Política

opinió

Fer irreversible el que és imprescindible

Potser el govern va anar fent pensant que alguna cosa ja resoldria l’objectiu de desconnexió
Per arribar a l’1 d’octubre en condicions d’exercir l’autodeterminació, l’única garantia és la gent

La present legislatura requeria que s’assumissin força compromisos que la realitat clamava. Era la legislatura de la resposta urgent a la pobresa i a la trencadissa material de les condicions de vida d’una part molt important de la població. Alhora, i de forma indissolublement lligada a les urgències assenyalades, era la legislatura de resposta a la demanda més que legítima que els representants polítics fossin artífexs de la regeneració d’un sistema de representació que, massa sovint, havia deixat de representar-nos. I era també, com no podia ser d’una altra manera, la legislatura en què calia exercir, de manera inexcusable, l’autodeterminació d’aquesta part dels Països Catalans.

Les eleccions del 27 de setembre, i a proposta de Junts pel Sí, s’encaraven amb una lògica plebiscitària. I malgrat que la CUP-CC no va formar part d’aquella àmplia candidatura, també vam assumir donar suport al caràcter plebiscitari dels comicis. Dels límits de la proposta, de la manca de marc interpretatiu de resultats o de la lectura dels resultats obtinguts per JxSí se n’ha parlat sobradament. Però potser arran dels esdeveniments dels fets d’aquestes dues darreres setmanes, convé apuntar algunes reflexions que puguin complementar aquestes lectures.

Probablement, el govern de la Generalitat dissenyat durant els mateixos dies de la campanya electoral pels dirigents d’ERC i del que aleshores encara era CDC, i que comptava que Artur Mas seria el president, ara podríem constatar que no estava compromès, en la seva totalitat, amb cap dels objectius descrits. Amb cap. Tampoc amb el del dret a l’autodeterminació.

Potser el govern va anar caminant la legislatura amb part dels seus membres pensant que alguna cosa ja resoldria de forma pràctica el compromís de desconnexió en 18 mesos. Que potser la debilitació de la CUP-CC ajudaria a aplanar el camí. Que potser, mentre no es resolia la següent pantalla processista, seguir aplicant les polítiques dels darrers governs de CiU ja era prou motiu en si mateix per seguir caminant... Que ja es trobaria la forma d’explicar que a partir de l’aprovació de lleis de suposada desconnexió al Parlament, i amb l’ajut d’alguna declaració solemne, ja es justificaria la continuïtat de la legislatura fins a esgotar els quatre anys.

O no. En tot cas, sempre hi ha hagut experts per justificar els canvis en els fulls de ruta i les conversions d’objectius. Així s’ha fet massa sovint durant els darrers set anys.

Potser és ara quan podrien prendre sentit les paraules de David Bonvehí, quan apuntava la necessitat de reservar algunes peces per si “el procés acaba malament” poder presentar un candidat autonomista. Potser el convenciment que no s’aniria més enllà d’una reconfiguració de la realitat política en el plànol autonòmic i pactista amb l’Estat és el que explica que alguns dels membres del govern anessin fent camí aplicant polítiques gens pensades per interpel·lar la majoria del país en relació amb la ruptura.

Potser sempre hi haurà qui pretengui seguir utilitzant el processisme per avançar en unes polítiques socioeconòmiques que serveixen als interessos de sempre. Per això eren tan importants els pressupostos, i per això l’aprovació dels del 2017 hauria esdevingut una condició sine qua non per avançar en la legislatura. I potser a partir de la seva aprovació, alguns han pogut donar per amortitzada la legislatura.

Però més enllà del marc autonomista, que és el que avui encara fa que alguns estiguin centrats en els càlculs electorals, les claus de la legislatura de l’autodeterminació cal cercar-les en la declaració del 9-N del 2015 i en l’aposta pel referèndum i el procés constituent. En el fons, en el full de ruta inicial, la confrontació judicial amb l’Estat no estava prevista fins un dia concret a les acaballes dels 18 mesos. Però el fet que el Parlament declarés el TC mancat de legitimitat i de competència, que s’aprovessin les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent i les resolucions a favor del referèndum en el ple de debat de política general van contribuir a aclarir el camí cap a l’autodeterminació.

A menys tres mesos del referèndum, sabem que la nostra funció no és escatir sobre els equilibris interns del PDeCAT, els seus lideratges o equilibris. Ni tampoc concloure que consideracions sobre la cohesió interna d’una formació política podrien arribar a passar pel davant de la necessària determinació dels representants polítics davant els seus compromisos. Ens toca demanar, això sí, que els canvis efectuats siguin sincers. Que puguem saber que quan el govern diu que aposta pel dret a l’autodeterminació és que és cert. Que quan consellers i conselleres diuen que estan al servei del referèndum sigui perquè han assumit que, malauradament, i en el si de l’Estat espanyol, un referèndum tan sols és possible assumint el conflicte democràtic existent i les conseqüències repressives que pot comportar. I que un referèndum ha de servir per autodeterminar-se i, per tant, ha d’anar molt més enllà de posicionar el país sobre la seva relació amb l’Estat, ha de comportar, necessàriament, escoltar els clams existents de la pobresa, les desigualtats i les necessitats d’un país trencat no per la voluntat de votar sobre la independència sinó pels privilegis i la desigualtat.

Aquesta determinació cal fer-la extensiva a l’àmbit municipal, on haurem de passar de les voluntats declarades i les declaracions solemnes a la concreció material dels compromisos. Els municipis són claus a l’hora de desplegar la vessant executiva del referèndum. I tots els ajuntaments possibles, des de Barcelona fins a Sant Jaume de Frontanyà, amb les seves alcaldesses i els seus alcaldes al capdavant, han de demostrar el seu compromís amb la democràcia començant des de ja els preparatius necessaris per poder votar. Això ja és urgent i imprescindible, i aquí tampoc hi caben excuses possibles.

En tot cas, una cosa queda clara: l’única garantia continua sent la gent. Per arribar a l’1 d’octubre en condicions d’exercir l’autodeterminació, per sostenir la independència en cas de victòria l’1 d’octubre, per assegurar els canvis jurídics, polítics i socials imprescindibles per garantir els canvis, rotunds i profunds, que aquest país necessita i perquè, amb la potència d’aquests canvis, tot el país sencer, de Salses a Guardamar, se senti cridat també a exercir l’autodeterminació per als Països Catalans. Només la mobilització popular conquerirà el referèndum. Només la mobilització popular pot situar el país en la tensió necessària per a la recuperació de les sobiranies que ens permetin fer front als reptes que el nostre poble planteja avui. Perquè la sobirania nacional, sense contingut social, ecològic i de gènere, és un continent buit.

Forn rebat la desarticulació

El ministre de l’Interior dona per “desarticulada” la cèl·lula gihadista en la seva primera compareixença, i el conseller ho nega

L’Estat manté l’alerta 4 però reforçada en llocs clau

madrid
 
opinió

Mirem-nos als ulls

President de la Xarxa de Convivència
 

Confirmat el segon nen mort en l’atemptat de les Rambles

barcelona
 

A la caça del terrorista número 12

barcelona / ripoll
 

Bel acusa l’Estat d’usar els atacs contra el procés

barcelona
 

L’entorn volàtil de Donald Trump

washington
 
MARIA MIRANDA
ALCALDESSA DE CASTELLDEFELS (PSC)

“L’orografia de la ciutat fa molt difícil la neteja”

Castelldefels
 

‘Ramblejant’ al Saló de Cent de l’ajuntament

Barcelona
 

Vuit ferits per arma blanca a Rússia en una acció que reivindica Estat Islàmic

MOSCOU