política
La vigència de Josep Pallach
La majoria de persones que el van conèixer destaquen la validesa del pensament de Pallach, mort fa 40 anys
La vinculació entre educació i política, un dels elements destacats
Pallach va morir en un moment decisiu de la política catalana
Mesos després es concretava la confluència socialista
El 10 de gener de 1977, l'endemà del congrés del PSC reagrupament en el qual havia estat escollit secretari general del partit, Josep Pallach va acudir normalment a les seves classes a l'Estudi General de Girona, tal com feia cada dilluns i divendres. Durant una d'aquestes, va començar a sentir-se malament. Poques hores després, concretament a dos quarts de tres de la matinada de l'endemà, moria a pocs metres de l'hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat.
Avui es compleixen 40 anys d'aquella mort que va trasbalsar la política catalana. D'aleshores ençà, s'han publicat un munt de llibres que han destacat tant el seu vessant polític com l'aposta per la renovació pedagògica; i, al mateix temps, per la imbricació entre ambdós àmbits. En una conversa que va mantenir amb el futur alcalde de Palafrugell, Frederic Suñer, poques hores abans de morir, Pallach es preguntava: “Tu creus que podré continuar en la política?” En aquells moments, l'escenari es presentava ple d'incerteses. Poques setmanes després de la seva mort es van dur a terme les primeres eleccions democràtiques després del parèntesi de la dictadura i, alguns mesos després, el PSC reagrupament va apostar per la convergència amb el PSC Congrés i la federació catalana del PSOE per fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya.
Un buit decisiu
A partir d'aleshores el futur del socialisme i de la política catalana es va escriure sense la presència d'una figura que, malgrat tot, ha deixat un llegat ideològic notable. L'exalcalde de Palafrugell, Lluís Medir, afirma que “fer ucronies és realment arriscat”, però s'arrisca a plantejar la hipòtesi que si no s'hagués produït la mort prematura de Josep Pallach “hauríem començat la transició amb dos partits socialistes, el PSC-R de Josep Pallach i el PSOE, no sé si amb el PSC-Congrés” i afirma que també hauria canviat la política catalana, “no sols per la divisió socialista (que segurament hauria estat transitòria) sinó perquè mot probablement no hauríem patit l'hegemonia pujolista”. Per la seva banda, Pere Baltà, qui va seguir el camí d'altres militants del PSC Reagrupament i s'integrà a CDC, es mostra molt més contundent i destaca que “l'entreguisme al socialisme centralista espanyol no s'hauria produït sent viu Pallach”, si bé remarca que “el projecte d'una gran coalició de centreesquerra per conquerir una àmplia majoria (...) hauria triomfat amb el lideratge d'una figura tan carismàtica com Pallach”.
L'exdiputada Montse Palma, en canvi, es mostra molt més contrària a entrar en el terreny de la història ficció i afirma: “Les especulacions, sovint interessades i de part, em semblen gratuïtes, inoportunes i poc respectuoses.” I, en aquest sentit, remarca l'excepcionalitat del context del 1977 i el fet que “des de determinats sectors, de forma interessada, només s'ha ressaltat el tema nacional del seu pensament polític, en detriment d'altres aportacions”. En canvi, el secretari general del PSC i alcalde de Palafrugell, Juli Fernández, es decanta per emfasitzar el buit que va deixar Pallach i per concloure que “aquest pensament seu va quedar repartit en diferents grups polítics”.
L'acord és molt més ampli a l'hora de valorar la vigència del pensament polític de Josep Pallach. L'alcalde de Palafrugell remarca que una de les seves principals aportacions és que “entenia la política com a pedagogia, molt vinculada al món educatiu, sempre cercant el diàleg i el consens”; i, al mateix temps, destaca “el fet de donar sentit a la política com a lluita contra la desigualtat”. Per la seva banda, Montse Palma destaca “la profunditat i la qualitat del pensament polític de Josep Pallach” i assegura que això “el fa especialment vigent en un moment en què la política es caracteritza per la immediatesa, la superficialitat i el tacticisme”. A banda d'aquest atribut, també destaca el seu compromís polític “amb el socialisme, la democràcia, l'europeisme i les llibertats nacionals de Catalunya defensades (...) des de la reflexió serena, documentada, raonada i argumentada”. A més a més d'aquests elements, Lluís Medir també valora la defensa de Josep Pallach sobre “el paper de l'empresa pública en els sectors estratègics (avui en mans privades)” o la consideració del municipi com a nivell bàsic de l'administració.
Pallach i el procés
Les divergències també es manifesten a l'hora d'especular sobre quina hauria estat la posició de Josep Pallach, obertament favorable a construir una relació federal amb Espanya i de l'autodeterminació, en el context polític actual. Pere Baltà no dubta a assenyalar: “Davant la demostrada impossibilitat de diàleg amb el govern central i els partits centralistes, m'imagino Pallach en la tesi indiscutible del dret a decidir en referèndum l'avenir de Catalunya.” L'exalcalde de Palafrugell Lluís Medir s'aventura a “plantejar la hipòtesi d'un Josep Pallach evolucionat i clarament partidari de l'autodeterminació i (arriscant una mica més) oscil·lant entre una fórmula confederal i l'independentisme”. Cèlia Ros, sindicalista i exregidora de l'Ajuntament de Terrassa, destaca que malgrat “el temperament dialogant de Josep Pallach, quan va caldre va saber prendre decisions arriscades que obrien nous camins de persistència personal i col·lectiva. Finalment, Montse Palma i Juli Fernández fan èmfasi en l'aposta de Pallach pel federalisme, si bé només l'alcalde de Palafrugell s'atreveix a especular que “possiblement la seva posició seria favorable a un referèndum, però vehiculat a través del diàleg, el consens i el pacte”, i sentencia que “mai apostaria per una sortida unilateral al conflicte”.
LES FRASES
Pallach en 7 frases
La democràcia
“Al final ha de quedar sempre clar que és la nostra pròpia acció la que decidirà el nostre avenir. I que un pensament clar ha de provar d'orientar-la, si volem dur-la a bon port” (La democràcia, per fer què, 1975)
“El problema de la revolució democràtica avui a Espanya és el problema de democratitzar realment els centres de poder, si volem transformar estructures sobrepassades o inoperants.” (La democràcia, per fer què, 1975)
La nació
“Pels catalans, el concepte d'Espanya no inclou la idea de nació. De nació, els homes només en tenim una i la nació dels catalans és Catalunya” (“Catalunya i la península. Sobre el nom d'Espanya”, 1965).
La integració
Una altra aportació del socialisme (...) és aquesta integració de les noves generacions obreres a la idea de pàtria. Inversament, la llibertat de Catalunya només serà efectiva en un règim que deslliuri els catalans de l'opressió econòmica” (“Els homes sense nom”, 1953)
Autodeterminació
Com a socialistes reclamem per Catalunya el dret a l'autodeterminació i com a socialistes aconsellem al nostre poble establir formes de convivència federativa amb els altres pobles hispànics” (El nostre combat, 1964)
“Sols aquest Estat garantirà la convivència i el progrés dels diferents pobles ibèrics” (“El socialisme i els problemes de les nacionalitats hispàniques”, 1959)
El socialisme
“El socialisme és exigència de justícia social ordenant la creixença econòmica” (La democràcia, per fer què?, 1975)