Tots els escenaris estan oberts

Hi havia un temps en què la política, l'economia i la societat estaven tranquil·les; fins i tot a casa nostra es deia que érem l'oasi català i els equilibris de la guerra freda feien que en l'àmbit europeu i mundial també hi hagués certesa fonamentada en part, això sí, en la por a l'altre. Ara la situació és molt diferent. Així, a Catalunya tenim un escenari polític incert, amb la voluntat del govern de convocar un referèndum abans del setembre i amb el govern de l'Estat fent tot el que pot per aturar-lo i desacreditar-lo i la comunitat europea i internacional cada vegada més expectant en espera d'esdeveniments, com també ho està la ciutadania catalana. Veurem què ens ofereix el futur. Pel que fa a Europa, amb la difícil gestió de la crisi dels refugiats, la complexa sortida i efectes de la crisi econòmica, amb evidents mancances de control de la seguretat i del terrorisme, amb disfuncions entre els estats membres de la UE i, per acabar-ho d'adobar, amb l'activació de la negociació del Brexit ja en curs i amb les eleccions presidencials a França, molt importants, i legislatives a Alemanya, ben a prop. I a tot això s'hi ha d'afegir la incerta i antieuropea presidència de Trump, la Rússia de Putin i la Turquia d'Erdogan, que encara compliquen més l'estabilitat de la Unió Europea. I pel que fa al món, una UE debilitada en el pla internacional per la seva manca de capacitat política ha de competir amb la monolítica política de la Xina, que, paradoxalment, s'alça com la garantia contra el proteccionisme, l'estrambòtica i erràtica política de Trump de difícil predicció i els veïnatges enverinats de Rússia i Turquia. Tot plegat genera un còctel de difícil combinació, com veiem, per desgràcia, cada dia a Síria, sovint a Ucraïna i dins d'Europa en forma d'atemptats terroristes.

Així, tots els escenaris estan oberts i estan bàsicament en mans dels polítics i grups d'interès i és en aquesta situació que crec que, en el món del segle XXI, on la informació és ràpida i al moment, falta l'acció d'un actor central com és la ciutadania, la qual s'hauria d'implicar a fons en les activitats polítiques i socials de l'àmbit de cadascú, amb la finalitat de fer-se sentir i exigir als governants que compleixin els programes electorals i que ajudin i consensuïn d'acord amb l'interès general, abans que posar pals a les rodes en benefici propi. De fet, s'ha de tenir clar que, la política, si no la fas, te la fan, i això vol dir que si la ciutadania no s'activa i no participa en els esdeveniments que l'afecten i no mostra la seva disconformitat amb el que li sembla que no es fa bé arreu del món, finalment els resultats –i per tant, els efectes sobre la gent– seran els que hagin decidit les elits polítiques i econòmiques que tenen el poder. Així, ben segur que la participació i la pressió ciutadanes, per altra part lògiques en els temps que corren, donaran els seus fruits i seran garantia de democràcia, tolerància, solidaritat i respecte a les minories i als drets humans, i tot això ens farà més lliures.