El rescat d'un alcalde
Un llibre il·lumina la figura d'Hilari Salvadó, l'últim alcalde republicà de Barcelona, que es va abocar a la resistència als bombardejos i l'acollida dels refugiats del feixisme
Lligat als inicis d'ERC, va ser un home “cent per cent popular”
Com és que no sabíem gran cosa de l'últim alcalde republicà de Barcelona? Com és que havia quedat soterrat el llegat d'un alcalde enormement popular a l'època, que es va abocar en cos i ànima a la resistència als bombardejos i a l'acollida de refugiats procedents de l'Espanya franquista? La resposta és la constatació de la memòria col·lectiva furtada. Un llibre que es presenta avui, Hilari Salvadó. Alcalde de Barcelona quan plovien bombes, publicat per la Fundació Irla i l'Ajuntament de Barcelona, fa inexcusable la possibilitat de conèixer una figura fascinant. És un aprofundit estudi que signa l'historiador Pau Vinyes, autor, entre d'altres, de la biografia del periodista i traductor de Tintín al català, Joaquim Ventalló, i d'un llibre sobre l'avantprojecte d'aeroport de Barcelona, als anys trenta. Vinyes ha “desenrunat” de l'oblit “un home d'acció i carismàtic, molt estimat a la Barceloneta”, el barri on va néixer i on va militar en el republicanisme i el catalanisme d'esquerres.
Fill d'una família humil de pescadors, Salvadó (1899-1966) va perdre el pare i quatre germans en una tempesta. Es va dedicar a fer de comercial i, segons revela Vinyes, tot indica que als anys 30 va participar en la fundació d'ERC. El 1934 entra com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona i serà reelegit el 1936, moment en què assumeix responsabilitats de primer ordre. Entremig, pateix presó pels Fets d'Octubre, com tot el govern municipal i el de la Generalitat. Al principi de la guerra, intercedeix per salvar alguns capellans de la violència revolucionària. El juliol del 1937 relleva Pi i Sunyer com a alcalde. El periodista Andreu Avel·lí Artís el defineix com un “alcalde cent per cent popular”, per a qui “els problemes de la ciutat no s'han convertit encara en abstraccions”. Era el primer “a acudir als llocs bombardejats” i “sovint participava a les tasques de salvament”. Va viatjar a diversos països d'Europa per recaptar ajut humanitari i denunciar la barbàrie de les bombes. Només hores abans de l'entrada dels franquistes, marxa de Barcelona. No hi podrà tornar fins al 1960. Durant la Segona Guerra Mundial, ell i la seva companya han de viure amagats en una casa pel perill dels nazis. A l'exili, mantindrà el fort lligam amb ERC i amb el president Tarradellas.
El llibre, que recull un valuós material gràfic dels nombrosos canvis i convulsions del país en el primer terç del segle XX, també aplega algunes de les cartes que s'intercanvien Salvadó i Tarradellas durant els difícils anys de l'exili, comentant la situació política. En aquestes cartes, Salvadó manté el seu tarannà d'“home compromès” i fa mans i mànigues perquè Tarradellas ajudi alguns dels seus “antics companys” republicans “més desvalguts”.
Les fotografies també certifiquen els contactes internacionals que va tenir Salvadó, tant per les recepcions que va fer a Barcelona com pels seus viatges a Londres, París i Brussel·les per “recaptar ajuts”. No s'ha de perdre de vista que durant els seus dos anys d'alcalde es construeixen nombrosos refugis antiaeris públics i s'organitza la defensa passiva ciutadana, amb juntes per districte. “Amb la seva mentalitat de servei al poble, anava als indrets bombardejats per solidaritzar-se amb els afectats i les víctimes, i participava en les tasques de salvament i rescat dels sepultats per les pedres dels edificis enrunats pels atacs aeris”, assenyala Vinyes.
Un cop a l'exili, després d'un primer pas per Montpeller, Salvadó i la seva companya, Paquita Cervera, amb qui es casa el 1953, s'instal·len a Besiers (a la regió del Llenguadoc-Rosselló). El parell d'anys que van haver de passar amagats en una casa, perquè els nazis no els detinguessin, van fer estralls en la salut de Salvadó. A principis dels anys 50 inicia els tràmits –llargs i envitricollats– per poder tornar al país, a través, en bona part, de les gestions de Ventalló.
Francesc Serinyà, l'únic i darrer funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, que hi roman en el moment de l'ocupació franquista, fa aquesta descripció reveladora sobre l'alcalde i la postergació que va haver de patir: “No havia tingut estudis i potser li mancava això, però era un gran home, amb una gran popularitat. En canvi, es va trobar, en tornar de l'exili, que ningú li feia cas, perquè, com jo ja li havia advertit, la gent se n'apartaria perquè ell era dels vençuts.” El 1965 Salvadó té un accident de cotxe, de resultes del qual acabarà morint.
En el llibre, Vinyes recull alguns dels articles que es van escriure als anys 30 sobre Salvadó, que donen testimoni del seu carisma, la seva preocupació pels problemes socials i l'arrelament a la Barceloneta –barri que, com altres veïns, va haver d'abandonar perquè va ser la diana predilecta dels bombardejos feixistes–. Just quan acaba d'arribar a l'alcaldia, Andreu Avel·lí Artís l'entrevista i n'escriu això: “Si us parla de proveïments, podeu estar segurs que al pensament, més que no pas les estadístiques, hi té la dona que va a la plaça amb el cistell. Si us parla d'escoles, en lloc de pensar en els sistemes pedagògics, la seva imaginació veu els vailets que juguen per les places de la Barceloneta, tot esperant que l'alcalde, el seu alcalde, els faci construir l'escola que manca a la barriada.” Pel periodista, Salvadó representa la “política d'un home que, posat a l'alcaldia, que mai no havia ambicionat, es troba que pot contribuir d'una manera directa a la resolució de les qüestions que ahir el preocupaven des del carrer”.
La biografia de Salvadó es presenta avui, a les sis de la tarda, a El Born Centre de Cultura i Memòria, i permetrà veure plegats, en el mateix acte, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el president del grup municipal d'ERC a la ciutat, Alfred Bosch.
