Vaticà
Reformes amenaçades
‘Omertà’, el gran pecat
Els escàndols sobre abusos sexuals en el cercle de confiança del sant pare provoquen la primera gran crisi del seu pontificat
La llei del silenci obstaculitza la revolució anunciada per Francesc i la lluita contra la corrupció i la pederàstia
Qualsevol document que faci referència a un “pecat sexual” gaudeix del dret de secret per a l’Església
El pontificat del papa Francesc està vivint la primera gran crisi. Els escàndols dels últims mesos, sobretot els relacionats amb abusos sexuals, han evidenciat més que mai l’abisme entre les promeses benintencionades del sant pare i la tossuda realitat vaticana, que es resisteix a netejar-se.
D’una banda, Bergoglio ha aconseguit renovar l’encarcarada imatge de l’Església catòlica. Líder carismàtic, ha fet de la proximitat als últims i de l’ecumenisme el tret distintiu del seu papat. Però, de l’altra, a la pràctica, la revolució que havia anunciat ha quedat estancada: la lluita contra la pederàstia, la corrupció i l’opacitat financera ha, de moment, fracassat.
Francesc té molts enemics dins de la cúria que impedeixen les reformes. Però part de responsabilitat de la situació actual rau també en eleccions poc encertades del pontífex. El cas més paradigmàtic és el del cardenal George Pell, incriminat per la justícia australiana per haver presumptament comès i encobert abusos sexuals a menors al seu país natal. Big George, com se’l coneix al Vaticà, era el braç dret del papa. Francesc el va triar personalment per a assumir el paper més important: “moralitzar” la corrupta cúria romana després dels escàndols de l’etapa de Benet XVI i posar ordre a les opaques finances del Vaticà.
La gestió financera de Pell ha estat un desastre: la IOR, la banca vaticana, un niu de diner negre, s’ha negat a facilitar els noms dels exclients presumptes evasors fiscals a les autoritats italianes, no s’ha fet transparència ni en l’origen ni en la destinació dels ingressos i els comptes secrets hi continuen existint.
Pell ha estat un fervent capitost de l’ala conservadora de l’Església, que s’ha imposat des de dins la cúria per frenar l’obertura progressista promoguda per Francesc cap als homosexuals i als divorciats, aconseguint que la doctrina no es modifiqués ni en una sola coma. I, amb tot, Francesc li ha mostrat sempre total confiança.
Quan Bergoglio el va nomenar el seu braç dret, era conegut que Pell havia estat acusat d’abusar d’un escolanet i en va ser absolt per falta de proves. I que desenes de víctimes d’abusos australianes l’acusaven, des de feia anys, d’haver estat un encobridor sistemàtic de casos de pederàstia. De fet, aquestes ombres van ser les que van frenar Benet XVI de promoure un figura tan fosca com Pell, tot i ser-hi més afí ideològicament.
Dos dies després de la incriminació de Pell per part la justícia australiana, el papa Francesc va fer un canvi significatiu. Va substituir el responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el cardenal conservador Gerhard Müller, considerat massa tou en la lluita contra la xacra de la pederàstia. En el seu lloc va posar el cardenal Luis Ladaria Ferrer, un jesuïta d’origen mallorquí.
Ocultació
Ladaria va ocultar, el 2012, un cas de pederàstia. Un capellà va ser laïcitzat per haver abusat sexualment d’infants. Ladaria, que era secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, en comptes de denunciar-ho, va emetre un decret en què ordenava silenci a la cúria local “per evitar escàndol entre els fidels”. El pederasta, Gianni Trotta, va poder continuar fent vida normal al seu poble, a prop de Foggia. Es va convertir de capellà a entrenador de futbol de nens petits i està acusat d’haver abusat sexualment d’almenys una desena d’infants entre el 2012 i el 2014.
El fet és que l’omertà practicada per tants bisbes i cardenals no és només conforme des d’un punt de vista canònic. És legal. Gràcies als pactes del Laterà –firmats l’any 1929 entre Benito Mussolini i la Santa Seu–, els eclesiàstics no tenen l’obligació de denunciar els delictes dels seus subordinats. És més: qualsevol judici, decisió o document de l’esfera del Vaticà referit a un“pecat sexual” gaudeix del secret pontifici. Qui reveli el nom de pederastes, parli dels seus delictes, qui en definitiva no guardi aquest secret, incorre en un “pecat greu”, que pot comportar-li l’excomunió.
És aquesta obligació de secret que, segons un informe de les Nacions Unides del 2014, ha permès “a la majoria d’abusadors i a gairebé tots els qui han encobert els abusos sexuals salvar-se de ser processats pels estats on s’han comès els abusos”. El veritable canvi que Francesc ha promès i que ha il·lusionat tants fidels no s’esdevindrà fins que l’omertà sobre els casos de pederàstia no deixi de ser premiada. És el tap que impedeix que es desembussi la brutícia en el si de l’Església catòlica.