Mediació o mediació

Primer va ser el cèlebre “referèndum o referèndum”, proclamat per Carles Puigdemont. Un cop celebrada i guanyada la votació de l’1 d’octubre, la situació no ha derivat cap a un estadi d’“independència o independència”, tal com reclamen els més de 2 milions de vots a favor de la constitució del nou estat, sinó que ha encallat en una via de solució proposada des de Catalunya i, de moment, no escoltada per Espanya que es podria resumir amb l’anunciat següent: “Mediació o mediació.” És una demanda catalana però, cada cop més, és també una via de solució subscrita i defensada per moltes veus i personalitats de prestigi del panorama internacional que no veuen cap altra sortida al conflicte que el diàleg.

Periodisme i mediació són, en si mateix, un oxímoron, perquè el principi fonamental del diàleg per a la resolució de conflictes demana invisibilitat i discreció, però el fet és que des de la tarda mateix de l’1 d’octubre, quan el president Puigdemont va obrir la porta a la intervenció d’un mediador, la qüestió ha passat a ocupar el primer pla del debat polític i també de la informació periodística, i cal parlar-ne.

Efectivament, ha estat Carles Puigdemont qui, des del mateix dia del referèndum, ha plantejat fins a tres vegades i de forma solemne la possibilitat d’entrar en una via de negociació pactada i supervisada per una autoritat moral imparcial. L’última crida al diàleg és la que ha deixat en suspens la declaració d’independència signada pels 72 diputats independentistes dimarts al vespre. Fins avui, aquesta iniciativa ha aconseguit crear molta expectació entre aquells que es poden sentir cridats a exercir d’àrbitre però, aparentment i de forma pública, ha topat amb una total i absoluta indiferència en el destinatari de la mà oberta, el govern espanyol. Aparentment res es mou, i si hi ha algun contacte soterrat entre l’administració catalana i l’espanyola, no ha transcendit.

L’única finestra que ha obert el govern de Mariano Rajoy a alguna cosa que pot arribar a assimilar-se a la mediació té a veure amb l’Església. La possibilitat que una autoritat eclesiàstica –s’ha arribat a parlar inclús del papa Francesc– pugui fer seure en una mateix taula de mediació les dues parts va ser la primera opció que va sorgir a la llum pública, l’endemà mateix del dia del referèndum. Va transcendir que Oriol Junqueras havia sondejat l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, i que el mateix Mariano Rajoy s’havia reunit feia uns dies amb l’arquebisbe de Madrid, Carlos Osoro, i l’arquebisbe Omella i que la situació generada arran de l’1 d’octubre va estar present en la conversa.

En el possible paper de mediador de l’Església també ha aparegut amb força el nom de l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, si bé és cert que des de la comunitat benedictina s’han fet pronunciaments públics a favor del referèndum i en contra de la repressió exercida per l’Estat a Catalunya. També des de la Conferència Episcopal Catalana, dies abans del referèndum es va fer una crida al dià-leg, l’entesa i a evitar la confrontació entre els responsables de les administracions públiques.

L’opció de l’Església és només, avui, una opció; en canvi la possibilitat més ferma apareguda fins ara és la del govern de Suïssa, que ja s’ha ofert formalment a les dues parts, segons va difondre la televisió pública del país helvètic. La notícia assegurava que el govern suís ja havia mantingut contactes discrets amb les dues parts, però més enllà no s’hi ha pogut anar.

L’aparició de Suïssa en aquest escenari recorda el procés de mediació que l’any 2005 es va engegar en aquest país amb vocació de neutral entre representants de l’Estat espanyol i membres de l’organització terrorista ETA. El Centre per un Diàleg Humanitari, vinculat a l’organització humanitària de la Creu Roja i amb seu a Ginebra, amb una llarga experiència en mediació de conflictes armats, va ser l’ens que va intervenir per acostar posicions.

A Suïssa hi viu, precisament, un dels catalans amb més capacitat d’influència en el concert internacional, Pere Miró, director general del Comitè Olímpic Internacional, ens que, com tothom sap, promou l’olimpisme, que vol dir esport però també, i sobretot, pau i concòrdia entre les nacions. Els fets que tenen lloc a Catalunya no han passat desapercebuts per a aquest manresà que el passat 1 d’octubre es va manifestar horroritzat per les imatges de les càrregues policials. En declaracions a l’emissora RAC1, Miró va explicar que aquell mateix dia havia sondejat l’opinió d’un centenar de persones “d’arreu del món” i “de molt alt nivell”, i va constatar que estaven “escandalitzades”.

