Política

PRESIDENT DE L’ASSEMBLEA (ANC)

JORDI SÀNCHEZ

“Pel fet de retolar en català gent de la Crida va anar dies a la presó”

Represàlies · “Si som molts i assumim cadascuna de les conseqüències del que anem a fer, l’Estat no ens pot guanyar”

Jordi Sànchez és un dels dirigents clau de l’estratègia independentista cap al referèndum com a president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Amb un lideratge après als anys de la Crida, la seva vocació política és la de l’activista cívic –“els partits són imprescindibles perquè no hi ha democràcia sense ells, però la vida dels partits mai m’ha seduït perquè el partit ve de part, i necessàriament una part es contraposa al tot i vol créixer competint amb les altres parts”. Reivindica que és indispensable, també en aquesta cruïlla històrica de la política catalana, la transversalitat i unitat de veus per tal d’aprofundir en drets i llibertats col·lectius.

Jordi Sànchez i Picanyol (1964) és fill de la plaça del Sol, al barceloní barri de Gràcia. Nascut en una família sardanista, de catalanisme popular “no especialment polititzat”, fa el seu bateig cívic a l’esplai de la parròquia del Coll, que completa al de Sant Felip Neri sota la influència naixent de la teologia de l’alliberament i l’ecumenisme cristià de Taizé malgrat que a casa no són practicants. L’agitació política i cívica de la transició democràtica determinarà la seva trajectòria com la de tants joves, amb la influència del germà i una cosina més grans. “De vegades, a les ballades de sardanes dels diumenges al vespre a la plaça de Sant Jaume venien grups d’ultradreta com els Guerrillers de Crist Rei a perseguir els joves.” El 1981, la fundació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes coincideix amb els seus anys a l’institut Montserrat, on és un dels fundadors del col·lectiu independentista del centre. Després del concert en què la Crida omple el Camp Nou, Sànchez fa el pas i s’incorpora a l’equip liderat per Àngel Colom i Aureli Argemí. “La Crida va ser la meva gran escola d’activisme polític.” Sota la influència personal de Lluís Maria Xirinacs i intel·lectual de Gandhi, Lanza del Vasto o Jean-Marie Muller, Sànchez es compromet amb la desobediència civil i la no-violència, “sempre amb respecte a la vida i a l’adversari”.

En aquell moment, “ja era molt clar que els grans partits polítics havien garantit una transició i una governança deixant-se al calaix moltes coses, no poques renúncies i, sobretot, havien sacrificat el gran capital humà del teixit associatiu per fornir les institucions de gent capacitada”. Els anys 82, 83 o 84, la Crida viu “enormes convulsions” perquè, segons Sànchez, els partits se senten incòmodes amb el que fa, la volen controlar i hi ha episodis en què “s’intenta comprar totes les voluntats de la gent” de l’entitat: “Alguns partits s’allunyen de la Crida –CDC, PSC i, posteriorment, també la futura ICV– no perquè digués coses que els fossin alienes sinó perquè ells havien deixat de dir-les.” Sànchez assegura que els dirigents de la Crida es van bregar en aquelles convulsions: “Vam entendre que, al servei de la política, cal també gent amb ganes de no deixar-se instrumentalitzar pels partits.” Sànchez serà portaveu de l’entitat del 1983 fins a la seva dissolució el 1993, després dels Jocs Olímpics. Campanyes contra la Loapa, per la normalització lingüística, contra la Sisena Flota dels Estats Units o el Freedom for Catalonia dels Jocs. L’abril del 1985 fan una acció contra la retolació exclusiva en castellà de la Renfe: “Diguem-ho clar, ara que ens fan tanta por i ens amenacen, gent molt joveneta va acabar dies a la presó per haver retolat ‘sortida’ allà on posava ‘salida’.”

