Ètica, postveritat, individualisme i referèndum

En els darrers temps es va posant de moda parlar de la postveritat, per no dir cruament el que és: la mentida institucionalitzada. Repetir la mateixa mentida no la converteix en veritat; és una pèrdua ètica molt gran d’una societat basada en un fort individualisme, en què per al meu benefici puc fer tot el que calgui, com si això ja convertís en ètic tot el que faci pel meu bé i dels meus, encara que perjudiqui uns altres o la societat en el seu conjunt.

La corrupció n’és un exemple. Si el jutge et declara innocent, ja ho ets; no importa que efectivament hagi robat o m’hagi aprofitat del càrrec. Si soc declarat innocent per manca de proves o per haver caducat legalment, diuen: “Tinc la consciència tranquil·la”, frase molt sentida; però és clar, amb la mentalitat abans esmentada, em puc arribar a enganyar fins a mi mateix creient que faig bé si robo, menteixo, aconsegueixo el càrrec, col·loco familiars i amics enganyant o traint principis i persones sense que em descobreixen ni denunciïn.

També hi ha moltes persones honrades, íntegres, capaces de treballar pel bé dels altres, mobilitzar-se, esforçar-se, fins i tot perdent seguretats, comoditats i privilegis. Molts són voluntaris a favor dels més desfavorits, a favor d’una societat més justa i pròspera.

Estem vivint a Catalunya un temps molt interessant. Esperonats per la crisi i per polítiques centralistes que ataquen la nostra llengua i cultura, han sorgit amb força moviments en la seva defensa; alguns han esdevinguts independentistes. Ens recorda els temps de Franco en què reclamàvem el mateix, la nostra llibertat –jugant-nos-hi molt més que ara: presó, tortures fins i tot la mort–. Una gran majoria reivindica el dret a decidir, el referèndum. El pacte pel referèndum no indica què has de votar, sols el dret a fer-ho.

Considero que cal ser una mica valents i menys individualistes per reclamar les millores socials i llibertats, que històricament s’han anat aconseguint amb esforç i sobrepassant lleis i estatus injustos. Per defensar que “Catalunya és una part meva i no tenen dret a separar-se” no s’ha d’entrar en mentides per provocar pors, com tampoc amagar –“amb la independència tot serà molt millor”– les dificultats de tot començament, ni mentir per aconseguir adeptes. No hi ha “propietat” sobre les persones: ni els fills són objectes propietat dels pares, i tenen dret a fer la seva vida i independitzar-se, encara que sàpiga greu als pares, amb qui han viscut sempre. La llibertat té un preu, la responsabilitat, i costarà aconseguir grans millores de qualitat de vida, passant per una època de dificultats i hem de saber governar-nos bé. No ha de ser un independentisme egoista, ans hem de respectar i ajudar la nostra família espanyola amb qui hem conviscut tants anys. Un país europeu obert i solidari, sense fronteres, lliure.

La universitat és una institució al servei de la societat, per crear coneixement i transmetre’l, formant persones crítiques i madures preparades per regir el futur. No és una “torre d’ivori” al marge del que passa al seu voltant –va ser així fa molts anys, però ja s’havia superat aquesta etapa–. Si una majoria del poble demana capacitat per decidir, un referèndum, hem d’ajudar-los que es faci en les millors condicions possibles; no negar els drets i les llibertats dels pobles ni escudar-se en el fet que “això és política”, ja que tota acció social és fer política.

Diferent és posar-se al costat d’una part, com seria dir “voteu aquesta posició”. Això es pot fer davant alternatives negatives i no ètiques. El pacte demana un referèndum legal.

Desitjo que siguem capaços d’estar a l’altura del que ens demanen els qui ens paguen a la universitat i que dona sentit a la nostra existència i no estar a favor d’interessos personals; que són legítims mentre no els posem per sobre del bé comú.