Miró, que va qualificar d’“inacceptable i inadmissible” l’actuació policial, ja va donar a entendre que malgrat la indignació de les classes dirigents mundials, seria difícil que aquesta es traslladés en una pressió real i efectiva sobre el govern espanyol. “Per diplomàcia fan el joc al senyor Rajoy.”

Les normes de la diplomàcia són les que de moment han funcionat en les reaccions públiques dels líders mundials. S’ha alçat la veu però no s’ha picat el clatell de Rajoy, almenys no s’ha fet de manera pública. Ahir mateix el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, descartava que la institució faci d’àrbitre per una raó senzilla: la mediació només l’ha demanat Catalunya, no l’Estat. Però en el número 1 de les reaccions d’aquests líders mundials hi ha la conversa telefònica que dissabte va tenir Angela Merkel amb Mariano Rajoy. El que la diplomàcia ha volgut que transcendís d’aquest contacte és que la cancellera alemanya va demanar al president Rajoy que explori les vies del diàleg però, a la vegada, es desmarcava de qualsevol operació de mediació internacional, reforçant la idea que qualsevol conversa s’ha de fer en el marc intern, sense posar en dubte en cap moment la unitat espanyola. Aquesta presa de posició d’Alemanya contrària a la mediació és la que públicament també han manifestat altres governants mundials o governs, com el del Perú, que ha manifestat que Catalunya no té “dret legítim” a demanar diàleg.

En el context internacional és evident que una cosa són els polítics en actiu, amb les seves estratègies i hipoteques en l’escenari de la geopolítica, i una altra de ben diferent, aquests mateixos líders quan abandonen la primera línia. Aquest és el cas de les personalitats que integren l’organització The Elders, exdirigents de primera línia dedicats a promoure i defensar els drets humans arreu del món. Noms de pes com Kofi Anna, Ban Ki-moon o Jimmy Carter han difós un manifest instant urgentment a reconduir la situació per la via de la negociació i el diàleg entre les parts. De la mateixa contundència és la carta signada per vuit dones, totes elles guardonades amb el premi Nobel de la pau, instant a la mateixa via d’entesa. Entre les signants hi ha Rigoberta Menchú i la nord-irlandesa Mairead Maguire.

Tot i la pluja fina de les crides al diàleg, l’Espanya oficial encara no ha donat senyals d’haver-se’n assabentat, més aviat el contrari. Una mostra d’aquest fer-se el desentès és la decisió de l’alcalde socialista de Valladolid, Óscar Puente, que ha anunciat que no donarà el nom de Rigoberta Menchú a un carrer de la capital castellana per una piulada que l’activista de Guatemala va fer a favor del procés d’autodeterminació de Catalunya.

La posició del govern espanyol és que no es pot sotmetre a una mediació internacional per un tema intern. Tot i això, les ofertes d’estructurar un diàleg que han sorgit dins de l’Estat tampoc han estat escoltades. La primera la va llançar Pablo Iglesias des de Podemos, i quasi el mateix dia es va oferir el president del govern basc, Íñigo Urkullu. El lehendakari va tornar a insistir en la necessitat de diàleg dimecres passat, l’endemà mateix de la intervenció de Carles Puigdemont al Parlament.

De propostes de mediació n’han sorgit a Espanya i també a Catalunya. La que té més cos és la que abandera el Col·legi d’Advocats de Barcelona, a la qual s’han sumat una setantena d’organitzacions, entre les quals el Futbol Club Barcelona. L’últim comunicat difós per aquesta iniciativa explica que s’han mantingut contactes amb les dues parts en litigi “sense que s’hagi aconseguit cap compromís concret” per una taula de diàleg.

Qui també ha mogut fitxa des de Catalunya és el síndic de greuges, Rafael Ribó, que es mou en la línia d’aconseguir la implicació d’una autoritat mundial de prestigi. De moment, a través del síndic s’ha donat altaveu a la petició que ha fet el comissionat europeu per als drets humans, Nils Muižnieks, que es va dirigir al ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, per tal que es faci una investigació aprofundida de l’actuació policial als col·legis electorals del passat dia 1. El síndic ha traslladat el seu neguit a la defensora del poble europeu, l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans i el president de l’Institut Internacional de l’Ombudsman.