converses Banc Sabadell
Cap a on va Europa?
El president Juncker ha posat damunt la taula cinc possibles escenaris per al projecte comunitari de cara al 2025 Les opcions proposades van des d’avançar en la integració fins a la possibilitat de girar cua
-
Els sis convidats del debat sobre el futur d’Europa que s’emetrà avui a El Punt Avui Televisió JUANMA RAMOS. -
Fernando Guirao, Maria Mut, Josep M. Vilarrubia, Xavier Ferrer, Ferran Tarradellas i Iván Serrano, en el debat mensual a El Punt Avui Televisió patrocinat pel Banc Sabadell, amb el presentador i moderador Eduard Berraondo al mig, en un moment de la trobada, que s’emetrà avui a les 13.30 hores Joan Manuel Ramos Fernandez.
El ‘Brexit’ ens ha fet veure que girar cua és una opció possible
Les propostes de Juncker són una referència de cara al debat
El projecte europeu està en hores baixes. Tant que, per primera vegada en els seus 60 anys d’història, es parla obertament de la possibilitat de girar cua. La traumàtica sortida del Regne Unit i l’auge de moviments populistes són alguns dels factors que hi ha darrere del debat que ha obert el mateix president europeu, Jean-Claude Juncker, que acaba de plantejar cinc possibles escenaris de futur per a la UE de cara al 2025. Al voltant d’això, reflexionen els sis convidats –Josep M. Vilarrubia, Xavier Ferrer, Fernando Guirao, Ferran Tarradellas, Maria Mut i Iván Serrano– en el debat mensual Converses del Banc Sabadell, que patrocina l’entitat financera. S’emet avui a les 13.30 hores a El Punt Avui Televisió.
L’Europa dels 27, ja sense el Regne Unit, ha de decidir si vol tornar al punt de partida i retrocedir al model del mercat comú o respondre al monumental repte avançant cap al federalisme i creant uns autèntics Estats Units d’Europa. Entre els dos extrems, hi ha tres opcions més: seguir com fins ara, fer menys però millor o recuperar la idea d’una Europa a la carta, a dues o més velocitats. “El president Juncker ha obert el gran debat i ara vol que es discuteixi a tota la UE”, diu per obrir foc en aquest debat Ferran Tarradellas, director de la representació de la Comissió Europea a Barcelona, tot i que matisa: “Dels cinc escenaris, no vol dir que se n’hagi d’escollir un. Són referències; se’n pot crear un de nou o que el resultat sigui una barreja.” Hi està d’acord Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’història al departament d’economia i empresa de la UPF. “Sempre hi ha hagut opcions –assenyala–, i tots els escenaris són necessaris i perfectament compatibles.” “L’escenari futur agafarà peces de cada escenari possible”, aclareix.
Per Josep Maria Vilarrubia, membre del departament d’investigació del Banc Sabadell, és clar que, encara que es treballa amb totes les hipòtesis damunt la taula, “algunes són desitjables i d’altres no ho són ni per al Banc Sabadell ni per al futur d’Europa”. Com la resta de convidats, reforçar encara més Europa és la seva alternativa predilecta. També la de Maria Mut, professora de dret internacional i de la UE a la UIC. “Jo, personalment, voldria més Europa –indica–, tot i que malauradament passarem a una Europa a dues velocitats.” “El projecte suposa reforçar els valors de la UE i aconseguir més implicació de la ciutadania”, resumeix la professora. La mateixa aposta és la de Xavier Ferrer, president del Consell Català del Moviment Europeu, que es decanta pel cinquè escenari proposat per Juncker: “Amb el Brexit damunt la taula, serà més fàcil apostar per una unió política de veritat, i sempre amb la ciutadania com a element de cohesió.”
El desencís de la ciutadania és un dels temes que més debat generen entre els convidats de la tertúlia. Segons Iván Serrano, doctor en ciències polítiques i investigador a l’Institut de Recerca de la UOC, “entre els ciutadans, hi ha un greu problema de percepció”, perquè, “tot i que afecta molt més del que es pensen”, no hi ha consciència de la importància de la UE en les vides de les persones. Va quedar demostrat, destaca, en el cas de “les zones angleses que van votar en contra de mantenir-se a la UE quan eren receptores d’ajudes europees”. Per Maria Mut, el problema és que el projecte europeu “s’ha tornat massa mercantilista”; per això, no és estrany que “es plantegi l’escenari de ser només un mercat comú”. Mut considera que “hem de recuperar el pla original de Robert Schuman i Jean Monnet” i, per fer-ho, és “essencial que els ciutadans s’hi sentin inclosos”.
