Ara és l’hora

“Hem fet els passos de la millor manera: en silenci, amb paciència i amb seny”, comenta Cori Torroja, una de les voluntàries de l’ANC a Reus, minuts abans que toquin les sis de la tarda en una plaça del Mercadal de gom a gom. “Ara fa set anys, no m’hauria cregut que aguantaríem”, explica entre la il·lusió i la incredulitat. Mentrestant, unes 500 persones esperen el transcendental parlament del president de la Generalitat davant d’una pantalla gegant instal·lada a la plaça. Entre els assistents, regidors de la CUP, l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, que saluda els congregats i fa fotos des del balcó del consistori, i històrics militants de CiU, com ara Jordi Escoda, que, emocionat, ha arribat amb més de trenta minuts d’antelació a la històrica cita. I de sobte, suspens. Esperar seixanta minuts més per conèixer el destí del país. Quan la imprevista pròrroga s’esgota, molts joves asseguts a primera fila condemnen amb una pancarta la violència feixista de València. Una llarga ovació esclata quan Carles Puigdemont afirma que “les urnes diuen sí a la independència”. Però és un entusiasme evanescent en, automàticament, suspendre la declaració. “Ha demostrat, una vegada més, que estem pel diàleg” diu Escoda, que va ser senador. La plaça, però, s’ha buidat ràpidament. Quan comença la intervenció de la líder de l’oposició, algú comenta metafòricament: “Només quedem els masoquistes.”