O democràcia o democràcia

O democràcia o democràcia. Mentre a poc a poc afloren totes les vergonyes del govern espanyol, amb un escàndol colossal protagonitzat pel Ministeri de l'Interior com a principal promotor, ens van recomanant que ens fem fons d'inversió privats perquè el sistema de pensions trontolla; mentrestant, preparen el terreny per allargar l'edat de jubilació mentre es dilapiden acceleradament el fons de reserva de pensions. I no se'l gasten pas en hospitals o escoles. El malbaraten en inversions contra la lògica econòmica, en edificar un Estat al servei d'una concepció subsidiada, radial i nacionalista d'Espanya. En paral·lel, aquests dies hem sabut que els fons europeus per al corredor mediterrani –aquesta sí, una infraestructura imprescindible i al servei de l'economia productiva!– se'ls estan gastant en obres a Madrid, com si fos una presa de pèl a una demanda històrica i vital per al futur econòmic d'una regió tan pròspera. Alhora, els recursos assignats per Europa al govern espanyol per acollir refugiats s'estan destinant a expulsar aquests mateixos refugiats o a consolidar els centres d'internament, coneguts per CIE. I mentre les institucions i la societat catalana fan mans i mànigues per responsabilitzar-se de l'acollida de refugiats, el govern espanyol ho torpedina sense contemplacions i posa tota mena d'obstacles per impedir que prosperi.

O democràcia o democràcia. Sense obviar la xacra de la corrupció, un mal sistèmic de l'Estat espanyol que ens obliga, sense matisos, a una política de tolerància zero a Catalunya, vingui d'on vingui i afecti qui afecti. La corrupció és una amenaça a la democràcia com ho és, tant o més, l'ús pervers d'aquesta corrupció per instrumentalitzar la justícia. O el que encara és pitjor, fabricar amb tot el desvergonyiment casos de corrupció des de les clavegueres de l'Estat amb la complicitat de mitjans de comunicació i l'aparell judicial, tal com hem sabut, de viva veu, explicat amb entusiasme pels seus protagonistes. La impunitat amb què s'està perpetrant tota aquesta trama diu molt de la salut democràtica de l'Estat espanyol.

O democràcia o democràcia. La democràcia va associada a societats que progressen. En tot cas, difícilment hi pot haver una democràcia real i efectiva en una societat decadent o que aboca els seus ciutadans a la pobresa. Quan les xifres d'atur són tan alarmants com les que manté l'Estat espanyol, la democràcia grinyola. Per això, és tan important l'actual evolució del mercat de treball, que no deixa de ser un reflex del dinamisme de la societat catalana. Catalunya va tancar el 2016 amb 100.000 ocupats més. Quant a la taxa d'atur, en el quart trimestre del 2016 aquesta va retrocedir fins al 14,8%, gairebé 10 punts menys que el dramàtic 24,4% registrat en el punt més àlgid de la crisi. Així, al gener passat Catalunya va liderar la reducció de l'atur en el conjunt de l'Estat espanyol, amb un descens interanual del 12,4% (tres punts més que el global d'Espanya). I tot i així, no podem estar satisfets perquè l'atur continua molt per sobre del que voldríem, perquè els salaris estan estancats o s'han reduït amb un empobriment de la classe mitjana, o perquè la creació d'ocupació ve llastada per la precarietat laboral. La democràtica també és equitat, justícia i benestar social.

O democràcia o democràcia. Malgrat les incerteses de l'entorn internacional, el 2016 ha estat un bon any per a la nostra economia, fins i tot, en alguns aspectes, extraordinari. El PIB català va créixer un 3,5% –el millor registre dels darrers nou anys– i ja suma 13 trimestres en valors positius. Hi afegeixo un matís que reforça l'optimisme d'aquestes dades: es tracta d'un creixement transversal i de base àmplia al qual contribueixen tots els sectors de la nostra economia. I d'aquest creixement, particularment, en destaca l'excepcional comportament de la indústria, que amb un augment del 5,2% el 2016, evoluciona a un ritme més intens que a les principals economies de la zona euro. De fet, l'any passat el creixement de la producció industrial va ser tres cops superior a Catalunya que a la zona euro en el seu conjunt. Generar riquesa també és democràcia.

