Cibeles val un aplec

Amb 33 anys, Manuela Carmena va salvar la vida en l'atemptat de la ultradreta contra els advocats laboralistes d'Atocha el 24 de gener del 1977. Més de quaranta anys després d'aquell fatídic dia en què ella va sobreviure als pistolers ultradretans gràcies a un canvi en l'agenda, però en què van ser assassinats els advocats Enrique Valdelvira, Javier Sauquillo i Luis Javier Benavides –a més de l'estudiant Serafín Holgado i l'administratiu Ángel Rodríguez–, Carmena va haver de suportar que davant de l'ajuntament de Madrid s'hi apleguessin uns 300 simpatitzants de Falange i Alianza Nacional per realitzar un acte d'enaltiment feixista i increpar l'alcaldessa pel fet d'acollir Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva en l'última oferta de pactar un referèndum. “¡Puigdemont al paredón!”, “No ens enganyen, Catalunya és Espanya!” i “Separatistes, il·legalització!” eren els crits que contraprogramaven la conferència a la plaça de Cibeles.

Amb l'autorització de la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, filla del membre fundador de la Fundación Francisco Franco, Fernando Dancausa, Cibeles es va convertir des de les cinc de la tarda i fins a les vuit del vespre en una postal de color sèpia i olor de naftalina de l'obscur Madrid dels anys seixanta. Entre els líders de l'aplec hi havia cinc dels assaltants de Blanquerna –amb Jesús Fernández Fernández al capdavant– i Pedro Pablo Peña, advocat dels atacants i líder d'Alianza Nacional que es defineix com a “hitlerià”. Minuts abans de les sis de la tarda, l'hora de l'aplec dels nostàlgics franquistes, la Policía Nacional va permetre als convocants aparcar un Opel Meriva amb els vidres tintats davant de l'ajuntament com qui té una plaça d'aparcament assignada, perquè els organitzadors poguessin descarregar els altaveus del míting i dues grans pancartes enrotllades amb els lemes “La unitat d'Espanya ni es vota ni es negocia” i “Blanquerna absolució”. Fernández, condemnat pel Suprem a catorze mesos de presó per l'assalt a Blanquerna, fins i tot es va permetre increpar dos policies nacionals per obligar-los a aparcar cinc metres més enllà del que ell volia, la qual cosa va forçar-lo a carregar els altaveus a l'espatlla.

Ja amb el micròfon a la mà, el més encès va ser el líder d'Alianza Nacional, Pedro Pablo Peña. “L'1 d'octubre serem a Barcelona per impedir el referèndum!”, va avisar entre el fervor. El falangista Jesús Muñoz, al seu torn, va homenatjar “els catorze valents que uns metres més amunt [el número 44 del carrer Alcalá, el Centre Blanquerna] van omplir de dignitat per un minut aquella cova del separatisme”. L'esment va suscitar els càntics de “Glòria eterna als patriotes de Blanquerna!” i “Blanquerna, absolució!”

Més enllà dels càntics, l'energia dels concentrats passava per poder increpar en directe algun rostre de l'independentisme que ells fossin capaços de reconèixer. Així, mentre diputats com Feliu Guillaumes (PDeCAT) acudien a Cibeles en pau, l'arribada de Joan Tardà i de Lluís Llach va inaugurar les ofenses i els intents d'agressió frenats per un cordó policial. Després de tres hores al sol de Madrid, la fam falangista d'insultar a qualsevol preu oferia escenes curioses com la de Cayetana Álvarez de Toledo. La portaveu de Libres e Iguales sortia d'escoltar Puigdemont in situ, va somriure davant l'aplec falangista, va obrir el mòbil per enregistrar els presents com si allò fos una atracció turística i es va guanyar els insults més barroers dels que ni la identificaven. Qui més ires va concitar a Cibeles, però, va ser Josep Sánchez-Llibre, antic diputat d'Unió i ara responsable a la CEOE de les relacions amb el Congrés. Els assaltants que l'11 de setembre del 2013 van veure com Sánchez-Llibre els barrava el pas no l'obliden i el van seguir fins al pas de zebra més pròxim, on la policia va refer el cordó protector.

I el Madrid que escolta? Lluny de la cridòria i allà on els catalans Albert Boadella, Andrea Levy i Alícia Sánchez-Camacho van proclamar divendres el solemne “No a Cibeles. No a la casa de tots els madrilenys”, Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero, de Podem, van encarnar amb discreció els madrilenys disposats a escoltar a casa seva.