“La pau a Colòmbia és molt ambiciosa; inclou justícia”

Va ser complicat per la decisió molt ambiciosa de buscar un acord amb justícia. En aquests casos, el més normal és posposar la possibilitat de justícia.

Quan Juan Manuel Santos va arribar a la presidència, el 2010, Colòmbia vivia un bon moment institucional i militar i es veia la voluntat de trobar un divorci permanent entre armes i política. La negociació a l’Havana entre el govern i la guerrilla de les FARC es diferencia d’altres acords de pau pel context i perquè és diferent d’altres intents de pau previs a Colòmbia. Ara bé, en punts com ara l’entrega d’armes, calia mirar què s’havia fet en llocs com ara Irlanda del Nord.

Una combinació de factors va permetre un fet clau en qualsevol negociació: la convicció de totes les parts que el millor és la solució negociada. La convicció és un sine qua non, però no n’hi ha prou, també cal un bon disseny. La preparació va durar anys, i quan va arribar l’hora de negociar, la reflexió estava molt avançada. Un dels ingredients fonamentals va ser la decisió, molt estranya, de no declarar un alto el foc durant el diàleg de pau.

La confiança social en les FARC era petita i la lògica va ser que, sense treva, l’acord s’acceleraria. Un segon ingredient fonamental va ser que l’acord fos per negociació, no per mediació. A l’Havana, no hi havia mediadors, sinó facilitadors amb la idea que cadascú es responsabilitzés de les seves decisions. A més, Colòmbia és un país molt legalista i s’anava negociant en un marc políticament i moralment acceptable. Santos va explicar que l’acord inclouria, no només la reparació de les víctimes, sinó un sistema de justícia penal per a tothom. I això és molt rar en un procés com aquest, perquè els implicats podien ser susceptibles de sancions.

El president colombià va assumir tot el risc polític i no va ser gaire popular. És més, durant els quatre anys de diàleg, aquest va ser percebut com una traïció per una part dels colombians.

El cost i el risc de buscar la via de la pau eren altíssims. Santos va perdre moltes relacions personals i polítiques. Tenir l’expresident Álvaro Uribe com a l’enemic número u no és gens fàcil. El resultat del referèndum de l’octubre passat en què va guanyar el no al procés de pau explica el preu de negociar en un país que encara està dividit sobre aquest tema.

Sí, i per l’economia, que no viu el millor moment. Tampoc arriben totes les inversions exteriors que s’esperaven per aplicar els acords. Ara bé, podem veure la copa mig plena o mig buida: a Irlanda del Nord, l’entrega total d’armes va trigar 7 anys, i a Colòmbia s’ha fet en pocs mesos. Hi ha avanços clars que no s’haurien de debatre en campanya perquè són millores per al país.

Molts problemes han de viure amb la fortalesa de la democràcia i de l’estat de dret. El nostre acompanyament identifica terrenys comuns entre posicions diferents perquè el govern elegit el 2018 pensi que hi ha coses que paga la pena conservar.

Els sondejos donen poc suport a Santos, però espero que la història el jutgi més positivament. Les eleccions dependran dels candidats definitius, de l’economia i de la satisfacció amb el procés de pau i amb les FARC, que per als colombians tenen poca legitimitat.

Moltíssim. Veneçuela va tenir un paper directe en el procés de pau com a país acompanyant. La falta d’estabilitat, més enllà dels milers de veneçolans que arriben a Colòmbia, afecta les presidencials del 2018 perquè hi ha el fantasma del chavisme.

No, els sondejos encara li donen un 20% de suport i no crec que hi hagi un canvi de govern. A Veneçuela, hi ha dues visions del món oposades i cal crear un model on puguin conviure. Espero que el chavisme es moderi perquè el país sigui governable.