Sànchez defensa que la gran sort del moviment independentista d’avui és que la “violència ha estat desterrada del debat polític”. Admet que hi pot haver tensió, que s’hauran “d’assumir responsabilitats davant d’un estat intransigent, que no busca el diàleg, que vol escarmentar uns pocs per donar una lliçó al conjunt de la societat. Però això ja ho hem viscut”. Qui no té voluntat de transformar la realitat, de fixar horitzons per millorar, no assumeix cap risc, conclou. Sànchez demana fugir del victimisme –“això no és una lluita d’herois”– però deixa clar que guanyar el dret d’autodeterminació, “fundar una república a partir d’un mandat democràtic”, tindrà molts obstacles al davant. “Si som molts i assumim cadascuna de les conseqüències del que anem a fer, l’Estat no ens pot guanyar”, apunta en relació amb la desobediència civil i la no-violència.

El president de l’ANC diu que tots els exemples de desobediència civil contemporània en països democràtics demostren que “quan hi ha fortes conviccions de justícia i consciència en la determinació de les accions, no hi ha mecanismes policials ni judicials suficients per tombar-te”. Conviccions i determinació que, diu, s’hauran de multiplicar en el conjunt de la societat perquè “el canvi i el procés siguin molt més ràpids”.

Davant dels que tenen dubtes, Sànchez recorda la història de la insubmissió al servei militar obligatori: “Quan vam començar el moviment de l’objecció de consciència érem quatre gats. Després en van venir uns quants i els objectors anaven a la presó. Després va venir la llei de l’objecció, i els insubmisos anaven a la presó. Al final ja no hi havia prou presons per als insubmisos. Com va acabar? Amb la supressió del servei militar. Estem parlant de Catalunya i Espanya a finals dels anys 80 i principis dels 90.”

Arribar a l’1 d’octubre és èxit, votar és èxit i assolir el reconeixement d’una voluntat democràtica per construir el futur és èxit, reflexiona: “L’1-O ha entrat en la previsió del calendari internacional. Catalunya i Espanya viuran un abans i un després.”

Als anys 80 s’intenten comprar les voluntats de la gent de la Crida. Alguns partits se n’allunyen perquè continua dient allò que ells havien deixat de dir
L’Estat té potestat per neutralitzar persones concretes però no té la capacitat de guanyar les conviccions personals de la gent
Hem de fugir del victimisme. Això no és una lluita d’herois. Però hem de tenir clar que la conquesta del dret d’autodetermi- nació tindrà molts obstacles

Potser no sabies que...

3.000 adhesius polítics de la transició

Nen en el tardofranquisme i adolescent en la transició, el primerenc interès polític l’aboca a la recollida d’informació i propaganda fins a tenir “una de les col·leccions més potents d’adhesius polítics de la transició”, amb més de tres mil exemplars.

Socialitzat amb cançó i rock a la plaça del Sol

La plaça del Sol ajuda en la seva presa de consciència cívica i política: “Durant molts anys, a l’envelat de festa major hi van actuar tots els artistes de la Nova Cançó i el rock catalans, en més d’una ocasió amb conflictes i càrregues policials.”

Pacte amb Maragall pel ‘Freedom’ olímpic

La Crida tria no boicotejar els Jocs Olímpics per l’entusiasme ciutadà. Però els aprofita. A la campanya del ‘Freedom for Catalonia’ aconsegueix aparèixer en diverses ocasions durant el recorregut de la torxa. Al final, l’organització dels Jocs els ofereix accés a espais per evitar irrupcions imprevistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Llibertat amb càrrecs pels tres membres dels CDR detinguts

barcelona

Iceta replica Torra i li reclama que presenti propostes en comptes de donar la pantalla de l’Estatut per superada

Blanes

El Parlament rebutja la compareixença d’Artadi per aclarir els “vincles” del Govern amb el Consell de la República

Barcelona

Torra respon Sánchez que a Catalunya ningú demana un nou Estatut

Vitòria

Valls creu que els CDR són “una forma de feixisme” i en fa responsable al president Torra

Torrent i els grups es comprometen a no entrar en desqualificacions personals en el debat parlamentari

Barcelona

Aragonès i Puigdemont es reuneixen a Waterloo i s’emplacen a “seguir treballant conjuntament”

Itàlia tanca la porta a modificar els pressupostos i diu que l’objectiu de dèficit del 2,4% és “un límit infranquejable”

Brusel·les

Artadi garanteix la disposició a cedir “moltes coses” perquè hi hagi llistes independentistes unitàries

Barcelona