Solidaritat en vena

Ahir a les set de la tarda Maria Cenzano i Adrià Canals, de 19 i 21 anys, sortien de l’hospital del Mar després d’haver-se apuntat en una llista per ser avisats si els necessitaven com a donants de sang. “Ens ha arribat per WhatsApp un avís que calien donants precisament del nostre grup sanguini, i hem vingut de seguida”, explicaven. La Maria ja és donant habitual. Però en aquest centre sanitari no hi ha banc de sang, per tant, els van dir que o deixaven el nom o marxaven cap a un altre hospital. Es van decidir per la primera opció. Si haguessin optat per la segona i, per exemple, haguessin anat a l’hospital Clínic, hi haurien trobat una cua llarga de gent a la porta del banc i una infermera que calmava les ànsies d’ajudar dels ciutadans així que arribaven. “En aquests moments tenim prou sang per la demanda, no cal que feu cua, podeu tornar demà o demà passat”, assegurava. Davant les cares d’incredulitat i decepció, s’afanyava a apuntar que la sang que donessin en aquell moment no serviria immediatament per pal·liar la situació de crisi derivada de l’atemptat “perquè es necessiten tres dies per analitzar la donació i descartar qualsevol problema”. De tota manera, encoratjava tothom a tornar: “Ara gastarem la que tenim i ens faran falta provisions.”

Mentre desenes de barcelonins mostraven la seva solidaritat anant a donar sang, el Banc de Sang informava per les xarxes que hi havia reserves suficients a la ciutat per atendre les transfusions necessàries derivades de l’atropellament massiu. L’Olga Dimitriova i la seva filla Leonor Muela sortien del Clínic a quarts de nou de la nit sense haver donat sang, malgrat que aquesta era la seva intenció des que van assabentar-se de l’atemptat: “Pensem tornar més tard, tal com ens han proposat, ho tenim molt clar: vindrem dilluns.” Mare i filla (una, molt rossa, i l’altra, molt morena, com el seu pare, que és espanyol) estaven convençudes que s’havia de fer alguna cosa per demostrar que la ciutadania no té por. “M’han dit que no sortís de casa, i jo he vingut cap a l’hospital la primera”, deia l’Olga. I això que ahir moure’s per Barcelona no era fàcil, amb els talls de línies de metro que obligaven els usuaris a fer diversos transbords per arribar a la destinació.

“Demà marxem de Barcelona, i havíem de donar sang tant sí com no per tenir la consciència tranquil·la”, deien a aquest diari la Irene, l’Adriana i la Mariam, tres amigues de poblacions tan diferents com Còrdova, Reus i Geòrgia que feien cua des de feia més d’una hora al banc de sang del Clínic, que tanca a dos quarts de nou del vespre i ahir a les nou encara hi havia una trentena de persones que serien ateses. “Així que ho hem sabut hem vingut corrents. Tot és molt trist i si fossis tu t’agradaria que els altres fessin el mateix”, deien mentre una senyora gran es planyia perquè amb més de 65 anys no la deixaven posar-se a la cua.