Fernando Guirao també se’n va als orígens del projecte europeu per explicar el perquè de la situació actual: “La idea fonamental dels pares fundadors era reforçar els seus sistemes democràtics perquè pensaven que les democràcies consolidades i sostenibles a llarg termini eren la solució a una part dels problemes europeus.” El problema, reflexiona el catedràtic, “és que el nivell de vida dels ciutadans europeus no està millorant i se senten desprotegits, de manera que estan enfadats no amb la UE, sinó amb tot aquest conjunt institucional que havia de solucionar els seus problemes i no ho està fent”. “Si tinguéssim un nivell de vida creixent, no tindríem cap problema amb la UE”, constata.
Per la seva banda, Ferran Tarradellas creu que el que passa és que “els ciutadans tenen la percepció que Europa ha de resoldre tots els seus problemes, i això, amb un 1% del PIB de pressupost i amb unes competències molt limitades, és molt difícil de fer”. El director de la representació de la Comissió Europea a Barcelona destaca que Europa ja ha avançat en àrees com la lluita antiterrorista, el programa de beques, les fronteres comunes i la política energètica, i ha impulsat grans iniciatives com els Erasmus i el pla de garantia juvenil, però remarca: “Això és el que podem fer amb el pressupost i els mandats que tenim, i els estats membres cal que ho diguin.”
Valoració diferent
L’escenari de l’Europa federal és també el preferit de Josep M. Vilarrubia, del Banc Sabadell, tot i que es pregunta si hi ha “prou capital polític” per impulsar-lo. “Hi ha estats que estan bastant més contents amb el seu marc institucional que no pas amb el que els dona ara mateix la UE”, recorda. I en posa un exemple clar: “Quan fan una enquesta i pregunten si estan d’acord amb les seves institucions, els països del sud estan insatisfets amb les pròpies i veuen les europees com una alternativa millor.” Passa el contrari amb els països del nord. “La valoració de les institucions no és diferent, però senzillament tenen una autoestima molt més elevada i, per tant, no són tan proeuropeistes”, reflexiona.
Malgrat els entrebancs, Xavier Ferrer considera que “s’haurà d’anar a l’Europa federal, perquè el món va molt de pressa, i perquè, si no, continuaran passant coses com el Brexit”. “Un cop s’hagi resolt la gestió del Brexit –opina–, França, Alemanya i els altres estats s’hauran de plantejar seriosament què volem ser de grans.” A parer del president del Consell Català del Moviment Europeu, “només podem anar cap a una Europa federal i amb integració de polítiques econòmiques, àmbit en què ja s’han fet passos importants, però també en àrees com la immigració”.
En aquest moment del debat, Iván Serrano fa autocrítica, ja que considera que hi ha una gran distància entre “el desig teòric o normatiu i el que és viable i factible”. “Fins que, com a analistes, no entenguem això, Europa ens decebrà”, alerta. Com recorda el doctor en ciències polítiques, la Unió Europea va néixer en un marc teòric que demanava estrènyer les relacions comercials dels països amb la premissa que no hi ha guerra entre democràcies capitalistes. “Tampoc hem d’oblidar –indica– la idea d’identitat i d’estat nació”, ja que, “quan tenim molta experiència compartida amb altres persones o grups respecte a un centre burocràtic, s’acaba generant un sentiment de lleialtat i identitat comuna”. Això és el que perseguia el disseny originari del projecte europeu: “Crear un monstre burocràtic amb presència a tot arreu per generar aquest vincle.” “Si no veiem com podem reinterpretar avui dia aquests dos pilars –diu Serrano–, no entendrem les tensions i els riscos que genera.” “Bolets com el del Regne Unit demostren que s’ha de repensar”, hi afegeix.
Per Maria Mut, el Brexit s’ha viscut com un fet traumàtic, però no hauria de ser així. I reflexiona: “Si estem construint el projecte des d’una visió democràtica, ens hem d’anar acostumant que hi haurà moltes més veus crítiques; el que hem de fer és establir unes vies perquè això es pugui canalitzar.” “Dins d’un model democràtic –conclou–, és sa que els estats que no en vulguin formar part el puguin abandonar de manera civilitzada i que els estats que vulguin continuar cooperant o integrant-s’hi ho puguin fer.”
Els recels cap al projecte europeu hi són, però també hi ha qui valora la feina feta, reflexionen els nostres convidats. Com recorda Ferran Tarradellas, “fins i tot han sorgit moviments europeistes espontanis perquè s’han adonat d’alguns avantatges del dia a dia com ara bellugar-se sense tenir passaport, pagar amb la mateixa moneda sense haver de fer canvis i tenir protecció consular si vas a un altre país.” “Són les coses que hem guanyat i que la societat no vol perdre, són els seus valors”, destaca.
