Carole Alfarah no es declara fotoperiodista. Abans de la guerra havia aconseguit treballar de freelance per a alguns mitjans, fet poc habitual entre les dones a Síria. Nascuda a Damasc, hi va viure fins al 2012, quan la violència ja era “demencial” i va marxar per venir cap a Barcelona. Tot i això, el conflicte que pateix el seu país la cridava i hi va tornar diverses vegades per treballar per a diversos mitjans de comunicació internacionals. Amb la càmera a la mà, Alfarah capta imatges de la vida quotidiana. És de l’opinió que la imatge d’un nen cobert de cendra, en estat de xoc, ens fa reaccionar amb una gran pena durant uns instants, però no els identifiquem amb els nostres fills. És per això que en aquesta mostra de fotografies –que és organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (Iemed) i la Casa Àrab, i que es pot veure aquests dies a la Casa Elizalde de Barcelona– hi surten infants, sí, en escenes quotidianes però amb una cara de tristesa que ho diu tot. Un ferit, un noi amb el cap cot assegut en unes escales. “El temps és com si s’hagués aturat a Síria. Encara estem en estat de xoc per la violència que s’ha desencadenat. Si no mirés el mòbil cada dia i veiés que ja som a l’any 2017, no m’ho creuria”, assegura Alfarah. “Quan la guerra s’acabi, el temps tornarà a tenir sentit per a mi”, hi afegeix. Alfarah es mostra dolguda i indignada perquè hi ha nens que només han vist la guerra. De fet, les seves imatges el que volen mostrar és la gent normal, que anava a treballar cada dia, que no va prendre posició per cap bàndol, que no volia la violència. “Hi ha nens de dos, tres, quatre anys... que parlen com adults. Expliquen perfectament com ha caigut un morter o et sorprèn com parlen tècnicament de les armes, de fusells...”, explica. “En diuen la generació perduda. Em nego a dir-ne així perquè el dia que s’acabi la guerra aquesta generació ens podrà ensenyar que són forts. Hi ha vuit milions de nens afectats per la guerra”, reflexiona. La fotògrafa explica que, a vegades, sentia una explosió i se n’anava cap allà, primer feia un petó a la mare, sense saber si tornaria. “Això li ha passat a molta gent a Síria”, lamenta. A Damasc, una ciutat plena de vida abans del conflicte, és on ha desenvolupat la major part del seu projecte, però s’ha mogut per tot el territori. Des del 2015 que no ha tornat al seu país. “I no tinc cap interès a tornar-hi mentre hi hagi guerra.” De moment, no veu el final de la guerra, però confia que un dia “s’ha d’acabar aquest patiment”. “I confio en la història, perquè algun dia el conflicte s’acabarà, totes les guerres que castiguen Síria tindran el seu final”, afirma.