions públiques catalanes, amb la normalitat d'un dia laborable i amb el conjunt dels treballadors públics al seu lloc, s'estaria exercitant la desobediència en tota regla. Si els que obren les institucions públiques són els càrrecs electes ocupant els seus despatxos, s'està fent una protesta simbòlica perquè l'única conseqüència del fet d'obrir els ajuntaments o qualsevulla altra administració pública a Catalunya en dies festius a tot l'Estat, és que el càrrec electe treballa com molts altres dies festius. Si en dies assenyalats això pren un simbolisme polític, llavors l'acció de treballar es transforma en una protesta. Protestar argumentant el perquè de l'acció que es du a terme és una mesura perfectament útil, convenient, legítima i adequada en un procés de conflicte, però no fem passar mai la protesta per la desobediència a risc de pensar –equivocadament– que qualsevol discrepància s'ha de transformar en acció desobedient. Amb això ens tiraríem pedres damunt la teulada. Perquè qualsevol democràcia digna d'aquest nom es fonamenta en la capacitat creativa de la discrepància, la protesta i el dissens, en els marges legals del procés democràtic.