Xavier Ferrer assenyala que el Brexit ha tingut més conseqüències. “Ens ha obert els ulls i ens ha fet veure que hi ha una possibilitat que no estava prevista ni en els tractats”: tornar a la casella de sortida. “Ha de servir als ciutadans i també als governants per veure que tenim la responsabilitat d’avançar més en polítiques comunes que evitin que anem enrere”, sosté. De tota manera, alerta que no serà possible “si no som capaços de fer que la ciutadania se senti tranquil·la, que no hi hagi àrees marginades econòmicament i que hi hagi un entramat social integrador”.
El debat a El Punt Avui Televisió continua i Josep M. Vilarrubia hi posa ordre deixant clar que el Brexit ens ha ensenyat que cal “acceptar les diferències”, però les negociacions amb el Regne Unit també han servit per comprovar que hi ha un “mínim comú” que s’ha d’acceptar si es vol formar part del club europeu: “La llibertat de moviment de béns, serveis, capitals i persones.”
A l’hora de parlar de les opcions que hi ha més enllà d’aquest mínim comú denominador, Fernando Guirao creu que s’ha de distingir molt bé entre integració i cooperació. “La UE és un escenari ideal per a la cooperació, mentre que la integració –reflexiona– requereix una condició sine qua non”, i és que tots els afectats tinguin la mateixa percepció del risc i de la seva incapacitat per afrontar-lo en solitari. “La integració tan sols es produeix en moments molt decisius, i el que hem de fer és combinar-ho”, destaca el catedràtic d’història. I, tot seguit, conclou: “El conjunt té molta gràcia; hem de continuar cooperant i integrant tot allò que puguem.”
Pel que fa als reptes de futur, és Iván Serrano el que té més dubtes sobre si la UE serà capaç d’afrontar-los: “El Brexit descorre la cortina i deixa veure les coses lletges, però soc escèptic i no crec que això generi un horitzó més optimista per a la UE”, assenyala el doctor en ciències polítiques. Els experts, recorda, fa temps que són conscients de les disfuncions del projecte. “Jo no veig ben resolts temes com ara la manera com es prenen les decisions fora dels fòrums formals; entre altres coses, perquè ens trobem amb el problema clàssic que els que tenen la participació directa d’un cert sistema polític voten per la pseudodissolució de responsabilitats.”
Reunions d’escala amb massa veïns
En el debat que avui emetrà El Punt Avui Televisió, va tenir molt d’èxit l’analogia de Ferran Tarradellas, que compara l’engranatge de la Unió Europea amb una escala de veïns. “Imagineu-vos una reunió d’escala amb 28 veïns. Només que parli cinc minuts cadascú, es necessiten dues hores i mitja”, posa com a exemple. Després de fer aquesta analogia, matisa que arribar a acords pot ser més fàcil si s’és flexible. “No s’ha entès bé el que volia dir Juncker amb l’Europa de les dues velocitats –reflexiona–, perquè el que volia dir és que qui vulgui avançar ho pot fer amb tres condicions”, que serien: estar sotmès al control del Parlament Europeu, que els avenços estiguin oberts a la resta de socis perquè s’hi puguin afegir quan vulguin i que es faci amb la voluntat que Europa continuï avançant.
Josep M. Vilarrubia segueix amb l’exemple de la comunitat de veïns: “Cada persona té una visió: n’hi ha un que vol ascensor, per exemple, i un altre que no. I, com que aquí es tracta de 28 països, la cosa s’ha complicat molt.” De tota manera, sosté que en els eurobaròmetres es veu que la gent té preferències, i “els polítics haurien de mirar en què vol avançar la gent i en què no: la famosa geometria variable de la qual al seu moment parlaven els britànics”.
Maria Mut agafa el guant i fa servir el cas de la Gran Bretanya per reflexionar: “No sé què passa amb els polítics que a vegades no saben seure i arribar a un bon acord.” “Abans del Regne Unit, hi havia altres alertes, però volen fer veure que tot funciona perfectament”, critica. Per Xavier Ferrer, cal avançar, i de pressa, perquè anem perdent pistonada. “Som la primera potència econòmica, però, si ho mirem a escala d’estat, només n’hi ha dos o tres d’europeus entre els deu primers del rànquing mundial.” “Si volem ser presents al món i tenir capacitat per defensar la llibertat dels ciutadans –remata–, hem de fer passes endavant.”