O democràcia o democràcia. El deute públic és un altre factor inquietant. Fa temps que reiterem que un repunt de l'1% en els tipus d'interès que paga avui el Regne d'Espanya apujaria el cost del servei del deute en aproximadament 10.000 milions d'euros anuals. En aquest punt, voldria fer un incís per referir-me, molt breument, a les finances de la Generalitat. D'acord amb les nostres estimacions, que haurà de confirmar d'aquí a uns mesos la Intervenció General de l'Estat (IGAE), el dèficit de la Generalitat corresponent a l'any 2016 serà del 0,9%, gairebé dos punts menys que el del 2015, i 3,6 punts menys que el 2010. És a dir, que en només 6 anys hem aconseguit reduir el nostre dèficit un 80%. I això, malgrat la política arbitrària i de centrifugació del dèficit assignat per Europa que protagonitza el govern espanyol. Gràcies a aquest esforç sostingut, el 2017, per primera vegada en molts anys, aconseguirem que el pes del deute de la Generalitat sobre el nostre PIB no només s'estabilitzi, sinó que comenci a disminuir. I aquesta és una dada molt important per a un país que aspira a la plena sobirania. Perquè si estem en mans dels mercats, atrapats per un deute gegantí, difícilment podrem exercir la sobirania amb plenitud. I això, també és democràcia.

O democràcia o democràcia. Catalunya és una economia vigorosa, oberta i amb una immensa capacitat d'adaptació i progrés. La capacitat exportadora de Catalunya ha contribuït, en bona mesura, a socórrer l'Estat espanyol en els pitjors moments de la crisi. Els creixements registrats durant els darrers anys són fruit d'una feina ben feta, del rigor i del treball. I són creixements assolits amb unes eines de política econòmica excepcionalment limitades. Qui sap on hauríem arribat si la Generalitat hagués tingut competències per influir més positivament sobre el mercat laboral –a través de polítiques actives d'ocupació i d'estímul a la contractació laboral– o per dissenyar un marc regulador de la competència que acompanyés millor l'expansió de les nostres empreses. I, per descomptat, qui sap tot el que aconseguiríem si poguéssim gestionar i aprofitar tot l'esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya. O, senzillament, amb unes infraestructures al servei de l'economia productiva i de la gent, com una xarxa de rodalies com cal, sense la penalització sagnant dels peatges, amb el corredor mediterrani, amb un aeroport competitiu i no subordinat o amb un port de Barcelona ben connectat: unes infraestructures racionals i al servei del conjunt dels ciutadans també és democràcia.

O democràcia o democràcia. Exercir la sobirania és irrenunciable. No hi ha alternativa a la democràcia i no pot ser que aquesta es coarti apel·lant a l'imperi de les llei o apel·lant als tribunals, perquè aquests també hi eren fa quaranta anys. La prioritat del govern català és i serà el benestar de la ciutadania i el progrés econòmic i social. I alhora amb una defensa absoluta dels drets fonamentals, dels drets civils del conjunt dels nostres ciutadans, trepitjats per un Estat obstinat a maltractar la ciutadania. I avui aquests drets impliquen un referèndum d'autodeterminació sí o sí, que mai no subordinarem al permís del govern espanyol –fer-ho seria tant com possibilitar un veto permanent– si bé això no obsta per desitjar fervorosament un referèndum com el que van acordar el govern britànic i l'escocès. De fet, en la defensa dels drets fonamentals som tan moderats, o tan conservadors fins i tot, com ho va ser David Cameron. I si bé ho hem intentat infinitat de vegades, topant amb un mur d'incomprensió i rebuig frontal, no defallirem tampoc ara, ho provarem fins al darrer minut, una missió que encapçala el Pacte Nacional pel Referèndum i ho fa amb una premissa, avís a navegants: el referèndum és irrenunciable i hi ha un compromís parlamentari –transparent, sòlid, majoritari– de celebrar-lo abans de final de setembre. Quina més gran expressió democràtica hi ha que defensar i exercir el dret a votar per decidir?

O democràcia o democràcia. O referèndum o referèndum. I en això, també en això, estem conjurats amb el president Carles Puigdemont, sense matisos, amb determinació, en la celebració d'un referèndum legal i vinculant. En primer lloc, amb l'anhelat acord per celebrar-lo pactat amb l'Estat. I no és que siguem il·lusos, sinó que ens volem seguir carregant de raons. En defecte, amb el beneplàcit del Parlament de Catalunya, legítim representant de la sobirania popular, tal com expressava la presidenta Carme Forcadell en el seu discurs de presa de possessió: “Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!” El referèndum no és bescanviable. Senzillament, perquè la democràcia tampoc no ho és.