Montull, del ‘binagre' al vinagre

En la lògica de Jordi Montull, la paraula vinagre, que, com tothom sap, deriva del vi quan es fa agre, té una explicació semàntica diferent de la de la resta dels mortals, i és per això que l'escriu amb b. Als seus ulls la paraula binagre no li fa mal, però a la seva consciència potser sí que li dol la decisió presa d'acord amb la seva filla Gemma de convertir a partir de la setmana vinent el judici del cas Palau en un acte “divertit” –segons les seves declaracions textuals ahir a la Ciutat de la Justícia–, un divertiment que consistirà a explicar tot allò que fins ara han callat sobre el presumpte pagament de comissions il·legals de Ferrovial a CDC a través del Palau de la Música. I potser li dol, o ho fa veure –que de molt bons actors n'és plena la història dels processos judicials d'aquest país–, perquè si no no tindria cap sentit el gest que la mà dreta que Montull va dedicar ahir al que fou tresorer de CDC, Daniel Osácar, només arribar a la Ciutat de la Justícia, quan se'l va trobar fent temps mentre el seu advocat no arribava. Montull es va acostar expressament fins on era Osácar –l'hauria pogut evitar però no ho va fer– i li va tocar el colze, exercint una certa pressió, amb aquell gest de proximitat i de consol que es fa quan una persona se'n troba una altra que està passant un mal moment. Van parlar tots dos homes i per la cara que va fer Montull no era difícil interpretar –terreny perillós aquest en el món del periodisme però no sempre mancat de fonament– que presentava una mitja disculpa a Osácar pel divertiment anunciat o per la ració de vinagre –aquesta vegada sí, amb v– que tant ell com la seva filla Gemma li pensen administrar la setmana vinent.

És pertinent parlar de l'ortografia de Montull perquè ahir l'antic director administratiu del Palau es va passar bona part de la densa sessió d'obertura del judici prenent notes en una petita llibreta, aparentment apuntant arguments que els advocats de les defenses anaven exposant com a qüestions prèvies. Només ell sap què hi va apuntar i com ho va escriure i, sobretot, si les anotacions han de servir per acabar de vestir la seva declaració de la setmana vinent, però el que és evident és que ahir totes les mirades estaven centrades en aquest home i la seva filla i no tant en la figura cada vegada més empetitida, cada vegada més irrellevant en la causa, de Fèlix Millet.

I és que la família Montull va acaparar i protagonitzar ahir tots els titulars de portada de la premsa de Barcelona, amb la qual cosa el judici més que el cas Palau o el cas Millet semblava el cas dels Montull. Tant és així que el mateix Jordi Montull no se'n deu avenir del fet que per primera vegada els papers s'hagin invertit amb relació a Fèlix Millet: per primer cop ha deixat de ser l'actor secundari, l'home que acomplia tots els desitjos del seu cap, el lladre que es va conformar amb el 20% del botí de l'espoli mentre el seu cap arrambava el 80% restant. Per fi, i per art i gràcia de la seva voluntat d'avinagrar la vida al món convergent, la presència de Montull ha passat a tenir més interès i significança que la de Fèlix Millet.

Amb aquesta lògica, si s'hagués pogut escoltar la conversa que Montull i Millet van mantenir poc abans que l'agent judicial els cridés per entrar a la sala de vistes hauria tingut més interès pel que el primer li podia dir al segon que no a la inversa. Tots dos van parlar en un espai apartat, rere una mampara que donava a la trobada un cert aire de discreció, amb una gestualitat que semblava la d'un acte de confessió, i durant prou estona per dir-se alguna cosa més que l'“hola com estàs, quant de temps sense veure'ns”.

Mentre parlaven, Montull seia en una cadira, amb la seva jaqueta fosca de cremallera de jersei de mossèn progre cordada fins a dalt de tot del coll, per posar-se a l'alçada física de Millet, que una vegada més, i com ell mateix ja havia anunciat, va aparèixer en públic assegut en una cadira de rodes on queda mal encaixat, com consumit, i evidentment amb l'aspecte d'estar superat per les circumstàncies.

A la trobada entre tots dos homes, s'hi va afegir per uns instants Gemma Montull. Abans d'apropar-s'hi, la dona va fer un gest amb el polze amunt al seu pare, interrogant-lo per com s'estava desenvolupant la conversa, i aquest li va respondre amb un somriure afectuós. La Gemma s'hi va acostar i va dedicar a Millet dos petons i un gest afectuós a l'esquena, de confort, com el que el seu pare havia fet feia una estona a Osácar. Ahir els Montull es van dedicar a repartir carícies, la setmana vinent repartiran vinagre.