El referent de Carrasco i Formiguera, avui

En Manuel Carrasco i Formiguera era un home de principis i conviccions, que el van portar a doctorar-se en Dret i a fer política. Els principis de llibertat i de justícia van guiar tota la seva trajectòria. Per a ell els partits polítics eren només instruments per desenvolupar principis, tant és així que va militar en tres partits diferents. Ell mantenia els mateixos principis de sempre, però els partits mudaven, malauradament, els seus ideals. Manuel Carrasco no es va moure ni un mil·límetre de les seves conviccions. Marxà de la Lliga per poc catalanista i d'Acció Catalana per massa laïcista.

Era independentista i cristià i, per aquests motius, va entrar a formar part de la Unió Democràtica de Catalunya dels anys 30, acabada de néixer. Estic convençut, tal com va afirmar un dia el seu fill Raimon, que Manuel Carrasco hauria marxat de la Unió de l'any 2015 per participar en la fundació de Demòcrates de Catalunya, de la qual els seus fills, en Raimon i la Rosa Maria, són fundadors.

Avui fa setanta-nou anys de l'assassinat d'un home de principis, avançat al seu temps. En Raimon Carrasco ens explica, al llibre Entre el sabre i la bomba, d'en Francesc Canosa, que el seu pare tenia un sentit físic de la llibertat! Físic! No podia veure un canari engabiat. Quan en veia un, el treia de la gàbia i el feia volar. Així, encara menys podia suportar veure tot un poble engabiat, anul·lat i no prou conscient de la pròpia força per sentir-se subjecte polític.

Manuel Carrasco era profundament autodeterminista, ho expressava de manera senzilla però cristal·linament quan proclamava: “Som Catalans, no som res més que Catalans, cal que nosaltres ens n'assabentem, que ho som. Quan sapiguem tots que som Catalans, sabrem que Catalunya és una nació que ha d'aspirar a la llibertat que per dret li pertoca, i quan els Catalans, en la seva majoria, vulguin de debò la llibertat de Catalunya, Catalunya serà lliure, perquè si no li donen la llibertat estarà en situació de conquerir-la.”

Vuit dècades després de la seva mort, aquestes paraules resumeixen rotundament la situació en la qual ens trobem en l'actualitat com a poble. Conquerir la llibertat a través d'un referèndum només depèn de nosaltres: no depèn d'Espanya ni del reconeixement internacional. Només nosaltres podem i hem d'alliberar-nos de les nostres pròpies cotilles, construïdes graníticament després de tres segles d'ocupació. Tan simple com votar, tan clar com exercir el que volem ser i que per dret ens pertoca. I, sobretot, sense desobeir a ningú. No crec que a en Manuel Carrasco li hagués agradat el concepte de desobediència. Desobeir implica reconèixer l'autoritat d'algú sobre nosaltres, desobeir és acceptar que fem quelcom malament. Crec fermament que en Manuel Carrasco defensaria el concepte d'insubmissió, que demana no sotmetre't a un altre, no reconèixer cap autoritat per sobre teu. És, ras i curt, exercir el dret a l'autodeterminació, és com ell deia: “No volem que Catalunya sigui res més que allò que els Catalans vulguin; entreguem-nos a allò que els Catalans vulguin, conscientment.”

Avui estem en disposició de fer realitat els principis que ell va defensar fins al martiri i de fer-ho pacíficament davant de l'amenaça sistemàtica d'un Estat espanyol intolerant. Fer-ho com Carrasco deia, contestant al diputat franquista avant la lettre Pérez Madrigal, quan aquest li etzibava: “Lo que su señoría defiende, se defiende a tiros; con discursos, no.” Carrasco li contestà –com ho seguim fent avui–: “No está de moda en los tiempos actuales jugar a los soldados, a guerrillas, ni a trincheras. No, señor Pérez Madrigal; el derecho de Cataluña y la voluntad de Cataluña son cosas que nacen y se asientan tan profundamente en los principios inconmovibles del derecho, que no necesitan la violencia para defenderse y para imponerse, y que no temen tampoco a la violencia que intente destruirlos.”

Per això a Demòcrates de Catalunya som hereus del llegat d'en Manuel Carrasco i Formiguera, hereus sense exclusivitat. El llegat és per a tot el poble català, però a Demòcrates ens inspira en la nostra acció política. En som hereus!

Per sobre de les tribus d'esquerres i les de dretes, de la partitocràcia i dels càlculs electorals, hi ha els principis i els valors que ens guien i que no són negociables ni deformables. En aquest moment històric, el compromís de les dones i dels homes demòcrates és absolut i rotund. I si arriba el cas que a algú li tremolin les cames pel risc de ser inhabilitat, recordem-li que a en Manuel Carrasco li van llevar la vida per defensar el dret d'autodeterminació de Catalunya, afusellant-lo al penal de Burgos, i que les seves darreres paraules, davant els botxins, van ser: “Amunt, avant, visca Catalunya Lliure! Jesús, Jesús...”.