“El pitjor de tot és estar sol amb els teus fantasmes”

Quan vaig a Síria, conec l’alt risc de segrest que hi ha perquè alguns companys acaben de ser segrestats, com el japonès Jumpei Yasuda, que continua segrestat dos anys després. Abans d’anar-hi, vaig contactar per Facebook amb un sirià, cosí d’un casc blanc amb qui jo vaig col·laborar el 2014 i vaig aconseguir 4.000 quilos de material escolar per a nens sirians, i el contacte em va dir que ens garantia els salconduits i la protecció fins a Alep. No hi anem a la babalà! El problema del segrest és que no el veus venir; confiàvem en ell i no ho vam veure fins al final.

L.M. és un exmilitar espanyol a qui jo entrevisto per a France-Presse el 2012 i que va instruir els rebels sirians a Idlib. I envia una carta als segrestadorsamb el carnet de militar del Ministeri de Defensa espanyol i l’encapçalament “Hola, Antonio. Em dic X. Soc el teu millor amic”. I els segrestadors es pregunten per què un militar, dels tres segrestats, només pregunta per un. I conclouen que no soc periodista i que soc un traficant d’armes, un espia o un agent infiltrat. Tot canvia: creuen que tenen una peça més valuosa que un periodista.

Lluites contra l’angoixa de la incertesa de qui et té segrestat i quin serà el teu final i contra l’angoixa d’un personatge que no saps què deu estar explicant als segrestadors. I L.M. els promet 100 milions de dòlars! I després els diu: “O l’allibereu o us envio un comando.” Els companys creien que L.M. era el negociador del govern espanyol i que aviat seríem lliures, i jo els deia: “No, és un tarat i tenim un problema.” Vull creure que L.M. hi irromp de bona voluntat, però...

Des que començo a cobrir Síria el 2011, a més de si ets del Barça o del Madrid, la pregunta recurrent és si ets cristià o musulmà. I, si dius que ets cristià, tots et volen convertir. Però, és clar, que et venguin cada dia com de bo és l’islam quan et torturen i quan no saps si acabaràs viu o tallat en dos trossos... El segrestador que jo anomeno Espikinglish –l’únic que parlava anglès– s’ofenia amb mi pel fet de ser cristià tot i oferir-me l’Alcorà i llavors em feia veure vídeos de decapitacions i em deia: “Jo vull convertir-te a l’islam perquè, si demà et matem, aniràs a l’infern i t’hi cremaràs durant tota l’eternitat.” I jo li vaig dir: “L’infern no és això?” El pitjor de tot és estar sol amb les teves pors i els teus fantasmes, i vaig començar a parlar amb Déu per no sentir-me sol.

Pensava molt en Jim Foley i en Austin Tice, que fa cinc anys que està segrestat. Quan m’aïllen, a més del maltractament físic i psicològic, un dia em fan un simulacre de decapitació com a càstig per un intent de fuga inexistent. I em diuen que la propera vegada l’execució serà real. Quan ve a la cel·la un gihadista vestit de negre amb un ganivet de combat a la mà com el que van fer servir per matar Foley, jo em temo el pitjor, i no estava preparat per a la mort. I pensar que els pares em podien veure decapitat en un vídeo... He plorat moltíssim i recordava Jim de genolls amb aquell fill de puta al darrere i volia estar a la seva altura: enviar el missatge que te’n vas sense que t’hagin pres la dignitat.

Penses: “Com pot ser que Javier Espinosa, Ricard García Vilanova i Marc Marginedas passessin sis mesos segrestats i jo ja vagi pel camí del novè mes? Et passa pel cap que no importes a ningú, i no era cert. El meu pare em diu que no tinc una professió, sinó un hobby molt car, però és que és la meva professió! I la realitat del freelance és la precarietat; suposo que la culpa és del cine, perquè presenta els corresponsals de guerra com milionaris i herois. I jo tenia por. Hi anem perquè volem, sí, i només volem ser pagats amb dignitat.

Jo no tinc cap constància que s’hagi pagat cap tipus de rescat per nosaltres. Sé que un diari turc va publicar una xifra [10 milions, segons Yeni Safak]. Jo no ho sé; jo estava en un forat, no sabia si tornaria a veure els meus i un dia m’alliberen.

Tots són joves, de 20 o 22 anys, que quan va començar la guerra tenien 15 o 17 anys, i que s’han entregat a Al-Qaida perquè no tenen esperança; tenen mares, pares, dones i germans morts... Són éssers humans que ho han perdut tot; els queda Déu i aferrar-se a Estat Islàmic o Al-Qaida, així que pots entendre el sentiment de frustració. Però no justifico agafar les armes. Es pot ajudar a través de les ONG.

Era trist: tothom parlava dels tres periodistes segrestats, però ningú parlava de Síria ni dels sirians. No vam anar a Síria a convertir-nos en notícia, sinó a narrar la pitjor guerra del segle XXI: més de 500.000 morts en sis anys. Vaig dir: “Gràcies, però narrem el que passa a Síria!”