Salvador Cardús “Només tenim necessitat d'identitat quan no se'ns reconeix”

Moltes vegades pensem que la identitat és una qüestió de continguts, de tradicions, de maneres de pensar-se un mateix, però això no és ben bé així. En la pràctica només tenim necessitat d'afirmar-nos, en termes identitaris, quan no se'ns reconeix. I, al contrari, si se'ns reconeix, ja no pensem més en termes d'identitat. La identitat és un procés de relació, no és una cosa que portem dins, té a veure amb la relació amb els altres.

La seva ubicació social i el reconeixement en aquest marc de relacions. Si el reconeixement és satisfactori i recíproc per les dues parts, la que reconeix i la que és reconeguda, llavors no hi ha cap preocupació identitària.

Clarament. Sobretot en aquests últims anys, aquest canvi de percepció, de les expectatives del nostre futur, de la constatació del no-reconeixement per part de l'Estat. Imaginem ara que la reforma de l'Estatut hagués tirat endavant; la situació actual seria radicalment diferent.

No necessàriament perquè, de fet, les arrels no són el passat, són el futur. Les arrels és allà on t'instal·les. Les arrels del passat, quines arrels són? Si a més en un país com el nostre on una part molt important som descendents d'antics immigrants, si busquéssim les nostres arrels, en el sentit del passat, les trobaríem a fora. L'arrelament és una operació de futur, no de passat. Et fa molt més l'on vas, allò per què lluites, allà on t'estableixes...

De vegades t'espanta pensar que ho estàs veient venir, preferiries no endevinar-ho.

Molt bé. Sorprenentment bé. Quan les coses han canviat tan i tan de pressa, al final sembla que el que tenim ara és el que hem tingut tota la vida, però és que només que anéssim deu anys enrere, que és més o menys el temps que ha passat perquè es produeixi aquest canvi de percepció, ningú podia imaginar que es produiria. No em podia imaginar que en deu anys es pogués produir una transformació tan ràpida, tan massiva, tan impressionant... amb el to, a més, amb la capacitat de superar el victimisme polític arrossegat fins aquell moment.

Sí, s'ha explicat. La informació hi és. S'han fet centenars de conferències per mirar d'explicar-ho. El que passa és que, per dir-ho així, hi ha coses que no depenen només d'explicar-les o que es diguin, sinó que depenen de factors més de caràcter emocional, de pertinença, de voler-ho saber, i de vegades no n'hi ha prou de voler-ho saber, de vegades no és només una qüestió dels avantatges materials o objectius que pots aconseguir.

Sí. Crec que tenim totes les condicions a favor per poder-ho fer. Tenim un govern absolutament decidit a fer-ho, tenim un suport popular amplíssim per fer-ho i, naturalment, ara no puc predir els fets. Hi ha coses que no puc preveure i en el procés no només juguem nosaltres sinó que juguen també altres actors que ens ho poden voler impedir. Però em temo que serem capaços de fer-ho, hi ha el suport popular i per tant això serà molt difícil d'aturar.

Sí, perquè som així, i per guanyar en unes eleccions o en un referèndum, una de les coses més importants que caldria fer aquest temps que ens queda és estar segurs de nosaltres mateixos perquè a més això és el que arrosseguen els indecisos. Quan tu veus que els altres van a totes és quan dius: “D'acord, també m'hi apunto.” Per tant ens falta confiança en nosaltres mateixos, ens falta reconèixer l'enorme valor del que hem estat fent fins ara.

De cansada res! És a dir, estem impacients perquè això es fa llarg! Sobretot quan les coses les veus tan clares, et sembla que les hauries de poder aconseguir amb més facilitat. Però no són fàcils, són llargues, s'han de fer ben fetes i per tant hi ha impaciència. Però que hi hagi impaciència no vol dir que hi hagi desànim.

Vaig col·laborar amb tots els debats, però un en el qual vaig posar un interès especial perquè hi crec molt, va ser el de les futures relacions entre Catalunya i Espanya. De vegades em sap greu que sigui un dels documents que vam elaborar en el Consell Assessor per a la Transició Nacional que potser ha passat mes desapercebut. Em sembla que el fet de saber imaginar un futur de bona relació amb l'Estat espanyol, en una relació entre estats d'igual a igual forma part també del convenciment que puguem tenir els catalans de la conveniència de ser independents. Dit de manera molt senzilla: vull la independència de Catalunya per tenir bones relacions amb Espanya. Estic tip d'aquest mal rotllo amb l'Estat espanyol i més tenint en compte que hi tinc família, que hi tinc amics, que hi tinc interessos també, que hi fem negocis i que per tant ens aniria molt bé tenir molt bona relació.

Fa molts anys que en la meva tesi doctoral ja parlava d'això de l'organització del temps. El temps és una estructura social fonamental sobre la qual es construeix la resta d'edifici social. I per tant, alguns dels grans problemes que tenim tenen a veure amb el desordre horari, que té un impacte enorme en tot: en la nostra vida diària, en la salut, en el rendiment escolar, en les formes de relació interpersonal, en la conciliació d'horaris entre el món laboral i el familiar, té a veure en les formes de desigualtat que s'expressen de seguida amb un nus desigual del temps, en les desigualtats de gènere.

El més difícil de tot és posar-nos d'acord; és a dir, fer-ho tots alhora. Parles amb qualsevol d'aquests sectors i pràcticament tothom t'acaba donant la raó –també hi veuen dificultats, és clar–, no en discuteixen la conveniència, però el que és constant en tots els sectors és que et diguin: “Nosaltres no serem els primers.” Si parlem de la televisió, és obvi que té uns horaris nefastos per a la vida social. Estan fent programes destinats a adolescents que comencen a quarts d'onze i acaben gairebé a les dotze de la nit. Per tant, ara estem intentant com podem establir una data, dia zero, moment zero, a partir del qual es puguin fer quatre o cinc grans transformacions que tinguin capacitat per arrossegar altres canvis però que ens permetin aquest acord en un canvi comú simultani.

I moltes empreses. El cas és que cada cop que algú fa un pas en aquest sentit, introduint elements de flexibilitat en el món laboral, com per exemple, l'erradicació dels horaris fixos que són ridículs, que fan que tots hàgim de fer cues a l'hora d'entrar a la feina a la mateixa hora... I dius per què? O si un té criatures i un altre no en té, per què han de fer exactament el mateix horari si les condicions personals són diferents? El que hem de buscar és aquesta flexibilitat amb una organització que ens doni el màxim temps de lliure disposició, que alguns autors han dit que és una nova mesura de la llibertat. Ser més lliures, més amos del nostre temps, poder-lo organitzar més a la nostra manera. Crec que aquest és l'objectiu fonamental.