Fins on pot arribar Trump?

Una de les característiques de molts cabdills autoritaris que hi ha hagut al llarg de la història és que creien que, per mantenir-se en el poder i ser respectats pels súbdits i per les potències veïnes, calia ser temuts, i feien de la imprevisibilitat de les seves accions i canvis d'opinió una estratègia per aconseguir lleialtat absoluta.

Una característica que va lligada a aquesta imprevisibilitat és la desautorització dels seus homes de confiança. Trump ho va fer el 24 de febrer, l'endemà d'enviar el secretari de Seguretat Nacional, John Kelly, i el d'Estat, Rex Tillerson, a Mèxic per refer els ponts amb el president Peña Nieto. El president republicà va dinamitar la seva feina, va tornar a responsabilitzar Mèxic de la inseguretat i va anunciar que acceleraria la construcció del mur. I, com a bon líder egòlatra, no li tremola el pols a l'hora de desfer-se d'aquells que l'han ajudat. Steve Bannon, ideòleg de la seva campanya, va ser destituït fa una setmana del Consell de Seguretat Nacional. Dijous, després que el Consell de Seguretat de l'ONU no aconseguís aprovar una resolució de condemna a l'atac amb armes químiques, va ordenar bombardejar la base d'on havien sortit els avions, mentre advertia Síria i també Corea del Nord que no li tremolaria el pols a l'hora de repetir atacs similars. Unes amenaces totalment oposades al que havia dit tantes vegades: que ja s'havia acabat la política d'implicar-se en conflictes d'altres països.

L'atac no el va ordenar commogut pels crims d'Al-Assad. El va ordenar per demostrar, després de vuitanta dies tumultuosos en què ha encadenat derrotes a les seves ordres executives i la polèmica per les investigacions sobre la connexió russa, que és ell qui mana. Ho va fer per mostrar a l'ONU, a la Xina i a Rússia que és ell el president de l'única potència. Però no sembla, si continua així, que la jugada li hagi de sortir bé.

Fa un mes, un prestigiós grup de psiquiatres dels Estats Units van signar un document en què qüestionaven la seva capacitat per governar. I, més enllà que no es vulgui que Al-Assad continuï en el poder a Síria i que es desitgi frenar Kim Jong-un a Corea del Nord, si Trump ordenés nous atacs podria abocar els Estats Units a una espiral de la qual serà difícil sortir. Només pel que fa a Síria, resultarà impossible derrotar Estat Islàmic si s'ataca també les forces sirianes, russes i iranianes, i això ho saben també els caps militars de Washington i les tropes que té desplegades allà. I, a diferència dels menyspreables Al-Assad i Kim Jong-un, que no han de donar explicacions ni a la premsa, ni als votants, ni al Congrés, ni als tribunals ni a l'estat major, Trump sí que ho ha de fer.