Urkullu media per a ell

En aquella Espanya que un dia va flotaria a la deriva entre la investidura fallida de Pedro Sánchez i la repetició de les eleccions generals i que ara sembla llunyana, el líder de Podem, Pablo Iglesias, va publicar un article a El Pais un 19 de juliol del 2015 en què analitzava l’estat de salut del règim del 78. “D’aquelles institucions del règim de 1978 sembla que avui només gaudeixen de relativa bona salut les forces armades (més modernes en bona mesura perquè es van obrir al món), la monarquia, gràcies a la substitució de Joan Carles per Felip, i el PNB, que segurament espera el seu moment”, diagnosticava el fundador de Podem i exprofessor de polítiques de la Complutense. Dos anys i mig després que Iglesias li dediqués aquest saludable auguri, el PNB no només exhibeix un vigor inèdit governant amb un còmode executiu de coalició amb el Partit Socialista d’Euskadi i alhora sent soci preferent de Mariano Rajoy en la seva segona legislatura, sinó que el lehendakari, Íñigo Urkullu, s’ha vist encara amb forces per oferir-se com a mediador equidistant entre la Generalitat i La Moncloa. Enmig dels sobtats girs de guió d’ahir tant al Parlament com al Senat, l’entorn del lehendakari reivindicava per a Urkullu el mèrit d’haver mediat amb empresaris catalans citats a Vitòria per conduir Puigdemont a sospesar la idea de convocar eleccions autonòmiques al desembre com a última sortida d’emergència per evitar l’aplicació de l’article 155.

Tot i presentar-se formalment com un mediador altruista que el que patrocina és acostar Barcelona i Madrid des de Vitòria, l’oferta del lehendakari Urkullu neix quan el procés d’autodeterminació català amenaça la millor mà de cartes que ha rebut el PNB en quaranta anys de democràcia. La fortuna del PNB en el joc de l’aritmètica electoral li ha procurat l’alcaldia de Vitòria –amb el suport d’EH Bildu– i les de Bilbao i de Sant Sebastià –amb el suport del PSE– des del juny del 2015, la presidència del govern basc de coalició amb el PSE des del 2016 i ser el soci pressupostari del PP de Rajoy a Madrid. El desenllaç del procés, a més, sorprèn Urkullu en un 2017 en què el PNB ha posat fi a deu anys de desavinences amb la llei quinquennal de la quota del 2007 i ha subscrit amb Rajoy el que Josu Erkoreka, portaveu del govern basc i diputat al Congrés del 2000 al 2012, defineix com “la pau fiscal per a quinze anys a Euskadi”, territori que viu fora del finançament comú. La solució no només és virtuosa perquè s’acosta a l’anhel d’Urkullu –1.400 milions que Vitòria recupera de l’Estat per serveis al territori quan el lehendakari exigia 1.600 milions–, sinó perquè el PNB ho ha fet mentre Rajoy compartia viatge amb Ciutadans, que és l’únic partit obertament enemic del concert.

Amb tots aquests comodins a la mà, l’últim que desitjaria Urkullu durant aquesta legislatura és un brot d’inestabilitat com ara una abrupta suspensió de l’autogovern català que el col·loqui davant el compromís d’haver d’explicar en un batzoki per què el PNB es permet el luxe de continuar firmant acords econòmics amb aquest Rajoy que reprimeix l’autogovern català al costat dels mateixos socialistes que l’apuntalen tant a Ajuria Enea com a les principals alcaldies. Per acabar de reblar el clau, el retorn dels 1.400 milions pagats de més serà esglaonat: el 10% el 2017, el 15% el 2018, el 20% el 2019, el 25% el 2020 i el 30% el 2021. Ras i curt: només hi ha un dirigent tant o més interessat que Rajoy a veure Rajoy esgotar l’actual legislatura, Urkullu. Per al PNB el 2017 també és un any decisiu perquè el càlcul del que ha de pagar pels serveis no transferits determina el període fins al 2021, i si bé el ministre Cristóbal Montoro pretenia que el País Basc pagués 1.202 milions a l’Estat, l’acord final es va xifrar en 956 milions, més a prop dels 850 milions que perseguia Urkullu. La inversió multimilionària que hi ha en joc en aquest mandat de Rajoy es completa amb l’impuls al TGV de la Y basca.

Partint de la necessitat pròpia, Urkullu ha fet valer un rol central al taulell polític per la capacitat de fer despenjar el telèfon a La Moncloa i a la plaça de Sant Jaume durant els últims dies i amb una trucada feta dimecres, com ahir s’encarregava de confirmar subliminarment i amb modèstia quan la premsa li ho va preguntar explícitament en un recés als passadissos del Parlament basc. “Seguiré treballant”, afirmava a les càmeres amb un somriure còmplice després de viure el minut a minut de la crisi al seu despatx juntament amb el president del PNB, Andoni Ortuzar. L’oferta de mediació, no obstant això, ha rebut l’esmena del secretari general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, que lamenta que la visió mercantilista pesi sobre el que un dia va ser una aliança com Galeuscat. “Catalunya no necessita mediadors dins l’Estat espanyol, sinó còmplices i aliats que l’ajudin en el camí per proclamar la república catalana”, ha etzibat recentment Otegi al lehendakari Urkullu.

Per si tots els asos que el PNB té en joc no fossin prou concloents, el president del PP basc i exministre de Sanitat, Alfonso Alonso, advertia diumenge –amb el botó nuclear del 155 ja desprecintat–que Euskadi té “tots els ingredients” per viure “la mateixa situació” de Catalunya. Un nou al·licient per mediar.