Història
Una Causa abusiva
L’origen del concepte de Causa General es troba en la Guerra Civil espanyola
La recollida de dades sobre els republicans no perseguia només aclarir els crims comesos al conflicte, sinó estendre el terror i esborrar qualsevol rastre de la República
El procediment repressiu es va mantenir fins a 30 anys després del conflicte
-
El general Franco amb el coronel Barroso i el comandant Modrano, el 1936. A dalt, imatge de presoners; a sota, visita de Franco a Barcelona, el 1939. Portada d’una Causa General ARXIU. -
El general Franco amb el coronel Barroso i el comandant Modrano, el 1936. A dalt, imatge de presoners; a sota, visita de Franco a Barcelona, el 1939. Portada d’una Causa General ARXIU. -
El general Franco amb el coronel Barroso i el comandant Modrano, el 1936. A dalt, imatge de presoners; a sota, visita de Franco a Barcelona, el 1939. Portada d’una Causa General ARXIU. -
El general Franco amb el coronel Barroso i el comandant Modrano, el 1936. A dalt, imatge de presoners; a sota, visita de Franco a Barcelona, el 1939. Portada d’una Causa General ARXIU.
La Causa General era una recerca d’informacióque va obligar pràcticament tota la població espanyola
El 13 de setembre passat, després que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, cités a declarar 712 alcaldes catalans pel presumpte delicte de facilitar el dret al vot, diversos juristes van coincidir a declarar a El Punt Avui: “És una estratègia perquè els alcaldes s’acoquinin.” Més encara: els juristes van manifestar que allò era una Causa General.
L’origen d’aquest concepte, que s’associa a una repressió judicial massiva que no fila prim i que intenta manipular consciències i perseguir idees, el trobem a la Guerra Civil espanyola (1936-39).
El nou règim volia documentar els crims al bàndol republicà amb un triple objectiu. Primer: refinar la repressió i estendre el terror entre els vençuts i els tebis, ja que només amb la por se sentien capaços de construir un nou estat. Segon: eliminar qualsevol rastre ideològic de la República. Tercer: aconseguir, mitjançant la criminalització de la democràcia i dels demòcrates, la legitimitat als ulls d’Europa, que continuaven mirant el general rebel com un mal menor. Amb aquesta finalitat, la Causa es va publicar, com a llibre, l’any 1944.
A aquests objectius s’hi va afegir un quart: la Causa General va contribuir a transmetre la ideologia del règim i la seva tronada moral, tot censurant i castigant les actituds contràries. No només es buscava informació sobre activitats polítiques dels vençuts, sinó també sobre la seva conducta quotidiana i familiar. Així es va imposar la nova moral feixista. Per citar les paraules d’un periodista que va dirigir un diari barceloní durant 20 anys, calia “pensar com Franco, sentir com Franco i parlar com Franco”.
A l’inici, el general va calcular que els republicans, fonamentant-se en les víctimes que ell havia causat, havien matat unes 400.000 persones. El 1942, es va reduir el nombre de víctimes a només 85.940, i encara aquesta estava inflada amb el procediment de comptabilitzar una mateixa víctima en tres o quatre llocs diferents. El nombre final real era d’uns 40.000.
L’objectiu declarat de la Causa General, regulada amb un decret del 26 d’abril del 1940, era instruir “els fets delictius comesos en tot el territori nacional durant la dominació roja”. Se’n va encarregar, per ordre del general Franco, el ministre de Justícia, Eduardo Aunós Pérez, que va delegar al fiscal del Tribunal Suprem, Blas Pérez. Posteriorment, es va designar com a fiscal Romualdo Hernández Serrano.
La Causa va ser el primer intent d’unificar i coordinar les diferents normes repressives que es van anar dictant durant el conflicte. Tenia un origen militar, no civil. A partir del 1937, ja hi constància d’algunes iniciatives de documentació i repressió que prefiguren la Causa General posterior.
Es va recollir, a través d’institucions, i sobretot de testimonis, informació no només dels crims i abusos contra persones durant la guerra sinó de qualsevol altra acció dels partidaris de la República. És a dir, no es tractava de perseguir només fets de sang sinó les actituds contràries al Glorioso Movimiento Nacional. Interessava, sobretot, la identificació i localització de tothom que hagués tingut alguna relació amb la República.
Trenta anys investigant
La informació s’obtenia amb edictes que citaven els familiars pròxims als damnificats, a les víctimes mateixes i a les persones coneixedores de qualsevol delicte. És a dir, a pràcticament tota la població. Amb aquesta informació es construïen els fitxers de víctimes –que servirien per tenir pensions o feina oficial– i de sospitosos.
La població vivia sota una gran pressió, fins al punt que no denunciar algú et podia convertir en un sospitós. Per això no era poca la gent que anava a les oficines dels rebels per donar noms i presentar denúncies. En alguns casos, va servir per ajustar comptes pendents.
Les investigacions van durar fins que, el primer d’abril del 1969, el règim va aprovar una llei que declarava prescrits tots els delictes comesos fins al dia del final de la guerra, 30 anys abans. Un conflicte que al decret encara es defineix com a Guerra de Liberación i Cruzada.
